Joan Barril ,esperem de nou els teus articles sobradament reconeguts i seguits per lectors i lectores .Ara en aquesta pausa que suposen les vacances fa que enyorem a determinats periodistes a l´ hora de llegir els diaris en format paper i els digitals.
Recordem a Joan Barril anunciant la seva tornada al setembre. Excel·lent.
Recordem a Joan Barril anunciant la seva tornada al setembre. Excel·lent.
L'opinió o la vida
Joan Barril
En temps no tan antics era freqüent que la gent, abans d'anar-se'n de vacances, tapés els mobles amb grans llenços blancs, tanqués l'aixeta del gas i de l'aigua i col·loqués les plantes lluny de la llum solar i a sobre d'una superfície resistent a l'aigua. Així eren els preparatius de les vacances i en aquest ritual de llençols i de persianes tancades es donava l'any per clausurat.
Una cosa semblant em passa en aquest moment. Aquesta és l'última columna que escric en aquesta pàgina. Fa 14 anys que estic en aquest gènere anomenat «opinió» i si volen que els ho digui ja no sé què opinar de res. Em consta que no sóc l'únic, perquè l'opinió està sent fagocitada per la propaganda i per aquells que creuen que ja no cal llegir ni dubtar ni molt menys debatre. L'opinió no ha estat mai un gènere còmode, perquè obliga l'opinador a mullar-se en la tinta, precisament ara que altres opinadors prenen per assalt les ones i el que van dir ahir és el contrari del que diuen avui. Això sense oblidar els que, refugiats en l'anonimat telemàtic i en una interessada visió de la llibertat d'expressió, es dediquen a abocar comentaris injuriosos i grollers a la pantalla. En altres paraules: que no s'havia opinat mai tant com ara i amb tan poc rigor com ara.
Catorze anys buscant emocions, anàlisis, sentiments i al final d'aquest estil de periodisme ens adonem que el guió ens ve marcat per suposats polítics la màxima tasca intel·lectual dels quals consisteix a saber si els opinadors som dels seus o dels contraris. De tant en tant, en períodes particularment tensos, els polítics convoquen els opinadors per fer-nos creure que tots som iguals. Però la veritat és que els polítics passen i els periodistes, mal que bé, ens quedem. I en aquesta desigualtat consolidada l'opinió ja només s'alimenta d'idees agostades, de projectes vans, de rutes enfangades i de simulacres de tasques èpiques en què l'única cosa que importa és saber qui la té més llarga.
¿Vostès no estan cansats de tanta xerrameca estèril? ¿No han pensat més d'una vegada que fa falta una màquina que es pregunti permanentment per la veritat de les coses que ens diuen i sobretot pels motius últims de les decisions polítiques? Perquè es fa difícil escriure sobre la boira. Se'm fa una muntanya creure en gent que no es creu ni a ella mateixa. A vegades em demano en què podria entretenir el temps per a mi en lloc de jugar a ser un intel·lectual de trinxeres per a uns generals que no saben en quina guerra combaten.
És legítim cansar-se de la destil·lació del no-res. I no és menys legítim abandonar la tasca de mirar el que ens passa amb les orelleres de burro que ens han posat certs burros. Respecto massa aquest ofici per continuar fent l'esforç d'imaginar que hi ha alguna cosa més que oportunisme i adulació en aquesta política cortesana que ni s'entén ni es vol fer entendre.
Arribarà el setembre i les ciutats tornaran a oferir-nos el magnífic espectacle de la vida. Aquesta és la vida que els explicaré en aquest diari del poble. Posats a rebre dictats més val anar-los a buscar a les places que als gabinets de premsa. I posats a experimentar l'acord o la protesta dels lectors prefereixo trobar-me'ls cara a cara pel carrer que amagats en la covardia infame dels comentaris d'internet. Ara per ara s'ha acabat l'opinió i comença la vida real. Ens veiem, si els plau, al setembre. Ja els explicaré.
En temps no tan antics era freqüent que la gent, abans d'anar-se'n de vacances, tapés els mobles amb grans llenços blancs, tanqués l'aixeta del gas i de l'aigua i col·loqués les plantes lluny de la llum solar i a sobre d'una superfície resistent a l'aigua. Així eren els preparatius de les vacances i en aquest ritual de llençols i de persianes tancades es donava l'any per clausurat.
Una cosa semblant em passa en aquest moment. Aquesta és l'última columna que escric en aquesta pàgina. Fa 14 anys que estic en aquest gènere anomenat «opinió» i si volen que els ho digui ja no sé què opinar de res. Em consta que no sóc l'únic, perquè l'opinió està sent fagocitada per la propaganda i per aquells que creuen que ja no cal llegir ni dubtar ni molt menys debatre. L'opinió no ha estat mai un gènere còmode, perquè obliga l'opinador a mullar-se en la tinta, precisament ara que altres opinadors prenen per assalt les ones i el que van dir ahir és el contrari del que diuen avui. Això sense oblidar els que, refugiats en l'anonimat telemàtic i en una interessada visió de la llibertat d'expressió, es dediquen a abocar comentaris injuriosos i grollers a la pantalla. En altres paraules: que no s'havia opinat mai tant com ara i amb tan poc rigor com ara.
Catorze anys buscant emocions, anàlisis, sentiments i al final d'aquest estil de periodisme ens adonem que el guió ens ve marcat per suposats polítics la màxima tasca intel·lectual dels quals consisteix a saber si els opinadors som dels seus o dels contraris. De tant en tant, en períodes particularment tensos, els polítics convoquen els opinadors per fer-nos creure que tots som iguals. Però la veritat és que els polítics passen i els periodistes, mal que bé, ens quedem. I en aquesta desigualtat consolidada l'opinió ja només s'alimenta d'idees agostades, de projectes vans, de rutes enfangades i de simulacres de tasques èpiques en què l'única cosa que importa és saber qui la té més llarga.
¿Vostès no estan cansats de tanta xerrameca estèril? ¿No han pensat més d'una vegada que fa falta una màquina que es pregunti permanentment per la veritat de les coses que ens diuen i sobretot pels motius últims de les decisions polítiques? Perquè es fa difícil escriure sobre la boira. Se'm fa una muntanya creure en gent que no es creu ni a ella mateixa. A vegades em demano en què podria entretenir el temps per a mi en lloc de jugar a ser un intel·lectual de trinxeres per a uns generals que no saben en quina guerra combaten.
És legítim cansar-se de la destil·lació del no-res. I no és menys legítim abandonar la tasca de mirar el que ens passa amb les orelleres de burro que ens han posat certs burros. Respecto massa aquest ofici per continuar fent l'esforç d'imaginar que hi ha alguna cosa més que oportunisme i adulació en aquesta política cortesana que ni s'entén ni es vol fer entendre.
Arribarà el setembre i les ciutats tornaran a oferir-nos el magnífic espectacle de la vida. Aquesta és la vida que els explicaré en aquest diari del poble. Posats a rebre dictats més val anar-los a buscar a les places que als gabinets de premsa. I posats a experimentar l'acord o la protesta dels lectors prefereixo trobar-me'ls cara a cara pel carrer que amagats en la covardia infame dels comentaris d'internet. Ara per ara s'ha acabat l'opinió i comença la vida real. Ens veiem, si els plau, al setembre. Ja els explicaré.
Font:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada