fotos/M.Trives/arxiu Verema 2009
8.9.10
6.9.10
El 10 de setembre s’inaugura la XXIII Festa de la Verema
L’Alcaldessa de Cubelles, Maria Lluïsa Romero, i el Secretari General del Departament d’Universitats, Innovació i Empreses, Enric Aloy, juntament amb la regidora de l’àrea de Qualitat de Vida i Serveis a les Persones, Prudència Carrasco, seran els encarregats d’inaugurar el 10 de setembre (19 h.) la XXIII edició de la Festa de la Verema. Aloy substitueix al conseller Huguet, que a darrera hora ha hagut de cancel·lar la seva visita a Cubelles.
Una vegada més, l’escenari central dels actes serà la plaça del Mercat. Allà s’ubicaran els expositors de vi i cava (Celler Montamat, Jané Baqués, Que Bo i Xof), els de degustació gastronòmica (El Racó de la Vila, Explorer, Kbe Kbo i La Mar Salá) i els de postres (Kbe Kbo i Xof). Com en els darrers anys, els tiquets tenen diferents preus depenent del que inclouen. Així, la copa commemorativa, la degustació de vi/cava, la degustació gastronòmica i els postres costa 5€; la copa i 2 degustacions de vi/cava, 3€; 2 degustacions de vi/cava valen 2€; cada degustació gastronòmica, 2,5€; i cada degustació de postres 1€.
Mentre les autoritats visiten els estands, a la plaça començarà la cursa de tonells de vi. A les 20.30 h. està previst que es presentin les Pubilles 2010, que un jurat triarà entre les participants inscrites el dimecres 8 de setembre, i es lliuraran els premis Pàmpols 2010 i la trepitjada de raïms i tast del primer most. Els actes de dissabte finalitzaran amb el ball de l’orquestra Aquarium.
L’11 de setembre, abans de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya (12 h. Pl. de l’Església) tindrà lloc a la plaça del Mercat la 10a trobada de col·leccionistes de plaques de cava i la cursa de tonells de vi i el concurs de trepitjadors de raïm per a infants. A la tarda, a les 19 hores comencen les exhibicions dels Falcons de Vilanova, l’intent de rècord de Catalunya d’esport rural i l’exhibició de salsa, a càrrec d’En tu Salsa. A les 23 hores els actes es tancaran amb el ball amb el Grup Quartz.
Durant tot el cap de setmana, l’estand de l’oficina de Turisme faran una exposició d’eines de boter a càrrec de Francesc Pujadas.
L’11 de setembre, abans de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya (12 h. Pl. de l’Església) tindrà lloc a la plaça del Mercat la 10a trobada de col·leccionistes de plaques de cava i la cursa de tonells de vi i el concurs de trepitjadors de raïm per a infants. A la tarda, a les 19 hores comencen les exhibicions dels Falcons de Vilanova, l’intent de rècord de Catalunya d’esport rural i l’exhibició de salsa, a càrrec d’En tu Salsa. A les 23 hores els actes es tancaran amb el ball amb el Grup Quartz.
Durant tot el cap de setmana, l’estand de l’oficina de Turisme faran una exposició d’eines de boter a càrrec de Francesc Pujadas.
Font: http://www.cubelles.cat/
3.9.10
Joan Barril ,esperem de nou els teus articles sobradament reconeguts i seguits per lectors i lectores .Ara en aquesta pausa que suposen les vacances fa que enyorem a determinats periodistes a l´ hora de llegir els diaris en format paper i els digitals.
Recordem a Joan Barril anunciant la seva tornada al setembre. Excel·lent.
Recordem a Joan Barril anunciant la seva tornada al setembre. Excel·lent.
L'opinió o la vida
Joan Barril
En temps no tan antics era freqüent que la gent, abans d'anar-se'n de vacances, tapés els mobles amb grans llenços blancs, tanqués l'aixeta del gas i de l'aigua i col·loqués les plantes lluny de la llum solar i a sobre d'una superfície resistent a l'aigua. Així eren els preparatius de les vacances i en aquest ritual de llençols i de persianes tancades es donava l'any per clausurat.
Una cosa semblant em passa en aquest moment. Aquesta és l'última columna que escric en aquesta pàgina. Fa 14 anys que estic en aquest gènere anomenat «opinió» i si volen que els ho digui ja no sé què opinar de res. Em consta que no sóc l'únic, perquè l'opinió està sent fagocitada per la propaganda i per aquells que creuen que ja no cal llegir ni dubtar ni molt menys debatre. L'opinió no ha estat mai un gènere còmode, perquè obliga l'opinador a mullar-se en la tinta, precisament ara que altres opinadors prenen per assalt les ones i el que van dir ahir és el contrari del que diuen avui. Això sense oblidar els que, refugiats en l'anonimat telemàtic i en una interessada visió de la llibertat d'expressió, es dediquen a abocar comentaris injuriosos i grollers a la pantalla. En altres paraules: que no s'havia opinat mai tant com ara i amb tan poc rigor com ara.
Catorze anys buscant emocions, anàlisis, sentiments i al final d'aquest estil de periodisme ens adonem que el guió ens ve marcat per suposats polítics la màxima tasca intel·lectual dels quals consisteix a saber si els opinadors som dels seus o dels contraris. De tant en tant, en períodes particularment tensos, els polítics convoquen els opinadors per fer-nos creure que tots som iguals. Però la veritat és que els polítics passen i els periodistes, mal que bé, ens quedem. I en aquesta desigualtat consolidada l'opinió ja només s'alimenta d'idees agostades, de projectes vans, de rutes enfangades i de simulacres de tasques èpiques en què l'única cosa que importa és saber qui la té més llarga.
¿Vostès no estan cansats de tanta xerrameca estèril? ¿No han pensat més d'una vegada que fa falta una màquina que es pregunti permanentment per la veritat de les coses que ens diuen i sobretot pels motius últims de les decisions polítiques? Perquè es fa difícil escriure sobre la boira. Se'm fa una muntanya creure en gent que no es creu ni a ella mateixa. A vegades em demano en què podria entretenir el temps per a mi en lloc de jugar a ser un intel·lectual de trinxeres per a uns generals que no saben en quina guerra combaten.
És legítim cansar-se de la destil·lació del no-res. I no és menys legítim abandonar la tasca de mirar el que ens passa amb les orelleres de burro que ens han posat certs burros. Respecto massa aquest ofici per continuar fent l'esforç d'imaginar que hi ha alguna cosa més que oportunisme i adulació en aquesta política cortesana que ni s'entén ni es vol fer entendre.
Arribarà el setembre i les ciutats tornaran a oferir-nos el magnífic espectacle de la vida. Aquesta és la vida que els explicaré en aquest diari del poble. Posats a rebre dictats més val anar-los a buscar a les places que als gabinets de premsa. I posats a experimentar l'acord o la protesta dels lectors prefereixo trobar-me'ls cara a cara pel carrer que amagats en la covardia infame dels comentaris d'internet. Ara per ara s'ha acabat l'opinió i comença la vida real. Ens veiem, si els plau, al setembre. Ja els explicaré.
En temps no tan antics era freqüent que la gent, abans d'anar-se'n de vacances, tapés els mobles amb grans llenços blancs, tanqués l'aixeta del gas i de l'aigua i col·loqués les plantes lluny de la llum solar i a sobre d'una superfície resistent a l'aigua. Així eren els preparatius de les vacances i en aquest ritual de llençols i de persianes tancades es donava l'any per clausurat.
Una cosa semblant em passa en aquest moment. Aquesta és l'última columna que escric en aquesta pàgina. Fa 14 anys que estic en aquest gènere anomenat «opinió» i si volen que els ho digui ja no sé què opinar de res. Em consta que no sóc l'únic, perquè l'opinió està sent fagocitada per la propaganda i per aquells que creuen que ja no cal llegir ni dubtar ni molt menys debatre. L'opinió no ha estat mai un gènere còmode, perquè obliga l'opinador a mullar-se en la tinta, precisament ara que altres opinadors prenen per assalt les ones i el que van dir ahir és el contrari del que diuen avui. Això sense oblidar els que, refugiats en l'anonimat telemàtic i en una interessada visió de la llibertat d'expressió, es dediquen a abocar comentaris injuriosos i grollers a la pantalla. En altres paraules: que no s'havia opinat mai tant com ara i amb tan poc rigor com ara.
Catorze anys buscant emocions, anàlisis, sentiments i al final d'aquest estil de periodisme ens adonem que el guió ens ve marcat per suposats polítics la màxima tasca intel·lectual dels quals consisteix a saber si els opinadors som dels seus o dels contraris. De tant en tant, en períodes particularment tensos, els polítics convoquen els opinadors per fer-nos creure que tots som iguals. Però la veritat és que els polítics passen i els periodistes, mal que bé, ens quedem. I en aquesta desigualtat consolidada l'opinió ja només s'alimenta d'idees agostades, de projectes vans, de rutes enfangades i de simulacres de tasques èpiques en què l'única cosa que importa és saber qui la té més llarga.
¿Vostès no estan cansats de tanta xerrameca estèril? ¿No han pensat més d'una vegada que fa falta una màquina que es pregunti permanentment per la veritat de les coses que ens diuen i sobretot pels motius últims de les decisions polítiques? Perquè es fa difícil escriure sobre la boira. Se'm fa una muntanya creure en gent que no es creu ni a ella mateixa. A vegades em demano en què podria entretenir el temps per a mi en lloc de jugar a ser un intel·lectual de trinxeres per a uns generals que no saben en quina guerra combaten.
És legítim cansar-se de la destil·lació del no-res. I no és menys legítim abandonar la tasca de mirar el que ens passa amb les orelleres de burro que ens han posat certs burros. Respecto massa aquest ofici per continuar fent l'esforç d'imaginar que hi ha alguna cosa més que oportunisme i adulació en aquesta política cortesana que ni s'entén ni es vol fer entendre.
Arribarà el setembre i les ciutats tornaran a oferir-nos el magnífic espectacle de la vida. Aquesta és la vida que els explicaré en aquest diari del poble. Posats a rebre dictats més val anar-los a buscar a les places que als gabinets de premsa. I posats a experimentar l'acord o la protesta dels lectors prefereixo trobar-me'ls cara a cara pel carrer que amagats en la covardia infame dels comentaris d'internet. Ara per ara s'ha acabat l'opinió i comença la vida real. Ens veiem, si els plau, al setembre. Ja els explicaré.
Font:
2.9.10
FESTIVAL DE JAZZ
5 de Setembre, diumenge
NEW ORLEANS PUSSYCATS
Pepe Robles Trompeta i cors
Mikhail Violin Banjo i veu
Mikhail Ulianovski Piano i cors
Horari d’actuació: 19.00h. a 21.00h
Preu entrada: 15 €
Consumició mínima: 3 €
Consumició mínima: 3 €
Cal reservar, aforament limitat
e.mail: pic-jazz@amplificador.net Adreça: c/Jacint Verdaguer, 20 Telèfon: 93.895.29.14
El casal d’avis municipal obre portes el dia 3
Notícies - Serveis a les persones
01/09/2010
El proper divendres s’inaugura el nou casal d’avis resultant de la fusió de l’espai de la gent gran i del casal de Caixa Penedès. Precisament aquesta entitat va acordar amb l’Ajuntament la cessió del seu espai i els equipaments al Consistori que, a més, rebrà una aportació econòmica anual de 3.000€ el primer any i 9.000€ els següents per al pagament de les despeses generals pròpies de les activitats del Casal. D’altra banda, l’Ajuntament es farà càrrec de les gestions i despeses derivades del manteniment i conservació de l’espai. El personal que hi treballarà serà contractat per l’Ajuntament i actuarà sempre sota la seva direcció i dependència.
La intenció és unificar i poder ampliar l’oferta de les activitats que es realitzen. Amb la nova ubicació també s’allibera l’ús de l’espai de la gent gran que hi ha al Centre Social. A partir d’ara tan sols s’hi faran aquells actes i celebracions que requereixin un espai ampli per a un gran aforament, de manera que les activitats i cursos passaran a fer-se a la nova seu del Casal d’Avis. Caixa Penedès podrà aportar el seu bagatge i experiència en l’organització de les activitats relacionades amb el Casal d’Avis municipal de Cubelles, ja que es mantindrà la col·laboració amb l’Obra Social de Caixa Penedès.
Font: http://www.cubelles.cat/
1.9.10
Maria Trives/Diari de Cubelles
Setembre comença a caminar. De nou la rutina del treball i sort de qui en disposa ! Desplaçaments en hores puntes complicats ,escolars il·lusionats o no amb els nous llibres camí del centre escolar ,de nou carrers col·lapsats a les grans ciutats i no tan grans també es habitual .Avies i mares atrafegades en coordinar tot aquesta moguda de nens u nenes cap a l’escola pel mati i a la hora de dinar au tornem-hi ! visiblement capgira de nou les vides quotidianes de les persones un pel relaxats desprès de dies de vacances al poble de sempre , de viatge o sense moure’s del punt on es viu.
Alternatives possibles a Cubelles al mes de setembre per qui disposi de temps lliure?
Alternatives possibles a Cubelles al mes de setembre per qui disposi de temps lliure?
Aconsellable ,arribar-se a fer un bany a la platja o una passejada per les rodalies de la vila. Cubelles no disposa nomes de platges,teniu indrets per fer una caminadeta i a la tarda disposeu de les postes de sol que son magnifiques a la desembocadura del Foix o a La Mota. ! Determinats pobles propers com , Vilafranca,Clariana,Vilanova ,L´Arboç ,El Vendrell , ofereixen recorreguts amb nuclis urbans interessants i amb continguts històrics senyalats
Aprofiteu els dies de setembre ,acostumen a ser lluminosos pel mati i amb reflexos daurats a la tarda ,gaudiu a fons el que ofereix un nou dia !
Aprofiteu els dies de setembre ,acostumen a ser lluminosos pel mati i amb reflexos daurats a la tarda ,gaudiu a fons el que ofereix un nou dia !
31.8.10
NOTA DE PREMSA
VELA: PATÍ DE VELA
EL NAVEGANT JORDI OBACH RAFEL DEL CLUB MARÍTIM CUBELLES GUANYADOR DELCAMPIONAT D'ESPANYA DE PATÍ DE VELA JÚNIOR
Del 25 al 28 d'agost s'ha celebrat simultàniament el 67º Campeonato deEspaña de Patín a Vela y el 5º Campeonato de Espanya de Patín a Vela Júniororganitzat pel Club Marítim Altafulla (Tarragona).
En finalitzar totes les regates s'ha proclamat Campió d'Espanya de Patí deVela Júnior el navegant del Club Marítim Cubelles Jordi Obach Rafel a bordde la seva embarcació “Pajaritu Petit”, demostrant la seva bona formaactual, ja que, aquest mateix any ja va aconseguir la primera posició en laCopad'Europa de Patí de Vela Júnior, la seva propera cita d'alt nivell seràaquest proper mes d'Octubre en la Copad'Espanya que se celebrarà en lalocalitat de Alcosebre (Castelló).
El Club Marítim Cubelles va estar representat en aquest Campionat d'Espanyaper set navegants, dos de Patí de Vela i cinc de Patí de Vela Júnior, sentla participació total de 108 embarcacions procedents de tota Espanya.És la primera vegada que el Club Marítim Cubelles en els seus 40 anysd'història que precisament els està celebrant aquest any (1970-2010) obtéun Campionat d'Espanya, la qual cosa engrandeix els actes de celebracionsque s'estan duent a terme en aquest Club pel seu 40 aniversari.
