28.10.11


Opinió/

Xavier Grau
Periodista

L’ÚLTIM OCTUBRE DE MIQUEL PAIROLÍ

A punt de situar-se entre els millors escriptors catalans de la segona meitat del XX, Miquel Pairolí va morir el 6 de juliol de 2011 i va marxar pendent d’explicar-me, encara, perquè la protagonista de El camp de l’Ombra condueix un Lancia Delta. I el que és pitjor, aquest estiu, Miquel, no vas poder rellegir de nou Lighea de Lampedusa.

Al Garraf, Miquel, els últims raig de sol porten encara calor i claror, molta claror, sobretot claror. És l’octubre més calorós de les últimes dècades al Penedès i el mes amb millor clima al teu Empordà des del 1954, l’any mateix que va ser construïda la vostra casa a Quart i l’any que Joan Vinyoli s’instal.là a can Pallí de Begur. Aquest triangle de costa preferit: Palafrugell, Palamós i Begur llueix esplèndid. Tot ben lluny del teu Octubre que “va començar amb una fredorada”. I això que l’estiu va arribar malament, de pena. Del juliol, ni te’n parlo. I nosaltres fent riure, això sí, cruspint-nos uns bocates de pernil a peu de rierol a les portes de Quart. Semblaríem uns irreverents, això sí, si no fos per la íntima sensació d’afecte i estimació que va dur-nos fins allà pel teu enterrament. A mi, -i cito en el teu discret nomenclàtor- a la M.C. i a l’E.S. Va venir fins i tot la C.S, al primer funeral conjunt que recordo a no ser que el traspassat fos de la família. A l’igual. I compte, hi assistí el conseller Mascarell, home sensible i de cultura fina, i l’alcalde de Girona, periodista també. En aquest sentit, tu, un funeral de primera a major glòria de la nissaga de la teva Cera. I a tots ens va quedar clar, com vas deixar dit i deixar dir, que “per raons òbvies” tu hi series només de cos present.

La solidesa de l’obra de Miquel Pairolí, la capacitat narrativa i la precisió en la descripció d’ambients i sensacions no pot passar desapercebuda en aquest país petit i sempre emprenyat. Per l’escàs artifici formal del seu relat i, malgrat això, la seva exuberància. Un estil contingut però florit, a la vegada ferm i sinuós, com l’escorça de l’alzina surera. La teva alzina, Miquel, la que persevera. Com tu, Miquel, segons va definir Pla els homes de la teva terra: “endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics raonats i prudents, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. Tenen enginy a la mà, els sentits desperts, senten créixer l’herba, dormen amb un ull obert. No hi ha una altra cultura que aquesta en aquest món, la resta és dolor, neguit i cendra”. Tens raó Miquel, carpe diem.

Pairolí: articulista a L’escaire del diari El Punt i a l’Avui, cap d’opinió al liquidat Diari de Barcelona desaparegut malgrat la seva “esperança irracional” en la supervivència, guionista del Literal de TVE, biògraf de Joan Oró, autor d’assaig, estudis literaris i teatre... premi Crítica Serra d’Or 2011 pel dietari Octubre. I el més important, en paraules de Lluís Muntada, “mantenia inexpugnable el seu cercle íntim i prodigava una amistat noble”. Gràcies Miquel: “Per a en Xavier, que s’ha llegit aquest llibre amb més afecte que no pas jo”.

La narrativa de Miquel Pairolí és sensual i crua, precisa, continguda i vital a l’hora. Un cant a la vida i un pols a la mort des de l’exacte punt de la serenor personal i creativa que Vinyoli situa en un punt exacte:

“Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

Però tu i jo vivim al botó de la roda,

On és imperceptible el moviment”

En Miquel deixa feta una gran literatura. Construïda amb elements senzills i propers però aprofundint en els grans temes de la creació. El sentit de la mort i de la vida: l’ implacable piconadora del pas del temps, la renúncia indefugible als grans plaers de les vida que la vida mateixa ens va prenent.

I ho ha fet amb les mateixes eines rebudes de l’herència intel.lectual i genètica que ell reivindica de la gent del camp, dels pagesos de l’entorn de l’Onyar. Amb precisió, paciència i coneixement d’allò que porta entre mans bé sigui el tràmec corcat del pare i de l’avi, bé sigui l’última entrada del proper dietari tot just encetat: No ha estat un somni, no.

Poc amant del gregarisme i dels saraus, algú hauria de reivindicar per a ell la Creu de Sant Jordi –“per raons òbvies”- a títol pòstum. O no. Millor que li dediquem un mirador des d’on es vegi el que en Miquel veia i puguem aprendre a pensar i a ser com ell pensava i era. I sobretot, que hi hagi el seu banc preferit i que s’hi albiri, no fotem!, una magnífica panoràmica del perfil de les Gavarres en caure el sol. O una bonica plaça a Girona, què collons!!

26.10.11

Fa pocs dies un grup de dones d’una entitat, Dones Solidàries d'Alella van programar una exposició de fotografies en que es mostraven els pits de dones. a la sala de la Parròquia de Sant Fèlix a la bonica de Alella No, no era una exposició de llenceria i mides de pits ! Eren un reclam d’atenció cap al càncer de mama i com afecta a la població femenina. Sembla que les imatges van trasbalsar al mossèn Josep Fàbregas i que no va perdre temps en justificar i no permetre exposar-les, emparant-se en que un grup de mares estaven esgarrifades, per si els nens i nenes de la catequesis o d’altres activitats podien veure les fotografies. . Aquest fet ha donat que parlar a la població uns dies. Finalment l’exposició es va inaugurar a unes altres dependencies.

