Opinió/

EL QUE IMPORTA DE GRÈCIA ÉS LA IAIA DEL IOUGURT

Xavier Grau
Periodista

Després dels blavosos anuncis de iogurt, el millor que ha arribar des de Grècia en els darrers dies és la imprevista crida al referèndum anunciada per Papandreu. Si els gurus amagats de les agències de qualificació s’han literalment acollonit només de pensar que el poble grec prenia la paraula potser és que la idea és bona. Tan se val que ara l’anul·lin. Fixin-se com respon amb urgència el ministre grec d’Economia: “el país ha de tenir un govern estable, un sistema bancari fora de perill i Grècia s’ha de moure el més aviat possible amb resultats clars per percebre el sisè tram de crèdit del primer rescat quantificat en 8.000 milions d’euros”.

Fins aquí perfecte, excepció feta que això requereix que la ciutadania mutis i a la gàbia. Després de la feina de centenars d’agents, secretaris i subsecretaris, experts i consultors, economistes a sou, directors generals i ministres ara és difícil encaixar que dues lletres d’un referèndum, Si o No, ho engeguin tot a dida.

Ho deixa escrit Nacho Corredor: “De nou s’ha fet evident que no hi ha marge de decisió per la ciutadania; el típic “tot per al poble però sense el poble”.

¿Què haurien votat els grecs? ¿I les gregues? ¿Haurien dit tots plegats sí? ¿S’haurien decantat pel no? ¿Algú sap quina era la pregunta?

Darrera l’anunci del primer ministre grec –llicenciat en sociologia, compte!- hi deu haver milers de càlculs polítics, personals, de partit i de govern. Però en democràcia, fer una crida tan contundent a la participació ciutadana no ens hauria d’espantar. Reclamem-ho. ¿Quin problema hi deu haver en que la iaia del iogurt s’alci guerrera a peu d’urna per dir què pensa d’Europa, de l’euro, dels mercats, del deute sobirà, de l’efeemei i del becee?

És igual què diguin demà els mercats, què es murmuri davant les màquines de cafè de Moody’s, Fitch Rating o Standard & Poor’s –que deuen ser els portaveus dels srs. Mercats: hola què tal, encantat!). Poc importa què pensa Angela Merkel segons abans d’agafar el son o què li murmura Sarkozy a la seva filleta entre cimera i cimera abans de la debacle mundial. Berlusconi sí sabem en què pensa.

El desafiament de Papandreu ha deixat en una brometa el Halloween de Wall Street: estem enmig d’un crisi econòmica i d’una guerra de valors com a comunitat global excitada amb el feisbuc i verborrèica amb tuiter.

Tant se val. El segle XXI és el segle de la ciutadania i de la participació, i per sort també més enllà del feis i del tuiter. S’equivoca qui pretengui governar des del cim de Berlín, des de l’àtic de Nova York o des del Wold Financial Center de Shanghai (que el nom sol ja acollona!).

Els grecs no votaran. I nosaltres tampoc, al marge, que consti, de l’elecció el 20-N del proper encarregat de planta –Toni Batllori dixit!- i que espero que sigui Rubalcaba. Té pinta de poder-nos mantenir més curiosa la paradeta i fins i tot la vitrina dels refrigerats per guardar-hi el iogurt grec o de La Fageda en el nostre cas.

El debat grec ha confirmat que la por del poder a escoltar la veu de la ciutadania és l’eina d’avançar cap al futur construint noves relacions de gestió de la informació, la participació i del poder. I a veure què fem amb brokers, traders, comissionistes i qualificadors de deute sobirà que estan encantats mirant les seves pantalletes i pensant quina més fer-ne per seguir jugant amb la vida i la hisenda de milions i milions de ciutadans al món.

Després del miratge del referèndum grec aquests ho tenen més fotut a la llarga. Tothom sap que la primera vegada és la que més costa, o la que succeeix de manera atzarosa. Casualitat o no, Papandreu revestit de la mítica Pandora ha estat de nou per uns dies el posseïdor del foc i de tots els mals que més temen de Wall Street en avall.

No cal patir més del necessari. Sent optimista de mena, convençut que la humanitat porta decennis avançant malgrat el fre de la foscor i que així li va anar a Prometeu, Grècia ha obert el camí pel proper referèndum que hem de reclamar: el compliment imperatiu dels Objectius del Mil.lenni pactats a l’ONU pel 2015. Aquesta és la mare dels ous: treballem per assegurar la transformació del món o seguim esperant que ens canvïi sol? Mentre, el que importa per ara és la veu de la iaia del iogurt, que ja va sentenciar:

XRONIA KAI XRONIA MAS PERNA TA ARXEIA MAS
Any rera any es van dur les nostres antiguitats

META MAS PIRA KAI ETSI I OLIMPIATAS MAS
després també van venir a endur-se les nostres olimpíades

TORA THELOUN NA PAROUN TO GIAURTI MAS !!!!
i ara es volen emportar el nostre iogurt

Resumint: cronia cai cronia. En traducció lliure: “té collons la cosa!”