23.9.11
22.9.11
Programa complet de les Jornades Europees de Patrimoni a Catalunya 2011Per més informació:
cultura@cubelles.org
93 895 03 00 / 93 895 01 47
El Ple designa els representants al Consorci Teledigital del Garraf i aprova les festes locals
21/09/2011
L’aprovació de la moció en defensa del model educatiu català i donar compte de la liquidació de l’exercici 2010, altres punts destacats
El Ple municipal celebrat dimarts ha aprovat els dos punts de l’ordre del dia. D’una banda la designació dels representants en el Consorci Teledigital del Garraf, tasca que recaurà en les figures de l’Alcaldessa, Mònica Miquel, i Noemí Boza, regidora de Comunicació, Premsa i Informàtica, a més de Participació Ciutadana; i Xavier Baraza, regidor d’Emprenedoria i Ensenyament. El punt va aprovar-se amb deu vots positius i sis vots en contra corresponents als grups de l’oposició (PSC, CiU i EC-FIC). Els vots favorables van correspondre als regidors i regidores de l’equip de Govern (ICV-EUiA, UC-Reagrupament i PP) a excepció de la 1a Tinent d’Alcalde, Rosa Fonoll, de qui l’Alcaldessa en va disculpar l’absència. La regidora de Festes i Tradicions, Turisme i Comerç, es trobava a Madrid representant al municipi en la inauguració d’una exposició dedicada a Paulina Schumann, filla de Charlie Rivel, que va tenir lloc al Teatro Circo Price.
Festes locals
El segon punt de l’ordre del dia va ser la designació de les festes locals per a l’any 2012 que, com de costum, recauran en el 30 de juliol en honor als Sants Patrons i dia de celebració de la Festa Major petita, i el 16 d’agost en motiu de la Festa Major, doncs el dia 15 ja és festiu arreu de l’estat. El punt va rebre el suport de tots els regidors i regidores presents a la sessió.
Mocions
En l’apartat de mocions a l’ordre del dia en figuraven quatre, tot i que el PSC va retirar-ne dues a l’inici del Ple. La primera que va tractar-se va ser un text de defensa del model educatiu de Catalunya amb el català com a llengua vehicular presentada per tots els grups a excepció del PP. Tot i que alguns grups van demanar-ne l’adhesió, finalment els populars van ser l’únic partit que va votar-la en contra al·legant la llibertat d’elecció de la llengua vehicular a l’ensenyament, mentre que la resta de formacions sí van donar-hi suport.
La segona moció tractada va ser la presentada pel PSC on es demanava regular les accions de protocol i representació municipal en actes públics. El grup socialista denunciava disfuncions en aquesta matèria que afectaven als grups de l’oposició i demanava canviar el model que s’ha fet servir fins ara. L’Alcaldessa, Mònica Miquel, va anunciar que en una trobada prèvia s’havia acordat la creació d’un manual de protocol municipal i la moció va ser desestimada gràcies als deu vots dels regidors i regidores de l’equip de Govern, mentre que PSC i EC-FIC van votar-hi a favor i CiU s’hi va abstenir.
Liquidació 2010
En la part informativa de la sessió va donar-se compte de la liquidació del pressupost de l’exercici 2010. El regidor d’Hisenda local, Luis Alamán, va desgranar les dades econòmiques de l’exercici que es tancava, tot i que va emplaçar a la ciutadania a la propera audiència pública dedicada a economia local i pressupostos que tindrà lloc el proper 6 d’octubre a les 19h. al cinema Mediterrani. En aquesta audiència pública s’analitzarà detalladament l’estat dels comptes municipals i la hisenda local i es presentaran pressupostos futurs.
Si vols escoltar podcast ...
21.9.11
Maruja Torres .Excel·lent periodista fa uns dies va publicar aquest article d´interesant contingut i adreçat directament a les maledicències que acompanyen a politics i politiques fonamentades per adversaris o veus malintencionades i treure rendiment electoral .
La cursa nomes acaba de començar entre bambolines .espereu l’aixecada de teló ..
MARUJA TORRES
Estos cestos
MARUJA TORRES 15/09/2011
Llegadas a la madurez, las personas solemos reaccionar con espeluzno cuando alguien nos avisa: "Te voy a hablar con sinceridad". O bien: "Francamente". Ay, la que me va a caer, pensamos. Y en efecto: o te dejan, o te dicen que estás gorda, o que mejor te hubieras dedicado a otra cosa, o que nunca te han querido. La sinceridad intempestiva es una forma de hacernos polvo. También es una costumbre juvenil, que se atempera conforme aumenta nuestra estimación por la humana cortesía.
·
Cada vez que un político -sobre todo si es candidato a presidente ya casi gobernante- promete que siempre va a decirnos la verdad, a mí me dan ganas de enfilar hacia los Pirineos. La única ocasión en que creí en semejante aseveración fue durante la entrevista que le hicieron, en la por entonces televisión única, al candidato Felipe González. Corría 1982, veníamos de donde veníamos, Felipe era muy sexy y hasta mi madre, cartagenera prezaplanista, decidió confiar en el hombre nuevo.
Desde entonces, no más. Esas declaraciones resultan estremecedoras, por lo que tienen de exposición de la ignorancia acerca del poder que orna al candidato, y porque insinúan que o es un cínico o no ha superado la etapa del acné. Ahora Rajoy -que al fin desvela su programa político-, se compromete a contarnos la verdad en todo momento. Sería cuestión de que empezara por revelar la razón por la que se opone al impuesto sobre los patrimonios.
Sin embargo, ¿qué más da? A nivel de calle se habla de la casa millonaria que se está construyendo Zapatero, de que la crisis ha llegado porque los socialistas han despilfarrado los dineros escolarizando o sanando a inmigrantes, y de que estos que van a entrar sí que saben de finanzas.
Así que con estos mimbres, estos cestos.
Estos cestos
MARUJA TORRES 15/09/2011
Llegadas a la madurez, las personas solemos reaccionar con espeluzno cuando alguien nos avisa: "Te voy a hablar con sinceridad". O bien: "Francamente". Ay, la que me va a caer, pensamos. Y en efecto: o te dejan, o te dicen que estás gorda, o que mejor te hubieras dedicado a otra cosa, o que nunca te han querido. La sinceridad intempestiva es una forma de hacernos polvo. También es una costumbre juvenil, que se atempera conforme aumenta nuestra estimación por la humana cortesía.
·
Cada vez que un político -sobre todo si es candidato a presidente ya casi gobernante- promete que siempre va a decirnos la verdad, a mí me dan ganas de enfilar hacia los Pirineos. La única ocasión en que creí en semejante aseveración fue durante la entrevista que le hicieron, en la por entonces televisión única, al candidato Felipe González. Corría 1982, veníamos de donde veníamos, Felipe era muy sexy y hasta mi madre, cartagenera prezaplanista, decidió confiar en el hombre nuevo.
Desde entonces, no más. Esas declaraciones resultan estremecedoras, por lo que tienen de exposición de la ignorancia acerca del poder que orna al candidato, y porque insinúan que o es un cínico o no ha superado la etapa del acné. Ahora Rajoy -que al fin desvela su programa político-, se compromete a contarnos la verdad en todo momento. Sería cuestión de que empezara por revelar la razón por la que se opone al impuesto sobre los patrimonios.
Sin embargo, ¿qué más da? A nivel de calle se habla de la casa millonaria que se está construyendo Zapatero, de que la crisis ha llegado porque los socialistas han despilfarrado los dineros escolarizando o sanando a inmigrantes, y de que estos que van a entrar sí que saben de finanzas.
Así que con estos mimbres, estos cestos.
20.9.11
19.9.11
17.9.11
16.9.11
foto/M. Trives/arxiu/Diari de Cubelles
Cubelles s’estrena en les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya
Programa complet de les Jornades Europees de Patrimoni a Catalunya 2011
Font : http://www.cubelles.cat/
Cubelles s’estrena en les Jornades Europees del Patrimoni a CatalunyaDel 23 al 25 de setembre es realitzaran activitats gratuïtes de difusió del patrimoni arquitectònic i monumental local.
Per primera vegada Cubelles participarà en les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya, una iniciativa que rep el suport internacional del Consell d’Europa i que organitzen el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya amb la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya.
Programa complet de les Jornades Europees de Patrimoni a Catalunya 2011
Font : http://www.cubelles.cat/
14.9.11
Us presentem un nou blog d´interesants continguts . De moment per anar fent boca podeu llegir l´ultima aportació .Personalment m´agrada i espero que a vosaltres també. Aneu clikant val la pena !
¿Per què tan pocs fan tan mal a tants?
Xavier Soler
...Darrerament, hi ha imatges que em persegueixen i no puc deixar d’analitzar. Una és la de l’església noruega de Nesodden, on es va celebrar el primer funeral pels 76 assassinats a sang freda d’Anders Behring Breivik, ciutadà apassionat dels videojocs i indignat per la feblesa del seu país amb els emigrants de cultures alienes. Seguint un doble ritu cristià i musulmà, es dona sepultura a una jove d’origen kurd: Bano Abobakan Rashid, de 18 anys, una de les probables futures dirigents del país. El taüt entre a l’església cobert amb una bandera kurda. En paraules de la pastora protestant que oficia l’acte, la difunta Bano era el millor exemple de la Noruega multicultural. Aquella mateixa tarda, Jens Stoltenberg, primer ministre laborista, deixa clar, a la major mesquita de la ciutat, que el país respondrà als assassinats amb més democràcia i tolerància: “Respondrem a l’odi amb amor, anem a demostrar que el nostre moviment es capaç de respondre amb compassió”, van ser les seves paraules mentre els assistents aixecaven enlaire les flors que duien a les mans. Una església, una mesquita, cristians, musulmans, noruecs, envoltant el cadàver d’una kurda adolescent. La meva resposta és que jo voldria ser ciutadà noruec, o encara millor, un membre més d’un sol país denominat Europa i presidit per un Stoltenberg qualsevol, amb capacitat d’aglutinar cultures i exercir la compassió.
....Un altre imatge és la de Dominique Strauss-Kahn i la de Rupert Murdoch. La darrera imatge de l’inefable ex director del FMI de bragueta automàtica, és la imatge d’un home somrient. Els seus advocats han bescanviat les seves mentides per les de la seva víctima, una emigrant guineana de comportament dubtós. El director de la bragueta automàtica, que va deixar les mostres de semen a l’habitació de l’hotel Sofitel i las de violència al cos de la dona, va mentir repetidament quan va ser detingut a l’aeroport declarant que ell no tenia res a veure amb el cas. Però les mentides d‘un president del Fons Monetari Internacional, amb enormes responsabilitats econòmiques i polítiques, son foc d’encenalls comparades amb las d’una guineana que segons sembla va mentir per assolir el visat per a treballar al país de la llibertat. El vell somni americà no és el de la justícia, que no ho ha estat mai, sinó el de la igualtat d’oportunitats per arribar un dia a poder evadir-la, a poder pagar a dos advocats com Benjamín Brafman i William Taylor, que, encantadors de serps, expliquin a un jutge lo inexplicable. Rupert Murdoch era la imatge d’un home temible, molt més temut pel seu poder que admirat per la seva capacitat. Davant seu es van ajupir alts empresaris, primers ministres i membres de la reialesa i de l’església. Però, com sol passar sempre, les seves armes eren tan barroeres com les de qualsevol membre de la màfia: centenars de xantatges, 4.000 telèfons punxats (alguns de soldats morts en combat), pagaments a la policia, publicació d’una llista de pederastes que havien complert condemna... Hi ha gent que, de conèixer-se a fons, no dormirien a les nits amb ells mateixos, però resulta entendridor escoltar les declaracions de Murdoch, junt amb el seu fill, a la Cambra dels Comuns: “No sabia rés... Vaig fer tot el que vaig poder per arreglar-ho... M’han traït... Mai en tota la meva vida m’havia sentit tan humiliat...” Els seus advocats, com els de Strauss-Kahn, també estan fent bé la feina, però els britànics haurien de preguntar-se algunes coses: ¿Qui controla la concessió de les llicències als medis per part del govern? ¿Per què la basura de “The News of the World”, exemple de periodisme de talonari, va arribar a ser la publicació en parla anglesa més venuda del món? ¿Per què Anglaterra ha suportat anys i anys un personatge que ha segrestat la llibertat individual de tanta de la seva gent?
.... Les darreres imatges son de la desolació. Una mare asseguda en un banc desballestat d’una habitació deserta. Dos nens, aferrats a la seva túnica, beuen aigua ansiosament i miren d’esquitllada la cara de la mare que es cobreix els ulls amb els dits. A l’altra cantó del banc, com un paquet oblidat, el cadàver d’un nadó embolcallat en una estora de palla, un nadó que no ha arribat a temps al camp de refugiats de Dagahaley, un camp de 380.000 ànimes on hi arriben cada dia 2.000 persones més. La mare, que hauria pogut donar-li la sang, no ha pogut donar-li aigua. Segueix amb els dits als ulls i els nens mirant-la amb un silenci interrogador. La resposta és finalment una llàgrima que cau a la fusta, com la única denuncia solitària de la tragèdia de Somalia. Al desastre del grup fonamentalista radical Al Sahabab s’hi ha afegit la misèria absoluta de la sequera. Junt a aquesta imatge, una nena pakistanesa de nou anys, amb un armilla d’explosius al cos, es forçada a cometre un atendat suïcida de forma inconscient. Jo no he trobat cap resposta a aquestes imatges perquè a mi els deus no m’han escotat mai.
....¿Per què tan pocs poden fer tan mal a tants? ¿Per què és tan difícil canviar? ¿On habiten les arrels dels nostres mals? Tenim la tendència a buscar grans explicacions per entendre les catàstrofes humanes, quan més aviat son petites causes les que provoquen enormes desastres (jo segueixo opinant que aquest país va anar a la guerra d’Irak perquè al senyor Aznar li falten 20 centímetres d’alçada, o al menys això creu ell). Afirmar que Breivik es boig, és una bona forma de lliurar-nos d’analitzar el seu comportament, i de passada també el nostre, de veure els impulsos que ens afloren del vell primat depredador que tots dúiem a dins. Com la immensa majoria de ultra nacionalistes delirants i messiànics, que emprenen la guerra en solitari, Breivik no cerca una altra cosa que la significació personal. Com diu Claudio Naranjo, som encara en una ment patriarcal que imposa la raó, la jerarquia i la violència en tots els àmbits de la vida. El que considerem la nostra condició civilitzada és una barbàrie més gran que la d’aquells que anomenem bàrbars; especialment si jutgem la nostra civilització en funció de qualitats com ara la benevolència, la capacitat de conviure pacíficament o la generositat.
....En general, hi ha dos tipus de persones, que molt sovint responen a arrels genètiques diferents: els que es posen a favor del perdedor i el que ho fan a favor del guanyador. Les grans àguiles humanes sempre juguen brut, en general apel·len al patriotisme, a les arrels, als valors i a la religió més fonamentalista per pescar el peix més gros, però tan sols creuen en el poder i els beneficis. No son els grans homes els que sustenten la humanitat sinó els petits, aquesta immensa marea silenciosa que modera les seves ambicions i desprèn generositat. És la capacitat de sacrifici i contenció personal d’una majoria la que encara compensa els excessos dels més ambiciosos i suporta el planeta. No els hi càpiga cap dubte.
http://xavier-soler.blogspot.com/
¿Per què tan pocs fan tan mal a tants?
Xavier Soler
...Darrerament, hi ha imatges que em persegueixen i no puc deixar d’analitzar. Una és la de l’església noruega de Nesodden, on es va celebrar el primer funeral pels 76 assassinats a sang freda d’Anders Behring Breivik, ciutadà apassionat dels videojocs i indignat per la feblesa del seu país amb els emigrants de cultures alienes. Seguint un doble ritu cristià i musulmà, es dona sepultura a una jove d’origen kurd: Bano Abobakan Rashid, de 18 anys, una de les probables futures dirigents del país. El taüt entre a l’església cobert amb una bandera kurda. En paraules de la pastora protestant que oficia l’acte, la difunta Bano era el millor exemple de la Noruega multicultural. Aquella mateixa tarda, Jens Stoltenberg, primer ministre laborista, deixa clar, a la major mesquita de la ciutat, que el país respondrà als assassinats amb més democràcia i tolerància: “Respondrem a l’odi amb amor, anem a demostrar que el nostre moviment es capaç de respondre amb compassió”, van ser les seves paraules mentre els assistents aixecaven enlaire les flors que duien a les mans. Una església, una mesquita, cristians, musulmans, noruecs, envoltant el cadàver d’una kurda adolescent. La meva resposta és que jo voldria ser ciutadà noruec, o encara millor, un membre més d’un sol país denominat Europa i presidit per un Stoltenberg qualsevol, amb capacitat d’aglutinar cultures i exercir la compassió.
....Un altre imatge és la de Dominique Strauss-Kahn i la de Rupert Murdoch. La darrera imatge de l’inefable ex director del FMI de bragueta automàtica, és la imatge d’un home somrient. Els seus advocats han bescanviat les seves mentides per les de la seva víctima, una emigrant guineana de comportament dubtós. El director de la bragueta automàtica, que va deixar les mostres de semen a l’habitació de l’hotel Sofitel i las de violència al cos de la dona, va mentir repetidament quan va ser detingut a l’aeroport declarant que ell no tenia res a veure amb el cas. Però les mentides d‘un president del Fons Monetari Internacional, amb enormes responsabilitats econòmiques i polítiques, son foc d’encenalls comparades amb las d’una guineana que segons sembla va mentir per assolir el visat per a treballar al país de la llibertat. El vell somni americà no és el de la justícia, que no ho ha estat mai, sinó el de la igualtat d’oportunitats per arribar un dia a poder evadir-la, a poder pagar a dos advocats com Benjamín Brafman i William Taylor, que, encantadors de serps, expliquin a un jutge lo inexplicable. Rupert Murdoch era la imatge d’un home temible, molt més temut pel seu poder que admirat per la seva capacitat. Davant seu es van ajupir alts empresaris, primers ministres i membres de la reialesa i de l’església. Però, com sol passar sempre, les seves armes eren tan barroeres com les de qualsevol membre de la màfia: centenars de xantatges, 4.000 telèfons punxats (alguns de soldats morts en combat), pagaments a la policia, publicació d’una llista de pederastes que havien complert condemna... Hi ha gent que, de conèixer-se a fons, no dormirien a les nits amb ells mateixos, però resulta entendridor escoltar les declaracions de Murdoch, junt amb el seu fill, a la Cambra dels Comuns: “No sabia rés... Vaig fer tot el que vaig poder per arreglar-ho... M’han traït... Mai en tota la meva vida m’havia sentit tan humiliat...” Els seus advocats, com els de Strauss-Kahn, també estan fent bé la feina, però els britànics haurien de preguntar-se algunes coses: ¿Qui controla la concessió de les llicències als medis per part del govern? ¿Per què la basura de “The News of the World”, exemple de periodisme de talonari, va arribar a ser la publicació en parla anglesa més venuda del món? ¿Per què Anglaterra ha suportat anys i anys un personatge que ha segrestat la llibertat individual de tanta de la seva gent?
.... Les darreres imatges son de la desolació. Una mare asseguda en un banc desballestat d’una habitació deserta. Dos nens, aferrats a la seva túnica, beuen aigua ansiosament i miren d’esquitllada la cara de la mare que es cobreix els ulls amb els dits. A l’altra cantó del banc, com un paquet oblidat, el cadàver d’un nadó embolcallat en una estora de palla, un nadó que no ha arribat a temps al camp de refugiats de Dagahaley, un camp de 380.000 ànimes on hi arriben cada dia 2.000 persones més. La mare, que hauria pogut donar-li la sang, no ha pogut donar-li aigua. Segueix amb els dits als ulls i els nens mirant-la amb un silenci interrogador. La resposta és finalment una llàgrima que cau a la fusta, com la única denuncia solitària de la tragèdia de Somalia. Al desastre del grup fonamentalista radical Al Sahabab s’hi ha afegit la misèria absoluta de la sequera. Junt a aquesta imatge, una nena pakistanesa de nou anys, amb un armilla d’explosius al cos, es forçada a cometre un atendat suïcida de forma inconscient. Jo no he trobat cap resposta a aquestes imatges perquè a mi els deus no m’han escotat mai.
....¿Per què tan pocs poden fer tan mal a tants? ¿Per què és tan difícil canviar? ¿On habiten les arrels dels nostres mals? Tenim la tendència a buscar grans explicacions per entendre les catàstrofes humanes, quan més aviat son petites causes les que provoquen enormes desastres (jo segueixo opinant que aquest país va anar a la guerra d’Irak perquè al senyor Aznar li falten 20 centímetres d’alçada, o al menys això creu ell). Afirmar que Breivik es boig, és una bona forma de lliurar-nos d’analitzar el seu comportament, i de passada també el nostre, de veure els impulsos que ens afloren del vell primat depredador que tots dúiem a dins. Com la immensa majoria de ultra nacionalistes delirants i messiànics, que emprenen la guerra en solitari, Breivik no cerca una altra cosa que la significació personal. Com diu Claudio Naranjo, som encara en una ment patriarcal que imposa la raó, la jerarquia i la violència en tots els àmbits de la vida. El que considerem la nostra condició civilitzada és una barbàrie més gran que la d’aquells que anomenem bàrbars; especialment si jutgem la nostra civilització en funció de qualitats com ara la benevolència, la capacitat de conviure pacíficament o la generositat.
....En general, hi ha dos tipus de persones, que molt sovint responen a arrels genètiques diferents: els que es posen a favor del perdedor i el que ho fan a favor del guanyador. Les grans àguiles humanes sempre juguen brut, en general apel·len al patriotisme, a les arrels, als valors i a la religió més fonamentalista per pescar el peix més gros, però tan sols creuen en el poder i els beneficis. No son els grans homes els que sustenten la humanitat sinó els petits, aquesta immensa marea silenciosa que modera les seves ambicions i desprèn generositat. És la capacitat de sacrifici i contenció personal d’una majoria la que encara compensa els excessos dels més ambiciosos i suporta el planeta. No els hi càpiga cap dubte.
http://xavier-soler.blogspot.com/
12.9.11
Muriel Casals: “El PP juga a Catalunya a la descatalanització”
La presidenta d'Òmnium Cultural defensa l'actual model educatiu i apel·la a la desobediència
Critica el paper del Partit Popular i recorda que “hi ha una amplíssima majoria” que està d'acord amb l'actual sistema d'immersió
05/09/11 11:07 - Barcelona -
'
Muriel Casals, membre de la plataforma Somescola i presidenta d'Òmnium Cultural ha acusat el PP “de jugar a Catalunya a la descatalanització”. En una entrevista al canal de notícies 3/24, Casals ha defensat l'actual model lingüístic a les escoles catalanes davant la interlocutòria del TSJC que vol imposar el castellà també com a llengua vehicular en el termini de dos mesos.
“A Catalunya hi ha una amplíssima majoria –ha afirmat Casals– que està d'acord en què el model educatiu català no s'ha de tocar”, ja que “pot anar en contra de la cohesió social”.
La presidenta d'Òmnium Cultural defensa l'actual model educatiu i apel·la a la desobediència
Critica el paper del Partit Popular i recorda que “hi ha una amplíssima majoria” que està d'acord amb l'actual sistema d'immersió
05/09/11 11:07 - Barcelona -
'
Muriel Casals, membre de la plataforma Somescola i presidenta d'Òmnium Cultural ha acusat el PP “de jugar a Catalunya a la descatalanització”. En una entrevista al canal de notícies 3/24, Casals ha defensat l'actual model lingüístic a les escoles catalanes davant la interlocutòria del TSJC que vol imposar el castellà també com a llengua vehicular en el termini de dos mesos.
“A Catalunya hi ha una amplíssima majoria –ha afirmat Casals– que està d'acord en què el model educatiu català no s'ha de tocar”, ja que “pot anar en contra de la cohesió social”.
A la defensa del model d'immersió, la presidenta d'Òmnium Cultural hi ha afegit un altre argument, “les nostres les lleis les fem nosaltres”, en el sentit que en determinades situacions és “legítim” oposar-se a decisions judicials. “Quan hi havia el servei militar molts vam trobar que era adequat i democràtic oposar's-hi”, ha exemplificat, per apel·lar “a la desobediència”.
Així doncs, Casals ha assegurat que la plataforma Somescola donarà suport “a les institucions del món educatiu per a que puguin comportar-se d'acord al que s'ha decidit al Parlament de Catalunya” i alhora evitar que hagin de “sucumbir a decisions externes al Parlament de Catalunya”.
Finalment, Casals ha recordat que “els informes PISA mostren que els nens catalans son tant aptes o més en castellà que els nens d'altres regions d'Espanya”.
Així doncs, Casals ha assegurat que la plataforma Somescola donarà suport “a les institucions del món educatiu per a que puguin comportar-se d'acord al que s'ha decidit al Parlament de Catalunya” i alhora evitar que hagin de “sucumbir a decisions externes al Parlament de Catalunya”.
Finalment, Casals ha recordat que “els informes PISA mostren que els nens catalans son tant aptes o més en castellà que els nens d'altres regions d'Espanya”.
Reivindicació i retallades: les dues erres del primer dia de classe
"Per un país de tots, l'escola en català", és el lema que penjaran aquest matí els centres educatius per defensar el model d'escola catalana. Aquesta tarda hi haurà concentracions davant els ajuntaments
REDACCIÓ
Ara sí que s'acaben les vacances. Aquest matí 1.280.000 nens comencen el curs escolar. La defensa del model d'escola catalana davant l'ulti
La plataforma cívica Somescola.cat, que agrupa tots els representants de la comunitat educativa i diverses entitats culturals catalanes, ha convocat per aquesta mateixa tarda concentracions a totes les places de la vila de Catalunya en defensa del català com a llengua vehicular a l'escola pública. A més, s'espera que la majoria de centres, tant públics com privats, s'afegeixin a la crida d'aquesta entitat per rebre els alumnes amb cartells reivindicatius. "Per un país de tots, l'escola en català", diuen les pancartes que la plataforma ha distribuït a les escoles.
L'altre element destacat són les retallades. Un increment d'alumnes més alt del previst i l'adéu a la primera hora centren el retorn a les aules.
Font : http://www.ara.cat/societat/escola-immersio_0_553144774.html
11.9.11
Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya
A peu del campanar de l’església de Santa Maria hi haurà la tradicional trobada de membres de la classe política, social, associativa i societat civil cubellenca per retre homenatge a la Festa Nacional de Catalunya. La jornada s’iniciarà amb la hissada de la senyera al llarg de tot el campanar de l’església al so de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors i l’actuació del Cor l’Espiga de Cubelles, que enguany commemora el 25è aniversari de la represa de la seva activitat cantaire d’aquesta centenària entitat local.
Aquest any però, la commemoració de la Diada no finalitzarà en aquest punt, sinó que l’activitat es traslladarà a la plaça de la Vila on els Bordegassos de Vilanova i la Geltrú oferiran una actuació castellera.
8.9.11
4.9.11
Foto/arxiu Diari de Cubelles
Avui col·labora amb el nostre bloc Atalaia , Xavier Soler .Esperem rebre petits continguts d´histories quotidianes sovint . Es un bon narrador. Ho va demostrar a La Muntanya del Cardenal. i que us recomanem vivament com a lectura de finals d´estiu.
NOSTÀLGIA
Xavier Soler.
Autor de La Muntanya del Cardenal ( http:// www xavier-soler. blogspot.com
Els meus primers records de Cubelles em traslladen a una platja llarguíssima sotmesa als capricis dels temporals. Era un temps en que les platges encara eren un domini transitori de la dinàmica del mar. Hi havia anys que teníem platja i altres només un estret corredor de pedres entre l’aigua i les petites dunes on començaven les vinyes. Era un temps en que la sorra era plena de petxines, de boles d’algues seques, de joncs i canyes; un temps en que la mar feia olor de mar. Recordeu l’olor de la mar?, aquella olor de iode i algues, aquella mateixa olor que feien les mans després d’agafar un grapat de musclos?
La platja de Cubelles era el inici de la nostra aventura ciclista que acabava més enllà de Segur, sempre a la vora de la mar per evitar que les rodes quedessin aferrades com una ventosa a la sorra seca i calenta, aquella sorra que cremava els peus, sorra de castells impossibles, sorra de rellotges de sorra. A la riera fèiem els pops i les cornetes i als pans de gleva de la Mota de San Pere havíem afitorat fins i tot algun congre. Després, una vegada cruspits els gotims de raïm que ens cabien a la panxa, jugàvem a cuit i amagar amb les onades que empaitaven les rodes de les bicicletes. La tornada era sempre al capvespre, quan el garbí ja se’n havia anat a dormir i l’afrau ens portava la bafa de terra, aquell alè refrescant d’espígols i farigoles.
Molt sovint penso que escriure és un exercici solitari i, tard o d’hora, et condueix als territoris de la infantesa, aquells territoris on et creies invulnerable, feliçment immortal; un exercici inevitable per evadir-se d’aquesta època de destrucció implacable i sistemàtica de la nostra memòria i la nostra identitat. La nostàlgia és una de les malalties de la nostra societat que projecta la felicitat només en el progrés, en el consum compulsiu de novetats, per acabar finalment mirant enrere a la recerca de la innocència perduda. A totes les generacions els ha passat el mateix, però la nostra ha estat sotmesa a una trituració de tots els seus records a una velocitat que no permet agafar-se a cap referència davant de la riuada dels canvis. En el nostre anomenat estat del benestar, mai no hi havia hagut tanta gent sola, tanta gent angoixada a mans de psicoanalistes i educadors, tanta gent a la recerca de la felicitat amb uns resultats tan miserables. Ens equivoquem en el nostre creixement caòtic i exponencial. Com sinó podem entendre l’atracció que sentim vers els pobles primitius, la bogeria d’immenses caravanes que col·lapsen cada final de setmana la xarxa de totes les carreteres del país cercant aquell bosc, aquella platja, aquella muntanya? Com sinó podem entendre tants estiraments de pell, tanta falsa joventut, tanta por a l’envelliment?
Els economistes s’omplen la boca amb la necessitat de creixement econòmic però mai no han definit quin son els seus límits, mai no han volgut afrontar el fet de que no hi ha recursos materials ni energètics per a sostenir-lo. Els polítics s’omplen la boca parlant de valors, de país, d’arrels, d’identitat, per després acabar arrasant amb el seus planejaments urbanístics i urgències pressupostaries els pocs espais que ens queden de la memòria col·lectiva. Però tots, ells i nosaltres, sabem que la felicitat es trobava en aquelles vinyes, en aquells garrofers i oliveres envoltats de marges, en aquell racó de llimoners on hi havia una font d’aigua, en aquell canti que penjava d’una branca de la figuera farcida de colls de dama, en aquella platja solitària de Cubelles envoltada de joncs, de còdols de la riera, de boles d’algues seques, de dunes de sorra calenta i reflexes de sol a l’aigua. Si, tots sabem perfectament que hem canviat la felicitat elemental per una altra cosa que no sabríem gairebé definir. Un lent camí cap a la civilització que no sabem on acaba. Només veiem alguns núvols negres més enllà de l’horitzó d’un futur incert....
La platja de Cubelles era el inici de la nostra aventura ciclista que acabava més enllà de Segur, sempre a la vora de la mar per evitar que les rodes quedessin aferrades com una ventosa a la sorra seca i calenta, aquella sorra que cremava els peus, sorra de castells impossibles, sorra de rellotges de sorra. A la riera fèiem els pops i les cornetes i als pans de gleva de la Mota de San Pere havíem afitorat fins i tot algun congre. Després, una vegada cruspits els gotims de raïm que ens cabien a la panxa, jugàvem a cuit i amagar amb les onades que empaitaven les rodes de les bicicletes. La tornada era sempre al capvespre, quan el garbí ja se’n havia anat a dormir i l’afrau ens portava la bafa de terra, aquell alè refrescant d’espígols i farigoles.
Molt sovint penso que escriure és un exercici solitari i, tard o d’hora, et condueix als territoris de la infantesa, aquells territoris on et creies invulnerable, feliçment immortal; un exercici inevitable per evadir-se d’aquesta època de destrucció implacable i sistemàtica de la nostra memòria i la nostra identitat. La nostàlgia és una de les malalties de la nostra societat que projecta la felicitat només en el progrés, en el consum compulsiu de novetats, per acabar finalment mirant enrere a la recerca de la innocència perduda. A totes les generacions els ha passat el mateix, però la nostra ha estat sotmesa a una trituració de tots els seus records a una velocitat que no permet agafar-se a cap referència davant de la riuada dels canvis. En el nostre anomenat estat del benestar, mai no hi havia hagut tanta gent sola, tanta gent angoixada a mans de psicoanalistes i educadors, tanta gent a la recerca de la felicitat amb uns resultats tan miserables. Ens equivoquem en el nostre creixement caòtic i exponencial. Com sinó podem entendre l’atracció que sentim vers els pobles primitius, la bogeria d’immenses caravanes que col·lapsen cada final de setmana la xarxa de totes les carreteres del país cercant aquell bosc, aquella platja, aquella muntanya? Com sinó podem entendre tants estiraments de pell, tanta falsa joventut, tanta por a l’envelliment?
Els economistes s’omplen la boca amb la necessitat de creixement econòmic però mai no han definit quin son els seus límits, mai no han volgut afrontar el fet de que no hi ha recursos materials ni energètics per a sostenir-lo. Els polítics s’omplen la boca parlant de valors, de país, d’arrels, d’identitat, per després acabar arrasant amb el seus planejaments urbanístics i urgències pressupostaries els pocs espais que ens queden de la memòria col·lectiva. Però tots, ells i nosaltres, sabem que la felicitat es trobava en aquelles vinyes, en aquells garrofers i oliveres envoltats de marges, en aquell racó de llimoners on hi havia una font d’aigua, en aquell canti que penjava d’una branca de la figuera farcida de colls de dama, en aquella platja solitària de Cubelles envoltada de joncs, de còdols de la riera, de boles d’algues seques, de dunes de sorra calenta i reflexes de sol a l’aigua. Si, tots sabem perfectament que hem canviat la felicitat elemental per una altra cosa que no sabríem gairebé definir. Un lent camí cap a la civilització que no sabem on acaba. Només veiem alguns núvols negres més enllà de l’horitzó d’un futur incert....
3.9.11
Desprès de la Jam Session amb en Lucky i als seus amics, i a l’espera de que passi la xafogor d’aquest estiu, hem preparat pel proper dijous , 8 de Setembre , un grup de jazz amb molta marxa, que ens delitaran amb versions de temes actuals i de sempre amb clau de jazz, swing...
SUSSY CASTELLET QUARTET
Sussy Castellet - Veu
Ramón Teixidó - Baix elèctric
Xavi Diaz - Guitarra elect.
Joan Rion - Percussió
Horari d’actuació: 20.00h. a 21.30h.
Preu entrada: 10 €
Consumició mínima 3 €
c/ Jacint Verdaguer, 20
T-93.895.29.14
(foto/arxiu Diari de Cubelles/interior/ Aliança de Cubelles )
M Trives/Diari de Cubelles
Les tertúlies formaven part de la vida quotidiana de molts pobles. Sovint en els cafès i es reunien els homes a jugar a la brisca,poker , canasta ,burro ,manilla ,domino.i d´altres Caliquenyos, purets rosly anaven consumint-se ,tot i prenent un café ,un suau ,un cigaló,beguda també anomenada perfumat i elaborat amb cafè, sucre i brandi o conyac. mentrestant anaven deixant caure algunes tafaneries del poble que també ! ,de les llavors ,de les terres de cultiu i de la propera collita Tot un mon masculí formava part d’aquest ritual on les dones no hi participaven .
Curiosament els jocs de cartes van ser inventats per les dones a China per matar al avorriment en els palaus i dins l'harem.
Avui us recomanem la lectura d´un article publicat per Manuel Vincent on es refereix a d´altres tertúlies . Molt interessant la lectura,esperem que us agradi
Avui us recomanem la lectura d´un article publicat per Manuel Vincent on es refereix a d´altres tertúlies . Molt interessant la lectura,esperem que us agradi
MANUEL VICENT Cafés literarios. El Glacier (Marrakech)
La sabiduría de estar sentado
MANUEL VICENT 22/08/2010
Existen algunos cafés árabes muy famosos, los profundos de la Cornisa de Alejandría, algunos del callejón de los Milagros de El Cairo, el café de Paris de Tánger, los del bulevar Michelet de Argel, cuando la colonia francesa, por el que Albert Camus veía pasar a las chicas con sandalias y telas ligeras con flores mientras escribía El Extranjero o el Cintra de Orán donde escribió La Peste. En la plaza Djemma El-Fná de Marraquech hay dos cafés significativos, el France y el Glacier.
La sabiduría de estar sentado
MANUEL VICENT 22/08/2010
Existen algunos cafés árabes muy famosos, los profundos de la Cornisa de Alejandría, algunos del callejón de los Milagros de El Cairo, el café de Paris de Tánger, los del bulevar Michelet de Argel, cuando la colonia francesa, por el que Albert Camus veía pasar a las chicas con sandalias y telas ligeras con flores mientras escribía El Extranjero o el Cintra de Orán donde escribió La Peste. En la plaza Djemma El-Fná de Marraquech hay dos cafés significativos, el France y el Glacier.
Uno intuye que esa actitud pasiva es una auténtica creación con mil años de cultura
En el mundo árabe basta con estar sentado en un café para expresar la verdadera categoría del hombre. Pese a que también podrían pasarse toda una tarde en cuclillas con un equilibrio perfecto sin que se les astillen los cartílagos de las rodillas, cuando uno ve repantigados en la terraza de un café a viejos árabes fumando, dejando pasar las horas sobre su cabeza, intuye que esa actitud pasiva es una auténtica creación con mil años de cultura. Esta vez algunos marroquíes, que ocupaban las mesas del Glacier, leían el periódico con gafas de sol y otros tenían simplemente los ojos cerrados. A media mañana parecían dormitar el tiempo bajo el sonido de los tambores y dulzainas que emanaba del fondo de la plaza.
El Glacier es el café de más referencia en Marraquech, fundado en los años treinta del siglo pasado. Detrás se levanta el minarete de la Koutubia y enfrente se abre la entrada del zoco. El porche que sombrea la puerta está sostenido por siete columnas de madera marrón oscuro, cinco frontales y dos laterales. El salón tiene dos pilastras forradas de espejos con el retrato del rey bebiendo un té de menta. Un aire decó imprime al local una elegancia gastada, también a la escalera de mármol negro con zócalos de sardinetas ocres y engastes verdes que conduce a Le Grand Balcon Café Glacier, una terraza donde funciona una pequeña brasserie. Los turistas tienden a aposentarse en el café de France, más espacioso, con salones más pretenciosos y terrazas más amplias. El Glacier es más sencillo y austero, pero tiene, tal vez, más fantasmas. Como es lógico por aquí pasó el inevitable Churchill y fijaron sus traseros muchos pintores, escritores y otros alucinados, entre la aventura de los sentidos y la ruptura de la moral burguesa, como André Gide, Matisse, Guy de Maupassant, Cocteau, que buscaban el placer del sur cuando el sur era todavía exótico y sensitivo.
Una vez más cumplí el rito de sentarme en la terraza del Glacier y no dejó de sorprenderme el mismo espectáculo que descubrí hace tantos años ya. En el primer viaje a Marraquech comprobé que en esta ciudad las golondrinas y los vencejos eran mucho más gordos que en España. De hecho en el norte de Europa hoy apenas se ve una golondrina porque el aire aséptico ha quedado sin un solo mosquito. En cambio, el crepúsculo de Marraquech se halla cuajado de insectos pegajosos que sirven de alimento a estos volátiles de Bécquer. Por lo demás acontecía una vez más lo previsto. Cuando al final del día la luz no te permite distinguir un pelo blanco de uno negro de un camello comenzaban a llamar a la oración los mohedanos desde los minaretes. Y la plaza de Djemma El-Fná respira su eternidad de tambores y dulzainas de los encantadores de serpientes, los corros de saltimbanquis, contadores de cuentos, aguadores, el humo de las brochetas de cordero junto con el olor de las boñigas de caballo, los vendedores ambulantes que asaltan a los turistas. Todo ese misterio oriental que te prende el corazón con un anzuelo de oro cuando uno es muy joven y llega a Marraquech por primera vez ha quedado diluido en un tráfico bajo el pestilente olor a gasoil, pero todavía están en pie esas murallas color canela que constituían una categoría del alma, un horizonte de todos los cuentos de Las mil y una noches.
La esencia del café árabe es la modorra. Y si uno está a favor del placer hará bien en tomarse por la mañana un té de menta en el Glacier y dejar pasar las horas por encima de la cabeza. Y sentirá que se está bien en este mundo si reincide por la tarde a la caída del sol, se vuelve a sentar en la terraza y se deja invadir por los cinco sentidos. El cerebro aquí tiene poco que hacer. Los sentidos se hallan en cada uno de los orificios del cuerpo. Desde el Glacier aun con los ojos entornados se puede ver la arena del desierto, se oyen los tambores de los encantadores de serpientes, se respira un vaho a sésamo que despide el zoco y el tacto en Marraquech es el resto de la experiencia corporal. En el Glacier no se sirven bebidas alcohólicas. La mejor droga consiste en dejar pasar las horas dulces sentado en la terraza sin que el cerebro las convierta en ninguna clase de duda, de juicio o de pensamiento.
Font : http://www.elpais.com/opinion/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)