De moment tot llegint a Quim Monzó trobareu un pel més d´informació i una fina ironia afegida important.

Senyores esgarrifades , prenguin una tassa de til·la i les sales por favor ,a propet. !







Es mejor llamar a la puerta idónea


A mí me parece bien que el párroco no permita la exposición: al fin y al cabo el local es de la parroquia


Quim Monzó


La semana pasada, en Alella, mosén Josep Fàbregas, párroco de la iglesia de san Félix, hizo retirar la exposición de fotografías sobre cáncer de pecho que estaban a punto de inaugurar en un local de la parroquia. El motivo es que, al ser fotos sobre el cáncer de pecho, aparecen pechos. De la misma forma que, si la exposición hubiese sido de fotos sobre el cáncer de colon, habrían aparecido cólones bellamente fotografiados. Es lo que pasa con las exposiciones monográficas: al tratar de un tema determinado, las fotos que se cuelgan tratan de ese tema y no de otro. No tendría sentido, por ejemplo, una exposición fotográfica sobre el cáncer de pecho con fotos de las mansiones de la Toscana, de la cocina tecnoemocional o de la zarza borde.

Mosén Fàbregas ha vetado la exposición porque hay niños que hacen catequesis en el mismo local y considera que las imágenes de pechos son "inadecuadas" para ellos. Dice que, además, hay familiares de los niños que se han quejado. La exposición lleva por título El pecho al descubierto, y muestra la evolución del pecho de la mujer: desde la infancia a la vejez. Es una exhibición itinerante, que exhibieron por primera vez el año pasado durante el noveno Congreso Catalán de Mastología y Patología Mamaria.

A mí me parece bien que el párroco no permita la exposición. Al fin y al cabo el local es de la parroquia, y en su casa cada uno hace lo que le parece. Sin embargo, ¿por qué el Consejo Pastoral Parroquial de Alella y el párroco aceptaron en principio alquilarles el local? Ese es el razonamiento de la asociación Dones Solidàries d'Alella: ¿por qué no pusieron ningún impedimento y después, horas antes de la inauguración, la prohibieron? ¿No supieron intuir que, en una exposición de fotos titulada El pecho al descubierto, por fuerza habría fotos de pechos?

De los organizadores, lo que no entiendo es por qué pidieron hacerla en la iglesia y no en el centro cívico municipal, donde finalmente –una vez rechazada por el mosén– estará hasta el domingo. No lo entiendo, sobre todo si tenemos en cuenta que la parroquia de Alella está bajo la advocación de san Félix, un mártir que murió con el cuerpo desgarrado por garfios de hierro. Habría sido diferente si la parroquia hubiese estado bajo la advocación de santa Ágata, una joven siciliana, también mártir, que había consagrado a Dios su virginidad y a quien le cortaron los pechos cuando rechazó las propuestas lúbricas de un prefecto romano. Por eso, en todas las imágenes de santa Ágata –desde la de Piero della Francesca a la de Zurbarán– se la representa con una bandeja en la mano y los dos pechos encima. Seguro que, en una parroquia así, no habrían topado con ningún problema. Y otra cosa: si alguna vez nombran a mosén Fàbregas párroco de alguna parroquia de santa Ágata, que sepan que lo primero que hará será retirar todas las imágenes de la santa.



:

Font


25.10.11

24.10.11




24 d'octubre del 1971, amb gairebé 95 anys, Pau Casals rebia a Nova York la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i pronunciava, en un discurs improvisat, les famoses paraules “I'm a Catalan”. Casals va parlar de la seva mare, de la seva enyorada Catalunya i de la pau i, emocionat, va tornar a agafar el violoncel després de molt de temps per interpretar El cant dels ocells.

Font : http://www.ara.cat/cultura/catalanista-Pau-Casals-Nacions-Unides_0_578342245.html
Opinió/
GADAFI, PEL FORAT DEL VÀTER

Creguin-me si els dic que pensava que una frase així jo difícilment pronunciaria. Però acabo d’aprendre que un no pot dir “aquest telenotícies no el miraré mai”: sento unes profundes ganes de vomitar des que he vist la indecent exposició de l’assassinat de Muamar Gadafi.
Només em reconforta contemplar el fons dels ulls serens del meu llaurador, en Max, que em mira i no sé que pensa. Potser que exigir a aquells que diuen matar en nom meu que no cal que ho facin. Ni que sigui Gadafi. És davant de la justícia on ens pertoca situar aquests obscurs personatges per evitar fer el que ells han fet. Només l’autoritat moral i la llei ens salva de la barbàrie.
I ara cal investigar a fons a quin il.lustre despatx de govern truca el descerebrat, si és que és així, que li casca un tret al pols al Germà Líder i Guia de la Revolució a Líbia i el deixa llest per llençar-lo al mar amb el risc que el cadàver acabi enredat a l’hèlix de qualsevol que navegui pel Golf de Sidra. O a la xarxa d’algun tonyinaire.
Vagi d’entrada que penso que aquest coronel colpista i sàtrapa, impresentable i estrafolari, acostumat a vestir com per sortir al Vidalot al Carnaval de Vilanova, deixa per a la història una dictadura de quaranta anys. Poca broma amb el col.lega.
Ara bé, a mi no m’interromp la vomitada el fet de veure les imatges brutals, sàdiques, ofensives i impròpies d’aquesta Europa que ens proclama líders morals, espirituals i també materials de tot el món mundial. Prendre-li la vida a una persona, ni que sigui Gadafi, com ho va ser fa quatre dies a Bin Landen, i cinc dies a Saddan Hussein, i sis dies a Ceaucescu, i set a Ernesto Guevara... i més de deu... a Jesucrist, sí és que va existir, a mi no em mola gens. Podem, també, repassar Suetoni i rellegir com explica la mort de Juli Cèsar i fa fi de la república romana. En fi, una mica la mateixa història de sempre que ben entrat el segle XXI nosaltres seguim repetint.
Els que manen, els poderosos, els amos ocults dels destins del món, enlairen un líder, un dirigent, un guia de la revolució, un pare estimat de la pàtria, un peó dels seus interessos compartits: negocien i treuen profit. Es remenen les cireres mútues fins a dir prou i després; zambombassu i nota de premsa.
La exhibició indecent i immoral de la relíquia humana destrossada per una massa incontrolada és imprescindible en l’era ijobs per validar l’origen popular de qualsevol revolta que curiosament acaba minuts després del convenient repartiment de béns, contractes i concessions diverses entre els mateixos de sempre. Avui un retratu amb el dictador, que ja sabem que és un excèntric què hi farem!!, i demà una foto amb els sacrificats dirigents de la lluita contra la tirania de l’anterior: ai làs!! ¿I Wall Street com reacciona?
I sobretot que sigui compatible amb tots els dispositius mòbils, que per menjar no tindrem però per immortalitzar el cap esclafat del capturat de torn i ser portada del New York Times sempre hi som a temps. Un goig pels dissenyadors de portades d’arreu, que la crisi té mala expressió gràfica i la sang sempre ha venut bé.
El ritual indecendent d’exposició i d’aniquil.lació de la vida humana a mans de la fúria i la ràbia col.lectiva, de l’exèrcit popular, de la milícia oficial o dels al.liats units sense respecte per la raó ni per la decència és un patró de conducta que excita el personal. Doncs que volen que els digui, la seqüència em sona repetida. M’espanta i em repugna. I això no pot ser.
Tota aquesta tira de sanguinaris executats en horari prime time, Hitler s’escapa perque –diuen- es va suïcidar, haurien d’haver respost davant la justícia, amb el dret i la ètica a la mà. Algú ho ha evitat. I no crec que sigui, com en el més recent cas de Gadafi, un jove exaltat de divuit anyets impulsat per la dèria de quedar-se amb la pistola d’or del dictador.
Només fa quatre dies, tu, que aquest Gadafi recorria el planeta vestit de coronel de fireta abraçat als principals líders mundials –els de veritat, els legals, els que vetllen per la pau al món!- i tots semblaven passar-ho pipa. Potser alguna cosa hi devia de fer la guàrdia amazònica de dues-centes joves verges que li feien de guardaespatlles. Devien posar diplomàtic més d’un cos a les cancelleries. Aquest gran invent d’internet en deixa constància: i aquí tot l’occident occidental i l’orient oriental ha estat rient les gràcies a aquest fulanu que ara una panda de locus s’ha carregat a peu d’una canonada, bombes de l’OTAN a banda.
I quina gràcia que ens feia aquest estrambòtic a qui deixàvem plantar la jaima on li rotava i admiràvem com boniques joves li acostaven llet fresca de camella. ¿Com arrencaran ara de l’àlbum familiar les fotos amb Gadafi que fins ara exhibien ambaixadors, ministres i presidents del món civilitzat?
El llaurador alça la vista, es rellepa , s’aixeca i surt al jardí. Abans em mira amb cara de pensar: més d’un humà té a vegades la temptació de reclamar la vida d’un gos però en dies com aquests cap gos enveja canviar-se per un humà. Ni a Cubelles ni a la nova Líbia alliberada pels líders nostres que han de llançar les fotos familiars pel forat del vàter.


Xavier Grau
Periodista

23.10.11

PER CATALUNYA, NO ÉS AL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY
PER CATALUNYA, NO ÉS AL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY
http://youtu.be/BwO4foZ6zlM

21.10.11

Imatge/Albert Soler/Diari de Cubelles




Ensenyament també pateix de retallades i el descontent es evident . Ahir mateix tornaven a manifestar-se col·lectius de metges i personal sanitari dels hospitals davant la situació de retallades imposades per el govern de CIU.
Les persones manifestem opinions en determinats moments i que potser mes endavant pensem que hauríem de haver callat i valorar amb el pas del temps si varem ser sincers.. Pues bé al sr Boi li han trobat perletes com diu aquest article força contraposades relacionades amb un abans i un després.


Sanitat, igualtat, fraternitat



"Tothom pateix dels nervis quan es pensa que qualsevol altre patiment seu no serà atès com fins ara"
Vicent Sanchis


Diuen els més espavilats de la tribu que l’error més greu que ha perpetrat el govern d’Artur Mas a l’hora d’establir les prioritats del seu pla d’ajust pressupostari ha estat considerar la sanitat pública com un front de rebaixa més. Potser tenen raó. La protesta en la cultura va durar tot just un bufit. I encara gràcies. Mas la va encertar, de rebot, quan va nomenar conseller Ferran Mascarell. Àliga vella, Mascarell coneix el sector, els seus pecats i les seves misèries. Quan va fer públiques les primeres restriccions els representants de les entitats més representatives del petit món de la cultura catalana van fer un gest de discrepància. Tot justet, una o dues concentracions. El conseller va tallar-les d’arrel. La reacció a la vacuna contra el dèficit públic va durar una mica més en el món de l’ensenyament. Potser ací la consellera Irene Rigau també té cops amagats. Al remat, els mestres han acabat cedint. Encara més, atenent a la crida a la responsabilitat del president Mas, han contrarestar l’augment d’alumnes en aquest curs escolar amb una hora més de dedicació al servei de la causa pública. Els usuaris de la cultura i de l’educació de subvenció o caràcter públics tenen la sensació que les retallades no han estat devastadores. Fins i tot els mitjans de comunicació han dirigit l’atenció cap a uns altres fronts.


