divendres, 25 d'abril de 2008
LA FALCONERA
El cabal d'aigua del massís del Garraf que es perd es podria aprofitar davant les situacions cada vegada més freqüents de sequera, però una gestió nefasta de les escombraries des de fa 34 anys ens impedeix disposar-ne
PAU PÉREZ DE PEDRO., geògraf i geòleg
De temps immemorials, els pescadors de Sitges i el Garraf coneixen l'existència d'una surgència abundantíssima d'aigua dolça que brollava a nivell del mar, just al peu del penya-segat de la Falconera, per la qual cosa l'anomenaven la Dolça.
En 1899 es feren els primers estudis i treballs d'importància, quan Eusebi Güell donà a conèixer el seu propòsit d'abastament d'aigua potable a Barcelona aprofitant el doll abundós de la Falconera. Confià a l'enginyer Silvio Thos i Codina els estudis convenients per dur a terme el projecte de captació de les seves aigües, basant-se en el fet que en uns sondeigs practicats a vuit-cents metres de la seva boca la salinitat de l'aigua no era gaire important, i es va estimar un cabal superior a 80.000 m³/dia, equivalents a 930 l/s). Es varen realitzar algunes obres a la boca d'entrada i es varen excavar les galeries i un pou, però els intents varen fracassar, el mateix que altres intents posteriors.
En realitat han estat diversos els aforaments duts a terme, alguns sense gaire rigor científic o utilitzant mètodes d'altres temps. Es cita un aforament realitzat el 1936, amb un cabal de 9.000 l/s, però no se'n coneix ni la fiabilitat ni tampoc en quines circumstàncies es va realitzar. També d'aquests anys es cita un cabal mitjà de 500 l/s, que altres estimen en 800 l/s (Elías, Lacayo i Pons el 1975, informe privat d'un equip d'escafandristes), amb puntes de fins a 10.000 l/s.
Esteve Petit, en un treball publicat el 1981, recollia: «Los resultados obtenidos de más de 4.000 mediciones de caudal y salinidad en épocas y circunstancias diversas. Los mínimos de caudal, medidos, fueron de 500 l/s y los máximos, de casi 10.000 l/s, ambos con la técnica de molinete.»
Cal destacar que a aquest lloc només s'hi pot arribar per mar els dies de calma o per un accidentat accés terrestre, amb un tram que s'ha de baixar despenjant-se amb cordes, la qual cosa ha dificultat que es disposi d'una sèrie regular d'aforaments.
Sembla raonable avui admetre un cabal mitjà de prop de 500 l/s, en la seva majoria aigua dolça, que potser pot ser reduïda a 200 l/s en grans estiatges amb puntes de crescudes superiors a 10.000 l/s.
La galeria principal natural submarina s'inicia a nivell del mar, continua horitzontal uns vuitanta metres de distància de la costa fins a l'extrem d'un conducte vertical; a partir d'aquest punt la galeria és totalment submergida fins arribar a una fondària de vuitanta-un metres, la galeria continua i és d'espectaculars dimensions, el seu paviment està format per una espessa capa fangosa, amb una visibilitat reduïda segurament pels elements procedents de l'abocador.
Per desgràcia, el cabal principal del massís del Garraf es podria haver aprofitat per a les situacions cada vegada més freqüents de sequera al nostre país, però la improvisació, la mala gestió i sobretot el no escoltar la veu del món científic, van fer que s'instal·lés un abocador al lloc menys adequat.
Sens dubte és bo recordar i situar els fets en el context polític que vivia el país en aquells moments, l'any 1972. El franquisme encara es mantenia en vigor i les seves darreres ràfegues van perdurar fins i tot després de les primeres eleccions democràtiques dels ajuntaments, sis anys després.
A vegades el pas del temps esborra la nostra curta memòria històrica. Aquesta lluita desigual en defensa de l'espai natural –que alguns autors no han dubtat a classificar com el primer acte en defensa del medi ambient al nostre país– va ser impulsada per un reduït grup de persones integrades a l'Escola Catalana d'Espeleologia, al qual es varen incorporar posteriorment membres del món científic procedents de les institucions universitàries.
Però també avui és bo de recordar en aquests moments en què s'estan cercant quines són les millors solucions per portar aigua a l'àrea de Barcelona, com alguns dels responsables polítics de l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) també ho van ser de l'abocador de la vall de Joan, i que a l'hora del seu tancament es van vanagloriar d'incorporar 80 ha fictícies a un parc natural, ignorant, entre altres qüestions, que la contaminació que afecta la Falconera i el no poder disposar d'una important aportació d'aigua són qüestions degudes a la manca d'accions per avançar el tancament i no buscar solucions per a la impermeabilització de la vall, i que els seus efectes de la contaminació de les aigües subterrànies perduraran en el temps.
Set mesos després de la inauguració de l'abocador, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es va tallar, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació. Mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava similars característiques, i arribava el PH a 2,5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven la boca de la gruta havien mort i es va detectar una gran quantitat d'àcid sulfúric.
Els estudis realitzats recentment demostren que les mateixes escombraries estan actuant de capa d'impermeabilització, i no pas les mesures correctores que amb els anys s'han anat introduint, i en relació amb les aigües de la surgència de la Falconera, es pot estimar un cabal mínim d'aigües contaminades procedents de l'abocador que en aquest moment podria situar-se en prop de 9 l/minut, en comparació amb les mostres de l'any 1975, que donaven 30 l/minut, per la qual cosa la contaminació continua poc o molt.
Avui el subministrament d'aigua requereix una solució urgent; segurament la que surt per la Falconera no és aquesta solució, però no se'n pot prescindir, cosa que requeriria l'inici d'estudis pertinents per a la seva utilització futura.
Per finalitzar, igualment és bo de recordar que fa escassament tres anys vàrem aconseguir aturar la instal·lació d'un altre abocador a la pedrera de la mina Berta, amb un aqüífer força important que avui també estaria contaminat. Algú se n'ha preocupat? Durant molts anys les urbanitzacions de Valldoreix i algunes indústries de Rubí el van fer servir.
Penso que alguns ciutadans estem disposats a col·laborar amb l'administració aportant els nostres petits coneixements, com és el cas de la mina Berta i la Falconera. Esperem....
De temps immemorials, els pescadors de Sitges i el Garraf coneixen l'existència d'una surgència abundantíssima d'aigua dolça que brollava a nivell del mar, just al peu del penya-segat de la Falconera, per la qual cosa l'anomenaven la Dolça.
En 1899 es feren els primers estudis i treballs d'importància, quan Eusebi Güell donà a conèixer el seu propòsit d'abastament d'aigua potable a Barcelona aprofitant el doll abundós de la Falconera. Confià a l'enginyer Silvio Thos i Codina els estudis convenients per dur a terme el projecte de captació de les seves aigües, basant-se en el fet que en uns sondeigs practicats a vuit-cents metres de la seva boca la salinitat de l'aigua no era gaire important, i es va estimar un cabal superior a 80.000 m³/dia, equivalents a 930 l/s). Es varen realitzar algunes obres a la boca d'entrada i es varen excavar les galeries i un pou, però els intents varen fracassar, el mateix que altres intents posteriors.
En realitat han estat diversos els aforaments duts a terme, alguns sense gaire rigor científic o utilitzant mètodes d'altres temps. Es cita un aforament realitzat el 1936, amb un cabal de 9.000 l/s, però no se'n coneix ni la fiabilitat ni tampoc en quines circumstàncies es va realitzar. També d'aquests anys es cita un cabal mitjà de 500 l/s, que altres estimen en 800 l/s (Elías, Lacayo i Pons el 1975, informe privat d'un equip d'escafandristes), amb puntes de fins a 10.000 l/s.
Esteve Petit, en un treball publicat el 1981, recollia: «Los resultados obtenidos de más de 4.000 mediciones de caudal y salinidad en épocas y circunstancias diversas. Los mínimos de caudal, medidos, fueron de 500 l/s y los máximos, de casi 10.000 l/s, ambos con la técnica de molinete.»
Cal destacar que a aquest lloc només s'hi pot arribar per mar els dies de calma o per un accidentat accés terrestre, amb un tram que s'ha de baixar despenjant-se amb cordes, la qual cosa ha dificultat que es disposi d'una sèrie regular d'aforaments.
Sembla raonable avui admetre un cabal mitjà de prop de 500 l/s, en la seva majoria aigua dolça, que potser pot ser reduïda a 200 l/s en grans estiatges amb puntes de crescudes superiors a 10.000 l/s.
La galeria principal natural submarina s'inicia a nivell del mar, continua horitzontal uns vuitanta metres de distància de la costa fins a l'extrem d'un conducte vertical; a partir d'aquest punt la galeria és totalment submergida fins arribar a una fondària de vuitanta-un metres, la galeria continua i és d'espectaculars dimensions, el seu paviment està format per una espessa capa fangosa, amb una visibilitat reduïda segurament pels elements procedents de l'abocador.
Per desgràcia, el cabal principal del massís del Garraf es podria haver aprofitat per a les situacions cada vegada més freqüents de sequera al nostre país, però la improvisació, la mala gestió i sobretot el no escoltar la veu del món científic, van fer que s'instal·lés un abocador al lloc menys adequat.
Sens dubte és bo recordar i situar els fets en el context polític que vivia el país en aquells moments, l'any 1972. El franquisme encara es mantenia en vigor i les seves darreres ràfegues van perdurar fins i tot després de les primeres eleccions democràtiques dels ajuntaments, sis anys després.
A vegades el pas del temps esborra la nostra curta memòria històrica. Aquesta lluita desigual en defensa de l'espai natural –que alguns autors no han dubtat a classificar com el primer acte en defensa del medi ambient al nostre país– va ser impulsada per un reduït grup de persones integrades a l'Escola Catalana d'Espeleologia, al qual es varen incorporar posteriorment membres del món científic procedents de les institucions universitàries.
Però també avui és bo de recordar en aquests moments en què s'estan cercant quines són les millors solucions per portar aigua a l'àrea de Barcelona, com alguns dels responsables polítics de l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) també ho van ser de l'abocador de la vall de Joan, i que a l'hora del seu tancament es van vanagloriar d'incorporar 80 ha fictícies a un parc natural, ignorant, entre altres qüestions, que la contaminació que afecta la Falconera i el no poder disposar d'una important aportació d'aigua són qüestions degudes a la manca d'accions per avançar el tancament i no buscar solucions per a la impermeabilització de la vall, i que els seus efectes de la contaminació de les aigües subterrànies perduraran en el temps.
Set mesos després de la inauguració de l'abocador, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es va tallar, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació. Mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava similars característiques, i arribava el PH a 2,5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven la boca de la gruta havien mort i es va detectar una gran quantitat d'àcid sulfúric.
Els estudis realitzats recentment demostren que les mateixes escombraries estan actuant de capa d'impermeabilització, i no pas les mesures correctores que amb els anys s'han anat introduint, i en relació amb les aigües de la surgència de la Falconera, es pot estimar un cabal mínim d'aigües contaminades procedents de l'abocador que en aquest moment podria situar-se en prop de 9 l/minut, en comparació amb les mostres de l'any 1975, que donaven 30 l/minut, per la qual cosa la contaminació continua poc o molt.
Avui el subministrament d'aigua requereix una solució urgent; segurament la que surt per la Falconera no és aquesta solució, però no se'n pot prescindir, cosa que requeriria l'inici d'estudis pertinents per a la seva utilització futura.
Per finalitzar, igualment és bo de recordar que fa escassament tres anys vàrem aconseguir aturar la instal·lació d'un altre abocador a la pedrera de la mina Berta, amb un aqüífer força important que avui també estaria contaminat. Algú se n'ha preocupat? Durant molts anys les urbanitzacions de Valldoreix i algunes indústries de Rubí el van fer servir.
Penso que alguns ciutadans estem disposats a col·laborar amb l'administració aportant els nostres petits coneixements, com és el cas de la mina Berta i la Falconera. Esperem....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada