8.11.07

COM CAUEN ELS PRUDENTS (Article de l'AVUI)
Salvador Sostres
http://www.avui.cat/

Avances pel camí i sempre et trobes una sèrie de moderats i de prudents, de gent que calcula. Tu vas pel tros del mig i t’adverteixen dels perills del món, i alguns ho fan fins i tot amistosament. Et diuen que cal compensar una cosa amb l’altra, que això no ho escriuen perquè no volen quedar-se sense feina, etcètera, etcètera. Pot ser que algunes de les seves raons et puguin convèncer. Però jo he vist com funcionen aquestes coses i sé que la prudència no serveix de res. Serveix el talent, serveix la determinació, serveix saber posar accents de llum en allò en què creus. Serveix la voluntat, serveix l’esforç, serveix la lluita diària contra la inundació, contra l’agonia de ser. Però de què et serveix ser prudent? Després arriba el temporal i s’ho endú tot. El poder que et situa dins o fora sovint és arbitrari i cec. Fa les coses per motius que no comprens. I si després de ser tan prudent se’t vessa el temporal a sobre, aleshores què? He vist caure molts prudents, i llurs prudentíssims consells. Aguantes l’equilibri o l’equilibri t’aguanta fins que un dia la corda es trenca i no hi ha res a fer. La prudència només genera mediocres i impotents. Creies que era una estratègia renunciar a la valentia, a la brillantor i a la lucidesa a canvi d’assegurar-te una continuïtat que al capadvall tampoc ja no tens. Si haguessis estat un valent potser també t’hauries quedat sense feina, però com a mínim hi hauria una obra que parlaria per tu i un eco on hi ressonaria l’orgull de les bones frases que haguessis escrit. Som allò que defensem, la part d’integritat, d’amor, de lleialtat, d’unicitat que som capaços de defensar. Les feines vénen i se’n van. Caus, t’aixeques i ja hi tornem a ser. Però si renuncies a tu mateix, molt més d’hora que tard acabes no sent res.