Bàsicament, cap al front de la sanitat. Allà tot són alegries informatives. Good news, no news, en diuen els inventors de la premsa moderna. Com que als centres d’atenció primària o als hospitals tot són males notícies, oli en un llum per a la premsa. Les desgràcies encadenades en aquest àmbit fan un rosari. Cada dia hi ha una nova alarma. O una contradicció. O una protesta. Potser perquè el conseller de Salut, Boi Ruiz, no és tan millor com Mascarell o Rigau. La seva inexperiència i l’escassa habilitat que fins ara l’han caracteritzat contribueixen al caos. Potser també perquè l’ajuda genèrica als llibres o la sisena hora no es poden comparar amb el servei d’ambulàncies o amb el d’urgències hospitalàries. Al final, la cultura no deixa de ser un privilegi i tots els fills tenen uns pares que, d’una manera o una altra, acaben espavilant-se. Però la sanitat pública beneficia tothom i tothom pateix dels nervis quan es pensa que qualsevol altre patiment seu no serà atès com fins ara.


Qui ho ha entès ràpidament ha estat Alfredo Pérez Rubalcaba. El candidat del PSOE ha proclamat que, si guanya –ai!–, apujarà els impostos que calgui per garantir que la sanitat pública continuarà sent “de qualitat i gratuïta”. Com que Rubalcaba no guanyarà, pot cantar missa i òpera. Però, sigui com sigui, els seus detectors funcionen. La despesa en salut pública a Catalunya representa un percentatge tan elevat dels pressupostos, que no pot haver-hi un ajust sincer sense afectar-ne totes les partides. Però Artur Mas ha de ser conscient que toca el tendre més tendre. Llibertat, igualtat, fraternitat? Ja no. Sanitat, igualtat, fraternitat. La sanitat assegura la igualtat i garanteix la fraternitat.



Les “perles” dels millors.
octubre 13, 2011 per sixtemoral




La informació que avui publica el digital Catalunya-Press és paradigmàtica:


“La metamorfosi de Boi Ruiz: en 2008 s’oposava a una retallada inferior a l’1%Es pot explicar com si fos un conte, però el relat que s’exposa en les següents línies no té res de fantasiós, ni d’humorístic. Fa només tres anys, l’actual conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, va fer una ferotge crítica dels pressupostos del Departament perquè atacaven les polítiques socials.


Va ser el 27 d’octubre de 2008, quan la que llavors era Consellera de Salut, Marina Geli, va presentar els números al Consell de Direcció del CatSalut. Geli els va informar que, a causa de la incipient crisi econòmica, el pressupost del Departament es reduiria en 35 milions, i quedaria en 9.194. Ni un 1%.


Van intervenir els diferents agents socials fins que va ser el torn del president de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH). Boi Ruiz, segons un fragment de l’acta a la que ha tingut accés el Diari de Girona, es va mostrar duríssim, assegurant que no podia acceptar uns pressupostos que “no preserven les despeses en polítiques socials”.


Va acusar l’executiu d’Entesa de marginar els departaments amb més contingut social amb una “retallada lineal del pressupost”. Ruiz va dibuixar les seves línies vermelles, avui oblidades: que no s’incrementin les llistes d’espera, manteniment dels estàndards de qualitat de l’assistència i acompliment dels compromisos retributius.


Pel que fa a inversions, exigia un finançament concret per a cada actuació, i en matèria de personal reclamava mesures concretes per aprofundir en l’empresarització de la gestió dels recursos públics, de tal manera que no es vinculés l’increment de costos a una altra cosa que no sigui la millora de la productivitat, l’estabilitat de les plantilles i el reconeixement dels resultats professionals.


La UCH va votar en contra en aquells pressupost i es va abstenir en el següent. Boi Ruiz és el mateix que ara es mostra ferm malgrat la creixent oposició social, les evidències que les retallades afecten a la qualitat assistencial i a la salut dels usuaris i les crítiques d’una oposició i uns sindicats als que menysprea.


També és la mateixa persona que amenaça de deixar al carrer a 1.500 interins de l’ICS i reduir la jornada a 6.000 si els sindicats no accepten una retallada salarial a la que, de moment, s’oposen.”


El corredor d'Algesires a St. Petersburg Foto: ACN



















Europa prioritza el corredor mediterrani

Brussel·les l'aprova fins a Algesires i Sevilla, però inclou una bifurcació per Saragossa i Madrid amb què recupera el corredor central, si bé rebutja foradar els PirineusLa CE vol que l'eix costaner sigui el primer.

brussel·les / barcelona
A. Segura / Ò. Palau



El corredor mediterrani és, des d'ahir, oficialment prioritari. La Comissió Europea, això sí, evita pronunciar-se del tot i aposta també per la resta d'eixos ferroviaris de la carta als Reis que el govern espanyol ha promès a un mes de les eleccions. El ministre de Foment, José Blanco, només s'haurà d'empassar un gripau: en plena crisi, Brussel·les no pensa gastar-se ni un euro a foradar els Pirineus, tal com aquest diari havia avançat el 5 d'octubre, tot i la insistència aragonesa.


No tot ha de passar pel centre”, advertia ahir l'eurocomissari de Transports, Siim Kallas, que va descartar la travessia central pirinenca per “poc realista”, “immensament cara” i “preocupant per al medi ambient i la seguretat”. A l'Estat no es van fer esperar les mostres de satisfacció i les curses per penjar-se la medalla, tot i la sospita que Kallas podria estar servint cafè per a tothom.
Resulta, així, que el corredor mediterrani es bifurca a Tarragona. El ramal natural baixa per la costa fins a Almeria (bona notícia: no mor a Cartagena), i d'aquí travessa cap a Sevilla, la gran novetat d'ahir, tot i que no resseguint el litoral, com reivindicava el lobby Ferrmed, sinó desviant-se 120 quilòmetres per l'interior, via Granada. L'altre ramal no és més que el corredor central disfressat –menys la travessia, és clar–, ja que entra cap a Saragossa i Madrid, i arriba a Algesires per Còrdova. Hi ha, doncs, corredor “Madriterrani”, perquè els trens de mercaderies provinents del nord d'Àfrica podran arribar a Barcelona i la frontera passant per Madrid. Brussel·les, que també ha inclòs l'eix atlàntic amb dues línies des de Portugal fins a Irun, fins i tot ha inclòs en la xarxa bàsica (a acabar el 2030) connexions interiors entre Madrid i Gijón i la Corunya, via Valladolid, a més d'una fins a Albacete. També hi ha l'eix cantàbric-mediterrani, amb la connexió entre Pamplona i Sagunt. Tothom content.
De tots, això sí, Brussel·les només esmenta el corredor mediterrani en la llista de deu eixos a prioritzar abans del 2020. Amb diners comunitaris ja reservats fins a aquesta data només hi ha el tram de Barcelona a València, tot i que la CE també inclou la resta (València-Sevilla) en el paquet de trams que es proposa que estiguin fets d'aquí a nou anys. Kallas preveu almenys que les obres hi comencin aquesta dècada, tot i que el seu mapa de prioritats és ple d'equívocs, la presentació va ser un caos i les interpretacions són molt diferents depenent de la font. El tram d'Algesires a Madrid, per exemple, també figura entre els que estaran llestos el 2020 –les obres s'iniciaran el 2015–, però no es diu res del que falta fins a Saragossa i Tarragona.
Brussel·les podria estar passant la patata calenta a Madrid i deixant-li mans lliures per decidir si prioritza les obres a l'àrea mediterrània, a l'atlàntica o a la Meseta, sabent que no tindrà prou diners per acontentar tothom. El pastís dels ajuts europeus representa uns 32.000 milions, a repartir entre tots els corredors de la UE. Aquests fons serviran per pagar un 50% dels estudis de les infraestructures, un 40% dels trams transfronterers i colls d'ampolla, i un 20% de la resta. Kallas admet que ara “serà decisió de les autoritats espanyoles” dir on “posen els diners primer”. Catalunya haurà de barallar-se amb la resta d'autonomies. L'esmena europea a l'Espanya radial i autàrquica és només parcial, perquè els futurs governs espanyols podran decidir que Madrid continuï sent el quilòmetre zero. Kallas ha acceptat gairebé tots els grans eixos proposats per Blanco. Els euròcrates consultats, però, veuen poc menys que impossible que les arques d'un Estat intervingut de facto com l'espanyol, amb el BCE comprant el seu deute, pugui permetre's pagar aquest brindis al sol.
Si l'Estat “es retarda o incompleix” els terminis de construcció dels corredors anunciats ahir, la Comissió li “demanarà explicacions” i, després de consultar-ho amb els altres governs, podria prendre les “mesures adequades”. En principi, però, no preveu castigar Madrid tallant-li l'aixeta dels ajuts.

Font : http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/465816-europa-prioritza-el-corredor-mediterrani.html

opinio....

Cap a Europa en tren
octubre 20, 2011 per sixtemoral
Satisfacció moderada davant la decisió europea sobre el mapa ferroviari i enllaços europeus.Sí al corredor mediterrani , però també queda difuminat amb quatre corredors més a l’estat.L’anunci ha vingut precedit d’una certa polèmica , segurament innecessària.Tothom ha cercat el seu protagonisme i la seva quota de responsabilitat.Hi ha qui, com el conseller Recoder, hi posat el punt d’èpica assegurant que el corredor ha costat “sang , suor i llàgrimes”.Potser se hi hagués hagut en el seu moment la predisposició necessària per part de CiU no haguéssim sofert tant com diu el conseller.
Algunes dades objectives:
- Aquesta designació és el resultat de la feina ben feta i del compromís ferm dels Governs d’esquerres a Catalunya i Espanya.
- Si el Corredor del Mediterrani és avui una realitat no ho és en cap cas pel PP o CiU.
- Hem de recordar que els Governs de José Maria Aznar, que van comptar en tot moment amb el suport de CiU, van apostar en tot moment i de forma exclusiva pel Corredor Central, i ho van fer amb el vot favorable de CiU a dues investidures i a 7 pressupostos generals de l’Estat.
- Durant els darrers dies estem veient com de forma cínica, tant PP com CiU intenten apropiar-se d’un èxit pel que ells no van treballar ni en el seu origen ni en la seva negociació a Europa.
- Una vegada més, la història es repeteix: el PP va treballar contra Catalunya defensant únicament el Corredor Central amb el silenci còmplice de CiU, i ara tots dos, a les portes d’unes eleccions, volen fer creure el contrari.
Les dades parlen per si mateixes:
• El Corredor del Mediterrani comença a ser una prioritat del Govern de Catalunya l’any 2003, quan el PSC arriba al Govern.• Fins aquell moment el Govern espanyol no havia fet cap aposta per aquest eix estratègic de transport ni cap previsió d’inversió.• CiU mai va condicionar el seu suport a Aznar per aquest tema, i és en canvi ara, a portes d’un èxit pel nostre país, que reclamen la paternitat d’un projecte en el que no varen creure i pel que no varen apostar mai.•
Un cop passat l’enrenou , la polèmica i la “batallalleta” pròpia de la pre-campanya el que cal és que cadascú assumeix el seu paper i al seva responsabilitat per veure realitzada una infraestructura que serà important a l’hora de redreçar l’economia i el creixement del país.
http://sixtemoral.wordpress.com/

19.10.11



Font: http://www.tdtgarraf.com/video/59216/el-psc-de-cubelles-replica-el-govern?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

18.10.11

EL PSC DEIXA UN AJUNTAMENT SANEJAT A CUBELLES


En l’acte de presentació de la situació econòmica de l’Ajuntament de Cubelles per part del nou govern ICV-PP-RCat es va qualificar el moment de molt delicat i citant, textualment, uns antecedents catastrofistes i alarmistes que res s’assemblen a la informació oficial: la situació econòmica de l’ajuntament de Cubelles és sanejada atenent l’estalvi net positiu i el romanent positiu a 31-12-2010 segons el darrer informe oficial signat per la Interventora Municipal sra. Rosa Maria Almirall i Domènech.


Des del PSC volem denunciar la maniobra d’ocultació malintencionada per part del sr. Luis Alaman (PP) i de la sra. Mònica Miquel (ICV) que com alcaldessa és responsable màxima d’aquesta estratègia embrutidora que en res beneficia Cubelles.


L’actua’l regidor d’Hisenda, sr. Alaman, va ocultar en la seva intervenció i també en la documentació lliurada aspectes claus. Ni es va referir al balanç de situació ni al compte de resultats de l’exercici 2010 tot i ser aquests documents part integrant de l’expedient del Compte general del 2010. Al mateix temps, el silenci clamorós de l’alcaldessa va permetre amagar als ciutadans i ciutadanes de Cubelles un autèntic i objectiu anàlisi de la situació econòmica, patrimonial i financera de l’Ajuntament de Cubelles.


És per això, que des del PSC exposem que de l’anàlisi d’aquests documents oficials es desprèn que l’Ajuntament de Cubelles té els recursos necessaris per fer front a les inversions i projectes aprovats i a la millora dels serveis per la ciutadania:


Balanç equilibrat amb un bon fons de maniobra positiu per un total de 5.994.364,35 (gairebé sis milions d’euros)
Excel·lent ràtio d’autonomia financera del 81’2%
Baix índex d’endeutament a llarg termini: només un 10,12% sobre el total dels actius

Baix índex d’endeutament a llarg termini en relació als ingressos pressupostats pel 2011: només un 46%

Diferència positiva en els venciments mitjans de pagament en relació als venciments de cobrament que aporta una millora en la gestió de la tresoreria municipal (cobraments amb venciment mitjà a 35 dies contra pagaments a 62 dies)
Bona generació de cash flow durant el 2010 per un total de 941.641,79 euros: increment de la tresoreria de 1.041.915,13 euros (s’ha passat dels 7.055.134,03 euros el 31 de desembre de 2009 a 8.097.049,16 euros a 31 de desembre de 2010)
La xifra corresponent a l’amortització de càrrega financera prevista pel 2012 puja a 973.542,62 euros, representant una quota sobre el total d’ingressos del 7,19%

És per tot això que denunciem públicament la voluntat intoxicadora per part del nou govern municipal a qui demanem que, especialment en un moment global molt delicat, no contribueixi a denigrar i menystenir la necessària dignitat institucional que els governs han de defensar per l’Ajuntament a qui representen.


Des del PSC no entrarem en insults, desqualificacions, provocacions i agressions com les que estem patint en aquests primers mesos de legislatura. Però tampoc callarem en la defensa de la dignitat del nostre Ajuntament i per això afirmem que:


--El fons de maniobra de l’Ajuntament de Cubelles indica que entre els imports pendents de cobrament a cuert termini (31-12-10) i els imports pendents de pagament a curt termini a la mateixa data la diferència és positiva per les arques municipals en 5.994.364,35 euros.
-- L’Autonomia financera que medeix el percentatge de fons propis en relació al tota d’actius és a l’Ajuntament de Cubelles del 81,2%.
-- L’Ajuntament de Cubelles manté una excel·lent capacitat de retorn de l’endeutament a llarg termini xifrat en només un 7,19% dels ingressos.


Per tot això, el PSC reclama claredat i respecta a la veritat per part del sr. Alaman i la sra. Miquel i insistim en la necessitat que assumeixin els seus compromisos per acabar amb aquesta gravíssima maniobra d’intoxicació. Així, des del PSC reclamem que s’aclareixi la situació públicament i que el nou Govern presenti el que es va comprometre a fer:


L’Auditoria externa independent que va anunciar la sra. Mònica Miquel
El Pla de Viabilitat elaborat per la Diputació de Barcelona que tots els partits membres del Consistori es van comprometre a treballar per planificar el futur econòmic de Cubelles.
Pla de Mandat anunciat per abans de finalitzar el 2011

Sense aquests documents oficials i rigorosos, la credibilitat del Govern de Cubelles en matèria econòmica segons expliquen el sra. Alaman i la sra. Miquel queda seriosament qüestionat perquè la veritat oficial i acreditada pels documents oficials és que el PSC –que ha compartit responsabilitat de govern amb CiU i ERC- ha deixat a Cubelles un Ajuntament sanejat.

Grup Municipal
PSC Cubelles


Comunicat de la roda de premsa d´ahir dilluns a la seu del grup PSC



16.10.11

Maruja,Maruja el teu article al diari El Pais molt adient ....com anell al dit . Gracies per ser com ets!

MARUJA TORRES

Me alegro


MARUJA TORRES 06/10/2011


Voy a compartir mis regocijos con ustedes.
Me alegro de que el teatro triunfe a nivel oficial en Catalunya, gracias al responsable de la Sanitat, Boi Ruiz, ese pésimo secundario propulsado a protagonista de una tragedia con aspecto de farsa. Las grandes lecciones que proporcionaron Joglars, La Fura dels Baus, Dagoll Dagom e infinidad de inolvidables compañías, han dado por fin sus frutos, reducidas, eso sí, a su faceta más aparente: el disfraz de la realidad.
Se nos informa de que dicho departamento aprobará antes de fin de año "un nuevo sistema para gestionar las listas de espera". Lo cual permitirá maquillar los datos en las intervenciones más comunes: cataratas y prótesis de rodillas y caderas. Maquillar, qué verbo tan de nuestro tiempo. Y qué esfuerzo, el realizado por el palanganero sanitario de Mas, para que nos vayamos tercermuriendo sin saberlo.
Me alegro también de que, en este país -ahora hablo de España entera-, a alguien se le reconozca su valía, tal como se hace en el extranjero. No hablo de científicos ni de médicos -a esos se les reconoce únicamente en el extranjero; de aquí deben huir-, ni de profesores eméritos ni de otros sabios.
Me refiero a consejeros, directivos y ejecutivos varios, expertos en ingeniería financiera, que mandan o mandaron en organizaciones aparentemente indestructibles pero destinadas a ser esquilmadas a la chita callando para engrosar sus bolsillos. Pues bien, tales sanguijuelas, que anidan en los más altos y pulidos despachos, han alcanzado primoroso merecimiento en el mercado mundial de los de su clase, hasta el extremo de que trincan igual que, pongamos, uno de Goldman Sachs, después de hundir la firma; e igualmente siguen pillando lo suyo cuando la firma se repone gracias a nuestros impuestos.
Tenía estas alegrías que compartir con ustedes. Hecho lo cual, voy a vomitar un rato.

Font: http://www.elpais.com/articulo/ultima/alegro/elpepiult/20111006elpepiult_1/Tes



















Boniques imatges enviades per una bona amiga de Diari de Cubelles
fotos/Rosalia Abad
















M. Trives/Diari de Cubelles




Les imatges de la manifestació de Barcelona mostren la massiva participació de ciutadans i ciutadanes farts de les conseqüències d´unes retallades difícils de pair.. Mentrestant a diaris i mitjans informatius surten a la llum publica,sous de determinats politics i vitalicis a tort i dret ,noticies de blindatges no als executius de determinats bancs i a punt de fer fallida ,que també! tenim que afegir a aquesta cadena de despropòsits, motxilles a funcionaris de alta volada ,aeroports a prop i un pel mes lluny deserts . Desolats de dilluns a dijous,amb cars manteniments .Això si divendres ,a Lleida tenen de sis a vuit persones en un vol setmanal a Mallorca .Segons la resposta de un alt polític que va voler justificar el manteniment com fos, per Nadal va ple! El fet es que va sortir al programa del follonero a qui convidava a ser-hi en aquestes dates . A la saleta de la tele ,els caretos dels seguidors del programa van ser similars al del follonero !
Tenen o no motius els ciutadans per protestar ?

13.10.11




Arrel d´aquest article una bona amiga envia aquest video aparegut a YOU TUBE ....
La roda

Els romans i el corredor mediterrani

Ramon Folch Socioecòleg. Director general d'ERF.

Els romans, militars i enginyers, van inventar les calçades, el primer sistema viari planificat estratègicament. El necessitaven per a moure les legions i, de passada, per a garantir les rutes comercials terrestres. També van fer una colla de ports per tal d'assegurar les rutes marítimes: el de Roma mateix, a Òstia, o altres com el de Barcino (Barcelona) o el de Tàrraco (Tarragona). Cercaven els llocs per on es podia passar millor o els recers litorals que eren més convenients.


De Roma i cap al NW sortien les vies Càssia i Aurèlia, que confluïen a Genua (Gènova) i portaven a la via Domitia, que arribava a Ruscino (Perpinyà) i al coll de Panissars, a les Alberes, a tocar del coll del Pertús. Allà esdevenia via Augusta. La via Augusta, de 1.500 quilòmetres, passava per Gerunda (Girona), l'actual Vallès, Tàrraco, Valentia (València), Carthago Nova (Cartagena) i Gades (Cadis).


Dos mil anys més tard, la via Augusta es diu AP7, i la via Domitia, A9. A banda i banda dels Pirineus, tenen un traçat similar la NII i la D900, que també passen pel Pertús, com l'AVE-TGV. En aquests dos mil·lennis, a la facilitat topogràfica s'ha sumat la concentració d'activitat subsegüent a una tan llarga existència d'aquests eixos. Paral·lelament, s'han consolidat els ports de Barcelona, Tarragona i, de Jaume I ençà, també els de València i Palma. Avui, Catalunya, el País Valencià, les Balears i Múrcia representen un terç de la població espanyola, la meitat del PIB i de la producció agrícola, el 55% de la industrial, quasi el 60% del trànsit terrestre de mercaderies, el 65% del marítim i el 60% de les exportacions. ¿Per on farien passar vostès el corredor mediterrani ferroviari que la Unió Europea i nosaltres necessitem?


El Govern espanyol ha sostingut que per Madrid, Saragossa i Canfranc. Brillant. Sembla que s'imposarà el bon sentit i Brussel·les s'inclinarà per la solució romana. Elemental. ¡Que lluny que queda de la cort i del seu clientelisme el pes de la realitat!

