Recomanem la lectura d´ articles de grans periodistes, un d´ ells es Joan Barril.

ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Fràgils i durs

JOAN BARRIL

Un dirigent polític ha decidit anar-se'n a casa. La política requereix molt d'esforç. Molt més dins dels partits que al Govern, perquè una cosa és solucionar problemes i una altra mantenir les lleialtats. Segons sembla, és més fàcil enfrontar-se a una inundació o a un repunt de l'atur que aconseguir sortir indemne de les conjures intrapartidàries.

Llegeixo en aquest diari que Josu Jon Imaz se'n va a casa i a l'empresa privada perquè no ha pogut convèncer els durs del seu partit. ¿I qui són els durs? No cal buscar raonaments ni ideologies. Analitzem en qualsevol col.lectiu suposadament democràtic i allà on s'ha instal.lat el no, allà on val més la bronca que la raó i on predomina la vagància inerta dels principis per sobre de l'arriscada drecera dels fins, allà hi ha sens dubte un niu de durs.

Se suposa que els durs existeixen per donar més brillantor a aquells que imaginen. El dur es mostra en societat com un referent antic. Al dur se'l sol identificar també amb el pot de les essències, malgrat que les essències s'hagin evaporat i ells ja només siguin uns pots buits. El dur sempre pensa que qualsevol temps passat, per conflictiu que fos, era sempre millor que l'exercici del dubte. El dur es dirigeix als esperits simples perquè fa temps que ha vist esclerotitzades les glàndules mentals. El dur és un ésser de poques lectures, lectures que van ser escrites al seu dia per personatges morts, que es van deixar llegir amb la convicció dels catecismes, les sures i els mantres. La violència no repugna al dur, en el ben entès que des del seu pedestal no pensa aixecar el cul de la cadira per jugar-se la seva sang, sinó que es limitarà a fer arengues de saló. Al cap i a la fi, el dur se sol multiplicar quan la situació política és amable i garantista, perquè arribat el cas de les armes el dur acostuma a ser el primer de desertar i exercir l'ambigu art de dissimular. Mentre el flexible sap inventar camins de convivència, el dur es dedica a repetir totes les formes del verb trair. El dur celebra abans la dimissió del seu parent que la derrota del seu enemic. Sap que, sense enemic, el seu castell seria de sorra, però que només amb la dimissió del parent seguirà sent el rei de tots els galliners.

El silenci del poder

Llencen la pedra i amaguen la mà. Això és el que passa amb certs personatges que, quan els convé, convoquen la premsa i els demanen que escriguin la simfonia coral dels seus interessos. Però, quan no els convé, callen i adopten actituds de princesa ofesa. Això és el que fa Ángel María Villar, el president de la cosa espanyola del futbol. L'home ha prohibit una trobada amistosa, i així ha aconseguit crear més independentistes juvenils que els que pot generar Carod, i quan se li pregunta pel problema que ell mateix ha provocat es nega a respondre a la premsa. També Luis Aragonés, quan les coses no li surten del tot bé, enfila cap a l'autobús a amagar el cap entre les mans. Un dirigent esportiu és, abans que res, un dirigent. I als dirigents se'ls paga perquè responguin. Bestieses, si volen, però que no callin quan els ànims estan encesos.

http://www.elperiodico.cat/