La Tardor a Cubelles
Aquest és un espai de comunicació i intercanvi d'opinions sobre i per Cubelles. Preguem als lectors i als autors dels comentaris oberts que siguin respectuosos amb la diversitat d'idees i de sensibilitats. L'e-mail del DIARI DE CUBELLES és diaridecubelles@yahoo.es. Aquest espai va ser creat el 2 de novembre de 2004 i el 20 de gener de 2008 va superar les 20.000 visites. El sistema Sitemeter registra estadístiques des de l'1 de març de 2008. Gràcies per la vostra confiança i participació.
30.9.11

Desencallada la tramitació del port esportiu
Notícies - Urbanisme i Planejament
29/09/2011
La publicació al DOGC de l’aprovació del pla especial urbanístic posa fi a nou anys de tramitació municipal
El projecte del Pla Especial Urbanístic del port esportiu ha finalitzat la seva tramitació després que el número 5.971 del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) en publiqués el passat 26 de setembre l’aprovació definitiva del Pla i el seu text normatiu. Aquest tràmit és en compliment de l’acord de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona de 16 de desembre de 2010 i posa fi a un procés de nou anys executat per l’equip redactor, tècnics municipals i responsables polítics.
L’aprovació del Pla Especial Urbanístic del port esportiu de Cubelles era el darrer pas exigit per Ports de la Generalitat per atorgar la concessió a Grup Marítim Metropolità, que ja disposa de l’autorització d’obres per part de l’Estat. Així doncs, en les properes setmanes la Generalitat de Catalunya haurà de fer efectiva la concessió a Grup Marítim Metropolità, pas previ a la iniciació de les obres de construcció.
La publicació d’aquest acord i les normes urbanístiques corresponents al DOGC comporten la seva executivitat immediata i, per tant, ja és vigent i aplicable segons l’article 106 del text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost.
28.9.11
foto/Kiko Font /2011
L’ESTIU EN 184 QUILÒMETRES QUADRATS
En definitiva tu i jo sabem, benvolgut lector, o lectora, que de l’estiu només se’n parla quan de joves s’envien cartes d’amor a les novies més antigues. O quan ens toca tancar el darrer cicle de comentaris estivals i sembla que si no parlem directament de l’estiu som gairebé insensibles al pas del temps. ¿Creieu que passa el mateix als Pirineus? ¿O allà tenen la mateixa fixació amb el desembre o el gener?
En aquest sentit els que millor ho viuen al Garraf son els veïns de les Roquetes amb aquesta mena d’original idea de celebrar el “carnaval” al juliol, Rua Summer en diuen. Que competint amb la llegenda carnavalesca de Vilanova i Sitges és d’una audàcia enorme i et permet a més disfressar-te de carioca, aborigen o flauta travessera sense passar el fred que toca en ple febrer o març. I si vas vestit d’ós, pantera rosa o extraterrestre amb la cara verda saps que et queda ve la foto de la rua però també saps que després a l’envelat...
Però tornem a l’estiu, que és on som. L’altre dia la companya -amb el seu permís- de pàgines d’opinió al DIARI DE VILANOVA, Teresa Costa-Gramunt ens deixava escrita una imatge evocadora de l’estiu... no com estació de l’any sinó com a espai mental i personal: "A la vida a vegades només hi ha un estiu, el que ens va enamorar”.
Amors a banda, que en això cadascú posa i treu el que vol, pot o li deixen, l’estiu al Garraf és estiu de sol, de platja i de mar. D’un mar que apareix de cop i volta, cap a finals de juny, i es revela com a blavíssim camí de ruptura i de somni, d’inici d’una temporada nova i plena. ¿Que retrobem la infantesa, que reapostem per un futur millor? En definitiva s’apareix de bell nou aquest mar blau i extens, falsament suau i tendre. Molt capaç d’acostar-nos a la cantonada de la tragèdia si percep que li perdem el respecte ni que sigui per un moment.
Quatre dels nostres municipis del Garraf defineixen els seus límits físics i d’anhels a tocar de la saladeta aigua del Mediterrani –que sí, que Sant Pere de Ribes té també una brevíssima sortida al mar, però la té-. I el port de Vilanova, que al segle XVIII va ser la porta oberta dels vins penedesencs al món tot i la precarietat de les instal·lacions d’aleshores es manté com a recer de la futura comarca que volem que sigui i que no acabem de parir ni amb aquella fantàstica idea del Vilanova i la Geltrú: Riba, Nus i Porta: riba i port mig de la Mediterrània, nus i lligam entre Barcelona i Tarragona i porta i camí d’accés cap a l’extensa Catalunya interior.
L’estiu arriba amb Sant Joan i marxa, a Cubelles i a Sitges, amb la festa de la verema. A la Blanca Subur, cinquantè aniversari. A Cubelles, vint-i-quatre edicions enguany d’una festa que alguns varem impulsar quan pocs hi creien i que ara reviu amb la passió dels nous devots que segur li donen nous impulsos. Però el mèrit, com aquell qui diu, està en les fundadores per a les quals l’any vinent, vint-i-cinquè aniversari, caldrà tenir per elles el reconeixement adient. No fallem!!
Però anem a pams que l’estiu és el que ens ocupa. I l’estiu és mar, i ones que remullen la riba del Garraf, i les ribes són sorra fetes de record i de memòria. I com diu des de Vilanova Pere Tapias:
“La mar són corsaris,
tresors imaginaris
canons, calaveres
illes, palmeres
alcohols i xivarris”
Les roques de l’espigó aturen l’embat dels corrents, que són també notícies salades d’ultramar. De passatges oblidats que les onades ens retornen per recordar-nos com canta Cesk Freixas, el de Riudebitlles
“Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles quan cantem rumbes al port”
L’estiu, el nostre estiu, és el del mar que porta color de sal i de sol que pica fort. El del patinaire que envernissa les bancades o potser el del mariner que canvia l’ormeig. El de tots i el de ningú.
És a l’estiu quan més mirem el mar. És com una immensa caixa blava que guarda joies, tragèdies i records i alguna carta d’amor. I algunes llàgrimes. El mar és l’escenari del mariner que cuida la barca per hivernar-la, de la noia que guarda la xarxa de vòlei i del cambrer que retira la darrera copa del darrer vermut. A reveure, senyor! Bon hivern i fins l’any que ve!! Perque en definitiva és per aquestes platges i aquest mar del Garraf, per aquests poc més de 184 quilòmetres quadrats de terra catalana on garrics, llentiscles, i margallons saluden cada dia les onades eternes del pont de mar blava de Martí i Pol que un se sent com diuen els Antònia Font:
“I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil”
Xavier Grau i Roig
Periodista
26.9.11

imatge/blogveterinario.com
Les tertulies de les radios avui anaven plenes de comentaris .La Monumental tanca les portes a la festa dels toros. Encara que festa, festa ,el que s´enten per festa ,els pobrets animals si gaudexen d´una crueltat extrema a la plaça.
Pilar Rahola participava en una d´aquestes tertulies i una vegada més aplaudeixo la seva intervencio .De moment disposeu d´un article aparegut a la Vanguardia , en que mostra una vegada que no nomes es boan tertuliana ,també una excelent periodista .
Ah ! de pas per quan la prohibicio als correbous ?
Qué bello día!
Ningún otro ser, vestido para matar, le cortará el rabo y las orejas viendo que exhala el último suspiro
Pilar Rahola
No correrá más sangre en esa arena embrutecida. Nadie jaleará más la agonía de un ser vivo, mientras aplaude su gusto por la muerte. Ningún otro ser, ridículamente vestido para matar, le cortará el rabo y las orejas, viendo que exhala el último suspiro. Quizás aún tardará en morir, pero ya habrá sufrido los tormentos de la maldad pura, la que tortura y mata por puro gusto. En la plaza nadie más disfrutará con ese horror y quizás esa ausencia le convertirá en mejor persona. No habrá carteles barrocos anunciando la maldad. Y en la ciudad que acoge ese vestigio de barbarie, nadie más hará los honores al deshonor de una fiesta brutal. El día se vestirá de gala, la ciudad será más bella y el territorio que ha hecho posible que se acabara con una gratuita orgía de sangre será más digno. Por supuesto faltará mucho hasta que, en estas cuestiones, podamos mirarnos al espejo. Faltará acabar con la miseria que embrutece a fuego y a soga algún sur del sur del territorio, y en los rincones de la conciencia, otras torturas y otras muertes de seres indefensos nos recordarán la brutalidad del ser humano. Pero, aun así, aun a sabiendas de que la tortura con barretina forma parte del lado oscuro de la identidad catalana, hoy es un día para sentirse feliz. Por supuesto los amantes del toreo convertirán la jornada en el paradigma de la hipocresía, se vestirán de víctimas, harán alardes de amor a Catalunya, venderán épica de la resistencia, sacarán a pasear a sus adalides más primorosos y hasta usarán a algunos artistas para intentar camuflar el instinto primario violento con algún atisbo de intelectualidad. Como si el arte no pudiera ser brutal, como si nunca hubiera glorificado la maldad. Cien años después de haber empezado a torturar animales nobles con el único fin de enriquecer algunos bolsillos gracias a los instintos embrutecidos de algunos ciudadanos, la Monumental dejará de ser un templo de la tortura. Y aunque el griterío será ensordecedor, y abultarán la minúscula afición, y perpetrarán la corrida de la historia, todo esto será mañana también historia. Historia triste, historia mala, historia para olvidar en los capítulos perdidos de la historia. O quizás historia para recordar el tiempo en que permitimos que la barbarie fuera legal.
Negra historia.
¡Qué bello día es hoy! El último toro torturado en esa plaza de sangre lanzará su último grito de dolor mientras la masa aplaude enfebrecida.
Habrá muerto sin más, para dar placer al sadismo. Pero será el último.
Y quizás su sacrificio nos recordará que el ser humano no es aquel que se embrutece violentando, torturando y matando, sino aquel que compadece, ama y siente. Lo dijo Mahatma Gandhi: "Un país, una civilización se puede juzgar por la forma en que trata a sus animales". A partir de hoy el juicio será, para Catalunya, algo más benevolente.
Font : www.lavanguardia.com/opinion/articulos/
23.9.11
22.9.11

Per més informació:
cultura@cubelles.org
93 895 03 00 / 93 895 01 47
El Ple designa els representants al Consorci Teledigital del Garraf i aprova les festes locals
21/09/2011
L’aprovació de la moció en defensa del model educatiu català i donar compte de la liquidació de l’exercici 2010, altres punts destacats
El Ple municipal celebrat dimarts ha aprovat els dos punts de l’ordre del dia. D’una banda la designació dels representants en el Consorci Teledigital del Garraf, tasca que recaurà en les figures de l’Alcaldessa, Mònica Miquel, i Noemí Boza, regidora de Comunicació, Premsa i Informàtica, a més de Participació Ciutadana; i Xavier Baraza, regidor d’Emprenedoria i Ensenyament. El punt va aprovar-se amb deu vots positius i sis vots en contra corresponents als grups de l’oposició (PSC, CiU i EC-FIC). Els vots favorables van correspondre als regidors i regidores de l’equip de Govern (ICV-EUiA, UC-Reagrupament i PP) a excepció de la 1a Tinent d’Alcalde, Rosa Fonoll, de qui l’Alcaldessa en va disculpar l’absència. La regidora de Festes i Tradicions, Turisme i Comerç, es trobava a Madrid representant al municipi en la inauguració d’una exposició dedicada a Paulina Schumann, filla de Charlie Rivel, que va tenir lloc al Teatro Circo Price.
Festes locals
El segon punt de l’ordre del dia va ser la designació de les festes locals per a l’any 2012 que, com de costum, recauran en el 30 de juliol en honor als Sants Patrons i dia de celebració de la Festa Major petita, i el 16 d’agost en motiu de la Festa Major, doncs el dia 15 ja és festiu arreu de l’estat. El punt va rebre el suport de tots els regidors i regidores presents a la sessió.
Mocions
En l’apartat de mocions a l’ordre del dia en figuraven quatre, tot i que el PSC va retirar-ne dues a l’inici del Ple. La primera que va tractar-se va ser un text de defensa del model educatiu de Catalunya amb el català com a llengua vehicular presentada per tots els grups a excepció del PP. Tot i que alguns grups van demanar-ne l’adhesió, finalment els populars van ser l’únic partit que va votar-la en contra al·legant la llibertat d’elecció de la llengua vehicular a l’ensenyament, mentre que la resta de formacions sí van donar-hi suport.
La segona moció tractada va ser la presentada pel PSC on es demanava regular les accions de protocol i representació municipal en actes públics. El grup socialista denunciava disfuncions en aquesta matèria que afectaven als grups de l’oposició i demanava canviar el model que s’ha fet servir fins ara. L’Alcaldessa, Mònica Miquel, va anunciar que en una trobada prèvia s’havia acordat la creació d’un manual de protocol municipal i la moció va ser desestimada gràcies als deu vots dels regidors i regidores de l’equip de Govern, mentre que PSC i EC-FIC van votar-hi a favor i CiU s’hi va abstenir.
Liquidació 2010
En la part informativa de la sessió va donar-se compte de la liquidació del pressupost de l’exercici 2010. El regidor d’Hisenda local, Luis Alamán, va desgranar les dades econòmiques de l’exercici que es tancava, tot i que va emplaçar a la ciutadania a la propera audiència pública dedicada a economia local i pressupostos que tindrà lloc el proper 6 d’octubre a les 19h. al cinema Mediterrani. En aquesta audiència pública s’analitzarà detalladament l’estat dels comptes municipals i la hisenda local i es presentaran pressupostos futurs.
21.9.11
Estos cestos
MARUJA TORRES 15/09/2011
Llegadas a la madurez, las personas solemos reaccionar con espeluzno cuando alguien nos avisa: "Te voy a hablar con sinceridad". O bien: "Francamente". Ay, la que me va a caer, pensamos. Y en efecto: o te dejan, o te dicen que estás gorda, o que mejor te hubieras dedicado a otra cosa, o que nunca te han querido. La sinceridad intempestiva es una forma de hacernos polvo. También es una costumbre juvenil, que se atempera conforme aumenta nuestra estimación por la humana cortesía.
·
Cada vez que un político -sobre todo si es candidato a presidente ya casi gobernante- promete que siempre va a decirnos la verdad, a mí me dan ganas de enfilar hacia los Pirineos. La única ocasión en que creí en semejante aseveración fue durante la entrevista que le hicieron, en la por entonces televisión única, al candidato Felipe González. Corría 1982, veníamos de donde veníamos, Felipe era muy sexy y hasta mi madre, cartagenera prezaplanista, decidió confiar en el hombre nuevo.
Desde entonces, no más. Esas declaraciones resultan estremecedoras, por lo que tienen de exposición de la ignorancia acerca del poder que orna al candidato, y porque insinúan que o es un cínico o no ha superado la etapa del acné. Ahora Rajoy -que al fin desvela su programa político-, se compromete a contarnos la verdad en todo momento. Sería cuestión de que empezara por revelar la razón por la que se opone al impuesto sobre los patrimonios.
Sin embargo, ¿qué más da? A nivel de calle se habla de la casa millonaria que se está construyendo Zapatero, de que la crisis ha llegado porque los socialistas han despilfarrado los dineros escolarizando o sanando a inmigrantes, y de que estos que van a entrar sí que saben de finanzas.
Así que con estos mimbres, estos cestos.
20.9.11
19.9.11
17.9.11
16.9.11
Programa complet de les Jornades Europees de Patrimoni a Catalunya 2011
Font : http://www.cubelles.cat/
14.9.11
¿Per què tan pocs fan tan mal a tants?
Xavier Soler
...Darrerament, hi ha imatges que em persegueixen i no puc deixar d’analitzar. Una és la de l’església noruega de Nesodden, on es va celebrar el primer funeral pels 76 assassinats a sang freda d’Anders Behring Breivik, ciutadà apassionat dels videojocs i indignat per la feblesa del seu país amb els emigrants de cultures alienes. Seguint un doble ritu cristià i musulmà, es dona sepultura a una jove d’origen kurd: Bano Abobakan Rashid, de 18 anys, una de les probables futures dirigents del país. El taüt entre a l’església cobert amb una bandera kurda. En paraules de la pastora protestant que oficia l’acte, la difunta Bano era el millor exemple de la Noruega multicultural. Aquella mateixa tarda, Jens Stoltenberg, primer ministre laborista, deixa clar, a la major mesquita de la ciutat, que el país respondrà als assassinats amb més democràcia i tolerància: “Respondrem a l’odi amb amor, anem a demostrar que el nostre moviment es capaç de respondre amb compassió”, van ser les seves paraules mentre els assistents aixecaven enlaire les flors que duien a les mans. Una església, una mesquita, cristians, musulmans, noruecs, envoltant el cadàver d’una kurda adolescent. La meva resposta és que jo voldria ser ciutadà noruec, o encara millor, un membre més d’un sol país denominat Europa i presidit per un Stoltenberg qualsevol, amb capacitat d’aglutinar cultures i exercir la compassió.
....Un altre imatge és la de Dominique Strauss-Kahn i la de Rupert Murdoch. La darrera imatge de l’inefable ex director del FMI de bragueta automàtica, és la imatge d’un home somrient. Els seus advocats han bescanviat les seves mentides per les de la seva víctima, una emigrant guineana de comportament dubtós. El director de la bragueta automàtica, que va deixar les mostres de semen a l’habitació de l’hotel Sofitel i las de violència al cos de la dona, va mentir repetidament quan va ser detingut a l’aeroport declarant que ell no tenia res a veure amb el cas. Però les mentides d‘un president del Fons Monetari Internacional, amb enormes responsabilitats econòmiques i polítiques, son foc d’encenalls comparades amb las d’una guineana que segons sembla va mentir per assolir el visat per a treballar al país de la llibertat. El vell somni americà no és el de la justícia, que no ho ha estat mai, sinó el de la igualtat d’oportunitats per arribar un dia a poder evadir-la, a poder pagar a dos advocats com Benjamín Brafman i William Taylor, que, encantadors de serps, expliquin a un jutge lo inexplicable. Rupert Murdoch era la imatge d’un home temible, molt més temut pel seu poder que admirat per la seva capacitat. Davant seu es van ajupir alts empresaris, primers ministres i membres de la reialesa i de l’església. Però, com sol passar sempre, les seves armes eren tan barroeres com les de qualsevol membre de la màfia: centenars de xantatges, 4.000 telèfons punxats (alguns de soldats morts en combat), pagaments a la policia, publicació d’una llista de pederastes que havien complert condemna... Hi ha gent que, de conèixer-se a fons, no dormirien a les nits amb ells mateixos, però resulta entendridor escoltar les declaracions de Murdoch, junt amb el seu fill, a la Cambra dels Comuns: “No sabia rés... Vaig fer tot el que vaig poder per arreglar-ho... M’han traït... Mai en tota la meva vida m’havia sentit tan humiliat...” Els seus advocats, com els de Strauss-Kahn, també estan fent bé la feina, però els britànics haurien de preguntar-se algunes coses: ¿Qui controla la concessió de les llicències als medis per part del govern? ¿Per què la basura de “The News of the World”, exemple de periodisme de talonari, va arribar a ser la publicació en parla anglesa més venuda del món? ¿Per què Anglaterra ha suportat anys i anys un personatge que ha segrestat la llibertat individual de tanta de la seva gent?
.... Les darreres imatges son de la desolació. Una mare asseguda en un banc desballestat d’una habitació deserta. Dos nens, aferrats a la seva túnica, beuen aigua ansiosament i miren d’esquitllada la cara de la mare que es cobreix els ulls amb els dits. A l’altra cantó del banc, com un paquet oblidat, el cadàver d’un nadó embolcallat en una estora de palla, un nadó que no ha arribat a temps al camp de refugiats de Dagahaley, un camp de 380.000 ànimes on hi arriben cada dia 2.000 persones més. La mare, que hauria pogut donar-li la sang, no ha pogut donar-li aigua. Segueix amb els dits als ulls i els nens mirant-la amb un silenci interrogador. La resposta és finalment una llàgrima que cau a la fusta, com la única denuncia solitària de la tragèdia de Somalia. Al desastre del grup fonamentalista radical Al Sahabab s’hi ha afegit la misèria absoluta de la sequera. Junt a aquesta imatge, una nena pakistanesa de nou anys, amb un armilla d’explosius al cos, es forçada a cometre un atendat suïcida de forma inconscient. Jo no he trobat cap resposta a aquestes imatges perquè a mi els deus no m’han escotat mai.
....¿Per què tan pocs poden fer tan mal a tants? ¿Per què és tan difícil canviar? ¿On habiten les arrels dels nostres mals? Tenim la tendència a buscar grans explicacions per entendre les catàstrofes humanes, quan més aviat son petites causes les que provoquen enormes desastres (jo segueixo opinant que aquest país va anar a la guerra d’Irak perquè al senyor Aznar li falten 20 centímetres d’alçada, o al menys això creu ell). Afirmar que Breivik es boig, és una bona forma de lliurar-nos d’analitzar el seu comportament, i de passada també el nostre, de veure els impulsos que ens afloren del vell primat depredador que tots dúiem a dins. Com la immensa majoria de ultra nacionalistes delirants i messiànics, que emprenen la guerra en solitari, Breivik no cerca una altra cosa que la significació personal. Com diu Claudio Naranjo, som encara en una ment patriarcal que imposa la raó, la jerarquia i la violència en tots els àmbits de la vida. El que considerem la nostra condició civilitzada és una barbàrie més gran que la d’aquells que anomenem bàrbars; especialment si jutgem la nostra civilització en funció de qualitats com ara la benevolència, la capacitat de conviure pacíficament o la generositat.
....En general, hi ha dos tipus de persones, que molt sovint responen a arrels genètiques diferents: els que es posen a favor del perdedor i el que ho fan a favor del guanyador. Les grans àguiles humanes sempre juguen brut, en general apel·len al patriotisme, a les arrels, als valors i a la religió més fonamentalista per pescar el peix més gros, però tan sols creuen en el poder i els beneficis. No son els grans homes els que sustenten la humanitat sinó els petits, aquesta immensa marea silenciosa que modera les seves ambicions i desprèn generositat. És la capacitat de sacrifici i contenció personal d’una majoria la que encara compensa els excessos dels més ambiciosos i suporta el planeta. No els hi càpiga cap dubte.
http://xavier-soler.blogspot.com/
12.9.11
La presidenta d'Òmnium Cultural defensa l'actual model educatiu i apel·la a la desobediència
Critica el paper del Partit Popular i recorda que “hi ha una amplíssima majoria” que està d'acord amb l'actual sistema d'immersió
05/09/11 11:07 - Barcelona -
'
Muriel Casals, membre de la plataforma Somescola i presidenta d'Òmnium Cultural ha acusat el PP “de jugar a Catalunya a la descatalanització”. En una entrevista al canal de notícies 3/24, Casals ha defensat l'actual model lingüístic a les escoles catalanes davant la interlocutòria del TSJC que vol imposar el castellà també com a llengua vehicular en el termini de dos mesos.
“A Catalunya hi ha una amplíssima majoria –ha afirmat Casals– que està d'acord en què el model educatiu català no s'ha de tocar”, ja que “pot anar en contra de la cohesió social”.
Així doncs, Casals ha assegurat que la plataforma Somescola donarà suport “a les institucions del món educatiu per a que puguin comportar-se d'acord al que s'ha decidit al Parlament de Catalunya” i alhora evitar que hagin de “sucumbir a decisions externes al Parlament de Catalunya”.
Finalment, Casals ha recordat que “els informes PISA mostren que els nens catalans son tant aptes o més en castellà que els nens d'altres regions d'Espanya”.
"Per un país de tots, l'escola en català", és el lema que penjaran aquest matí els centres educatius per defensar el model d'escola catalana. Aquesta tarda hi haurà concentracions davant els ajuntaments
REDACCIÓ
Ara sí que s'acaben les vacances. Aquest matí 1.280.000 nens comencen el curs escolar. La defensa del model d'escola catalana davant l'ulti
La plataforma cívica Somescola.cat, que agrupa tots els representants de la comunitat educativa i diverses entitats culturals catalanes, ha convocat per aquesta mateixa tarda concentracions a totes les places de la vila de Catalunya en defensa del català com a llengua vehicular a l'escola pública. A més, s'espera que la majoria de centres, tant públics com privats, s'afegeixin a la crida d'aquesta entitat per rebre els alumnes amb cartells reivindicatius. "Per un país de tots, l'escola en català", diuen les pancartes que la plataforma ha distribuït a les escoles.
L'altre element destacat són les retallades. Un increment d'alumnes més alt del previst i l'adéu a la primera hora centren el retorn a les aules.
Font : http://www.ara.cat/societat/escola-immersio_0_553144774.html