4.12.06

El castellà al pati

L'hora del tallat


Francesc Puigpelat

Si algú vol tenir una certa idea de la situació de la llengua catalana, el que no ha de fer (mai!) és preguntar-ho a Política Lingüística. Paguem entre tots un munt de funcionaris que es dediquen només a elaborar informes d'autobombo i preparar campanyes inútils estil Queta. El missatge sempre és el mateix: cap problema, el català va de meravella. Així, es presenten dades optimistes com, per exemple, que el català té una presència a Internet superior al seu pes demogràfic (mentre s'amaga que quasi tots els webs tenen la versió útil en castellà).

Mentrestant, la Generalitat amaga amb cura què passa amb l'ús quotidià. Tothom que tingui orelles sap que l'ús del català davalla, però com que Política Lingüística no té dades (és clar: no va a buscar-les) tot queda en el núvol de la subjectivitat. Sort que hi ha vida més enllà dels funcionaris. Aquesta setmana, Xavier Vila i Mireia Galindo han tret un estudi sobre l'ús de la llengua a les escoles que aporta dades interessants:

1. A les escoles amb menys del 30% de l'alumnat catalanoparlant, quasi el 94% dels torns de paraula als patis són en castellà.
2. A les escoles amb menys del 30% d'alumnat castellanoparlant, només el 82% de les converses es desenvolupen en català.
3. Corol·lari: l'ús del castellà sol ser superior a la seva demografia, mentre que el del català és inferior. I això perquè "hi ha una norma d'adaptació o convergència al castellà, o de subordinació del català".

Jo trec la meva conclusió: en la major part de les escoles de l'àrea metropolitana de Barcelona, el nombre de catalanoparlants no arriba al 30%, de la qual cosa es dedueix la pràctica desaparició del català de les converses entre els joves. El tema no és menor: a l'àrea de Barcelona hi viuen dos terços de la població de Catalunya, i s'hi rep la major part de l'allau immigratòria (que opta pel castellà com a llengua). El català només es manté a les escoles de comarques: va camí de convertir-se en la llengua dels pagesos. Els sona, el procés? Ja ha passat a València, a Perpinyà i, cada cop més, a Palma.

I Carod-Rovira es feia càrrec de la política lingüística dient que cal despolititzar la llengua. Perfecte: és la millor manera de matar-la, perquè el català despolititzat és com el cafè descafeïnat i el futbol desgolitzat. I afegia: "No podem reduir el catalanisme a llengua i cultura". És intel·ligent, Carod: ¿per què lligar una ideologia a una llengua amb futur negre?
ERC, versió autonomista del PSC, ha de preparar el terreny per guanyar-se, d'aquí a 15 anys, els vots dels immigrants pakistanesos o bolivians a qui els importa un rave el català.

ERC ha dimitit del català, com abans havia dimitit CiU (la versió autonomista del PP).
Carod ho deixava clar: "No són les llengües les que salven les nacions, són les nacions les que salven les llengües, si les volen salvar". El "si" és descomunal. En el cas del català, és evident que la nació (si és que existeix) passa olímpicament de salvar la seva llengua.

www.avui.cat