Font : http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/els-romans-corredor-mediterrani-1175569
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/els-romans-corredor-mediterrani-1175569

11.10.11


























Gracies a tots els amics ,amigues ,alguns d´ells i elles representants d’entitats, presents al acta de reconeixement a la nostra companya Aurora Garcia .
El grup de teatre Casal de Cultura va ser-hi .Poemes amb les veus de Pilar Mallofré , Angie Raspall,Montse Antó ,Salvador Estalella i de Josep Lluis Villanueva actual director del grup van aconseguir arribar molt endins amb la lectura dels poemes interpretats dedicats a la nostra Aurora i amiga de molts dels presents.
Gracies
Associació Dones de Cubelles La Fita

10.10.11

Opinió/
UN TAL TRADER A CANAL BLAU

El lío da de comer al periodismo... y vuelve loco al espectador...” així ho afirma un conegut meu molt del Madrid de Mourinho. El cito en la seva llengua vernacla perquè vegin els del pepé que la immersió lingüística no m’impedeix a mi expressar-me en dues llengües alhora ni als lectors del DIARI DE VILANOVA seguir el fil de l’article.
La última indiada mediàtica mundial, no esportiva, clar, ha estat la del tal trader Alessio Rastani. Aquest crack s’ha quedat tan ample dient en veu alta el que cada fill i filla de pare i mare pensa sobre la crisi global. I no cal seguir la BBC per saber-ho.
El que passa és que el tal trader Rastani té una pinta de farsant que no dissimulen ni aquests tan acostumats a jugar a la borsa. I mira que ja t’ho diu tot això de barrejar conceptes com jugar i diners. La cosa és que el tal trader, amb un físic a mig camí entre el líder laborista Ed Miliband i un Borat vestit de diumenge, només ens deixa el consol de pensar que el que afirma és només una broma a l’estil Follonero.
Tot plegat una enganyifa més com les que va començar Orson Welles el 1938 amb el Mercury Theatre i va reproduir Joan Ramon Mainat a TVE el 1991 amb el Camaleó fictici del cop d’estat a l’URSS. O com la que fa encara menys van repetir les grans potències mundials amb el corb marí falsament tenyit de petroli a la primera guerra del Golf: el muntatge de les armes de destrucció massiva del 2003 a l’Irak deixa en una conya totes les accions anteriors! En aquesta matèria l’únic que manté la raó és Hiram Warren Johnson des que va sentenciar que “la primera víctima d’una guerra és la veritat”.
I és que estem enmig d’una crisi i estem enmig d’una guerra. Crisi econòmica, guerra de valors. La batalla definitiva de la qual només han de sobreviure els més forts sobre els més dèbils i on les borses, els mercats, els experts analistes i aquesta novetat de les agències de qualificació són els exercits que sense un sol tret es carreguen la veritat, la decència, el sentit comú i la confiança del personal. L’últim enemic per aquests voraços exèrcits que no deixen ni ferits ni presoners és la política en el sentit estricte del que va portar Aristòtil a definir l’ésser humà com un animal polític. Del grec politikós.
El tal trader, actor o no a la BBC, ha creat el mateix efecte que crearia a Canal Blau, ara TDT Garraf, un expert folklorista vilanoví afirmant que el jovent no va a la comparsa de Vilanova per mantenir la tradició i reivindicar la cultura pròpia sinó per mirar de pillar amb el company o companya de classe amb qui malgrat el feis troben a faltar un contacte més carnal!
O és el mateix que passaria si a Ràdio Maricel algun sitgetà o sitgetana de pro reivindica que la suposadament ancestral tolerància de la Blanca Subur amb el col·lectiu gai no es deu al compromís cívic i convençut amb la igualtat sinó que entronca amb la més pura i vulgar estimació pel seu compte corrent i el compte d’explotació de bars, restaurants, hotels i boutiques!
¿Què passaria si a Cubelles un expert anuncia a bombo i plateret que la mítica cadira de Charlie Rivel està decorada amb enganxines de flors d’aquelles que posàvem a la dutxa per no relliscar?
A aquestes alçades de la missa poc importa ja si el tal trader és un actor o no. Hores d’ara ja només podem creure en Xavier Sala i Martín. Igual d’exuberant però molt més nostrat tot i que igualment ultraliberal.
Mentre tota la comunitat internacional ha quedat trastocada per les declaracions del tal trader aquí entre nosaltres la cosa ha quedat més dissimuladeta per diverses raons. Primera perquè el discurs de la dreta política i mediàtica ha aconseguit fer creure que la culpa de tot plegat és de Zapatero, res a veure al The Goldman Sachs Group, Inc i a nivell més local pot ser el culpable aquest modest exregidor d’Hisenda de Cubelles que subscriu i que segons el pepé de casa pot haver causat fins i tot el setembre més calorós de les tres últimes dècades!
Aquí la cosa del tal trader no ens ha sorprès tant perquè sabem que estem parlant de crisi de valors, de manca de respecte pel patiment alié, de la necessitat de reivindicar la importància del ser i no del tenir, de les ganes de fomentar la pau i no la guerra, de la necessitat de definir que és important i de preguntar-nos, també, què hi pintem aquí tots plegats.
A mi, el tal Alessio Rastani ja em cau simpàtic fins i tot perquè després de treballar per Luís del Olmo i veure la inèrcia de les seves tertúlies amb Norma Duval. I després de fer guions per Jordi González i admirar-lo en la seva gàbia de tertulians de La Noria amb personatges com César Sinde, benvingut el tal Rastani! Però la propera vegada que a la BBC -ara ja sí definitivament convertida en Bodes, Batejos i Comunions- se’ls acudeixi entrevistar al tal trader, que l’entrevistin el Toni Albà i el Sergi López. I que sigui a Canal Blau que li tenim més confiança.


Xavier Grau i Roig
Periodista