La resta de components de l'Equip de Regates del Club Marítim Cubelles vanaconseguir uns bons resultats, en Patí de Vela Jordi Aranega va obtenir la8ª posició absoluta i Jordi Obach Xifra la 7ª posició en 2ª Categoria, enPatí de Vela Júnior Emilio Murillo va obtenir la 3ª posició en CategoriaInfantil, Tere Rigla va obtenir la 6ª posició en Categoria Fémina, PolÁlvarez va obtenir la 9ª posició i David Crespo la 16ª.
27.8.10
Pic & Jazz seguix oferint qualitat en les bones maneres amb una cuina feta amb amor i bona musica .Plaer de les Deesses i Déus !
Ja ens trobem al equador del Vuitè Festival de Jazz .
Aquesta vegada una excel·lent actuació per part de Lucki Gurí, pianista excepcional.
En un espai reduït potser,pro ple de bones vibracions que nomes son propicies i escoltem en moments únics , escoltant bona musica i sobretot ben interpretada. Balades,pur jazz,samba ,notes clàssiques de Bach i The Beatles – on de sopte les notes musicals de un tema reconegut com Si yo tuviera una escoba dels Sirex irrumpia de ple i que per cert va ser un petit homentage a Leslie del citat grup ,present a la sala i va ser llargament aplaudit.
Melodies recordades de bandes musicals de pel·lícules com A Time In America on el conegut "Deborah's Theme"va encandilar el personal. Finalment ens va seduir amb el tema musical Deixa't Seduir que podeu escoltar i veure... nomes clikant... a dalt !
Gracies Lucki ,es un plaer retrobar-te !
26.8.10
M. Trives/Diari de CubellesPels matins sona el despertador o no ,pro molts de nosaltres ,d’immediat tot anant cap al bany ,es engegar la radio ,mentrestant la cafetera comença a escalfar-se a la cuina. Tenim les nostres preferències al escoltar determinades emissores o potser sintonitzar música. A primera hora els millors espais son les anomenades tertúlies que capten l’atenció i cadascuna amb tertulians opinant respecte al tema del dia. Sempre hi trobem al company de taula que tímidament demana la veu i algú dels contertulians i contertulianes pretén menjar-se’l amb patatetes fregides pràcticament en segons!
També si disposem de Internet podem consultar les portades dels diaris digitals i de pas anar escoltant la tertulia a traves de les emissores.
Ja fa dies que tinc una certa enyorança de no trobar a Iu Forn fent la seva crònica habitual i es mes ,de moment sembla que ho tinc complicat . En Iu, va dir adéu el 30 de juliol als lectors de la seva columna Passa-ho a la que ens tenia enganxats i a primera hora del mati ,un glop de cafè ,un florolo i el seus apunts recoberts de una fina o no tan fina ironia es troben a faltar molt per engegar el dia com cal !
De moment teniu el últim Passa-ho ! publicat al Diari AVUI ,a on parla de molts de nosaltres...pel mati envoltat de un adéu afectuos .
Ja fa dies que tinc una certa enyorança de no trobar a Iu Forn fent la seva crònica habitual i es mes ,de moment sembla que ho tinc complicat . En Iu, va dir adéu el 30 de juliol als lectors de la seva columna Passa-ho a la que ens tenia enganxats i a primera hora del mati ,un glop de cafè ,un florolo i el seus apunts recoberts de una fina o no tan fina ironia es troben a faltar molt per engegar el dia com cal !
De moment teniu el últim Passa-ho ! publicat al Diari AVUI ,a on parla de molts de nosaltres...pel mati envoltat de un adéu afectuos .
passa-ho!
Adéu i moltes gràcies per tot
30/07/10 02:00 -
Fa set anys va trucar-me en Vicent Sanchis: “xiquet, vols escriure a l'AVUI?”. Primer a Política, després a la 3, a la 2 i ara a la Contra; aquest d'avui serà el segon cop que parlaré de mi... però realment parlaré de vostè. Perquè és que sense vostè no existiríem nosaltres i els que ajuntem lletres de vegades ho oblidem i ens atorguem protagonismes tronats.
Aquest és el últim article que publico al meu diari i podria pensar, egoistament, que algú em trobarà a faltar. Error. Bé, potser sí, el primer dia algú que cada dia tenia la generosa rutina de llegir-me mentre sucava el florolos al cafè amb llet. Però darrere meu en vindrà un altre (o una altra) i vostè que sucava el florolos llegint-me a mi, continuarà sucant-lo amb el meu successor (o successora), de la mateixa manera que anteriorment l'havia sucat llegint a qui jo vaig substituir. I així successivament. A l'univers res canvia i mai passa res... bé, descomptant l'instant que va crear-se i el dia que peti. Però entremig, passar passar mai passa res, com deia Nicolau Casaus, gran filòsof de la saviesa popular. Abans que nosaltres hi ha hagut gent molt bona i molt important que ja no hi són. I ha passat alguna cosa? Sí, que la vida ha continuat. I ara vostè em dirà: “home, no foti, que en queda el record”. Naturalment. I tots esperem ser recordats, però això no treu (això no quita, com diu el meu excunyat) que l'espai emocional que ocupem avui, demà sigui això, un record. I és lògic que sigui així.
Jo me'n recordaré molt dels companys (i companyes) del diari i, sobretot, de vostè. I sap per què? Perquè (molt) en el fons, sóc bona persona.
Adéu i moltes gràcies per tot
30/07/10 02:00 -
Fa set anys va trucar-me en Vicent Sanchis: “xiquet, vols escriure a l'AVUI?”. Primer a Política, després a la 3, a la 2 i ara a la Contra; aquest d'avui serà el segon cop que parlaré de mi... però realment parlaré de vostè. Perquè és que sense vostè no existiríem nosaltres i els que ajuntem lletres de vegades ho oblidem i ens atorguem protagonismes tronats.
Aquest és el últim article que publico al meu diari i podria pensar, egoistament, que algú em trobarà a faltar. Error. Bé, potser sí, el primer dia algú que cada dia tenia la generosa rutina de llegir-me mentre sucava el florolos al cafè amb llet. Però darrere meu en vindrà un altre (o una altra) i vostè que sucava el florolos llegint-me a mi, continuarà sucant-lo amb el meu successor (o successora), de la mateixa manera que anteriorment l'havia sucat llegint a qui jo vaig substituir. I així successivament. A l'univers res canvia i mai passa res... bé, descomptant l'instant que va crear-se i el dia que peti. Però entremig, passar passar mai passa res, com deia Nicolau Casaus, gran filòsof de la saviesa popular. Abans que nosaltres hi ha hagut gent molt bona i molt important que ja no hi són. I ha passat alguna cosa? Sí, que la vida ha continuat. I ara vostè em dirà: “home, no foti, que en queda el record”. Naturalment. I tots esperem ser recordats, però això no treu (això no quita, com diu el meu excunyat) que l'espai emocional que ocupem avui, demà sigui això, un record. I és lògic que sigui així.
Jo me'n recordaré molt dels companys (i companyes) del diari i, sobretot, de vostè. I sap per què? Perquè (molt) en el fons, sóc bona persona.
Font :
25.8.10
Una bona amiga nostra ,Matilde Torralba envia aquesta informacio a Diari de Cubelles .Matilde Torralba presidenta de l'entitat Celiacs de Catalunya ha participat en ocasions concretes per temes relacionats amb la nutrició a Cubelles convidada per l´Associacio de Dones La Fita . En aquest article publicat a El Periodico ,mostra la seva preocupació i es força interesant de llegir .
MESURA CAUTELAR «PER RESPECTE»
Barcelona retira la guia de restaurants per a celíacs
L'ajuntament deixa de distribuir la publicació per les crítiques del col·lectiu
L'Ajuntament de Bar-celona deixarà de distribuir a les oficines d'atenció al ciutadà i a les oficines de turisme la guia de restaurants per a celíacs editada conjuntament amb el Gremi de Restauració que el mateix primer tinent d'alcalde, Jordi William Carnes, va presentar l'11 d'agost. La decisió s'ha pres de forma cautelar i «per respecte» a l'Associació de Celíacs de Catalunya, que ahir al matí va denunciar al programa El dia, de Com Ràdio, que la publicació «no és rigorosa» i que ofereix informació enganyosa que tira per terra la feina feta per l'associació.
«Un restaurant no es pot publicitar com a local per a celíacs i quan hi truques per telèfon per informar-te'n et diguin que et poden fer un entrecot i una amanida», apunta Matilde Torralba, presidenta de l'associació, que va demanar a l'ajuntament que retirés la guia, ja que al seu entendre aporta informació «perjudicial».
Fonts municipals consultades per aquest diari van negar que la polèmica publicació sigui «perjudicial per a la salut pública», però van assegurar que han decidit no distribuir-la de forma cautelar «per respecte» a l'associació, que també denuncia que en cap moment «ningú» no es va posar en contacte amb ells per elaborar la controvertida publicació.
LA CONTROVÈRSIA / El punt de la publicació que ha aixecat més polseguera entre el col·lectiu no és tant l'elecció dels restaurants –feta amb un criteri dubtós, segons l'opinió de Torralba–, com l'apartat d'informació sobre la malaltia, en el qual es posa en dubte que els productes etiquetats com a lliures de gluten ho siguin realment «al 100%». «No es pot editar una guia com aquesta copiant la informació d'internet, on un troba de tot, coses certes i moltes altres que no ho són», denuncia la presidenta de l'entitat, que apunta que ja han mantingut contacte amb el consistori, que ha estat receptiu i els ha dit que es reuniran amb ells aviat, tot i que encara no tenen una data fixada. Des de l'ajuntament, per la seva part, assenyalen sense vacil·lar cap al Gremi de Restauració. «La guia no l'hem publicat nosaltres, sinó ells. Nosaltres només els vam donar el nostre suport perquè es tractava d'una iniciativa interessant, com fem amb tantes altres iniciatives», asseguren.
TRACTE DESIGUAL / Torralba critica també que existeixen molts restaurants a Barcelona que realment han fet «una gran feina» per adaptar-se a les necessitats dels celíacs –fins i tot fent cursos de formació a la mateixa associació i cartes especials per al col·lectiu– i que no apareixen a la guia, mentre que molts altres que no disposen ni tan sols de pa sense gluten sí que hi figuren. «Dels 42 restaurants de la publicació, només dos han treballat amb nosaltres per adaptar-se a les nostres necessitats, el Nectari i l'entrepaneria Conesa», conclou la presidenta de l'entitat.
Font: Barcelona retira la guia de restaurants per a celíacs
http://www.elperiodico.cat/
23.8.10
Arrel de les informació d’un accident a un soci de AMICU a Cunit un article signat per Xavier Bosch, periodista i escriptor a El PERIDICO ,es adient davant de les problemàtiques que pateixen amb una ciutat sovint poc resolta a la hora de transitar i amb riscos afegits per conductors en ocasions temeraris i poc respectuosos.
La roda
Aparcar a la plaça dels discapacitats
Xavier Bosch Periodista
Tenen sempre el millor lloc. En pàrquings, en centres comercials i al carrer, se'ls reserva la plaça més àmplia per aparcar i per entrar o sortir del cotxe. Els discapacitats, després d'anys i panys de lluita, havien aconseguit guanyar la batalla del sentit comú. Una fita doblement meritòria en un país com Espanya on, aquesta setmana d'agost del segle XXI, hem sabut que la meitat dels edificis públics encara no estan adaptats per a les persones que van en cadira de rodes. Finalment, després de signatures, paperassa i de trucar a moltes portes, a les persones amb dificultats diverses se'ls facilitava una mica més la vida, si més no, a l'hora d'aparcar.
Però aleshores van arribar els més llestos de la colla, els penques de sempre, els que van per la vida amb la màxima del que rigui la gent i vagi jo calent, i aparcaven, per sistema, a la plaça del discapitat, sense pensar, en cap moment, el perjudici que això podia comportar al conductor handicapat. De fet, encara que s'adonessin que podien perjudicar algú, se'ls en fotia. I si, molt de tant en tant, els multaven, tampoc no pensaven pagar. Per això, després de més signatures, més paperassa i trucades a diferents portes el col·lectiu de discapacitats va aconseguir que els que aparquessin a les seves zones reservades se'ls retirés punts del carnet de conduir. Aquesta sí que va ser –m'asseguren els afectats– una mesura efectiva.
La roda
Aparcar a la plaça dels discapacitats
Xavier Bosch Periodista
Tenen sempre el millor lloc. En pàrquings, en centres comercials i al carrer, se'ls reserva la plaça més àmplia per aparcar i per entrar o sortir del cotxe. Els discapacitats, després d'anys i panys de lluita, havien aconseguit guanyar la batalla del sentit comú. Una fita doblement meritòria en un país com Espanya on, aquesta setmana d'agost del segle XXI, hem sabut que la meitat dels edificis públics encara no estan adaptats per a les persones que van en cadira de rodes. Finalment, després de signatures, paperassa i de trucar a moltes portes, a les persones amb dificultats diverses se'ls facilitava una mica més la vida, si més no, a l'hora d'aparcar.
Però aleshores van arribar els més llestos de la colla, els penques de sempre, els que van per la vida amb la màxima del que rigui la gent i vagi jo calent, i aparcaven, per sistema, a la plaça del discapitat, sense pensar, en cap moment, el perjudici que això podia comportar al conductor handicapat. De fet, encara que s'adonessin que podien perjudicar algú, se'ls en fotia. I si, molt de tant en tant, els multaven, tampoc no pensaven pagar. Per això, després de més signatures, més paperassa i trucades a diferents portes el col·lectiu de discapacitats va aconseguir que els que aparquessin a les seves zones reservades se'ls retirés punts del carnet de conduir. Aquesta sí que va ser –m'asseguren els afectats– una mesura efectiva.
De cop i volta, però, aquest hivern, el Govern de Zapatero es va treure una reforma de la llei de trànsit segons la qual només es retirarien punts del carnet per conductes que posessin en perill la conducció. Així, des de l'1 de gener, els barruts de sempre no han desaprofitat l'ocasió per tornar a aparcar on els rota, sense perdre cap punt. Per cert, aquesta reforma de la llei de trànsit arrossegava un eslògan de campanya amb pretensions. Deia: Canviem per a millorar. Per a un col·lectiu molt gran de persones està clar que no. En comptes de millorar han anat, injustament, molt enrere. Publicitat enganyosa i una llei feta amb els peus. Els peus dels que caminen, esclar.
22.8.10
M. Trives/Diari de Cubelles
Espardenyes al sol.
Pobretes!tenen molts anys. Son les ultimes comprades a Cal Octavi i ha plogut molt des de
Pobretes!tenen molts anys. Son les ultimes comprades a Cal Octavi i ha plogut molt des de
llavors.
Guardades i no utilitzades fins fa relativament poc,son l´ últim vestigi d´un temps en que tothom a Cubelles anava a comprar a la botiga regentada per Octavi amb la seva mare ,on hi trobàvem de tot, ,aromes de colònies ,sabons ,cintes,agulles de cosir i de cap ,diaris revistes i postals de Cubelles ,mai han tornat a ser tan boniques ! i el producte estrella les espardenyes,blanques,negres ,també de les que per el costat permetien treure el dit a la fresca .Recordar que els pagesos les utilitzaven a diari ,diumenges i festius. Això si! ben netes i blanques ! es mostraven orgulloses als peus dels seus amos al tornar del camp com també al seure mentrestant es picaven amb força les fitxes de domino sobre les taules de marbre o a la partideta de cartes al Remigio que li deien ,tant al Cafè Armengol com a L´Aliança ,una entitat privada situada a la plaça de La Font on els socis anaven a fer el cafetonet a les tardes i a petar la xerrada. Encara avui trobareu a les primeres hores de la tarda alguns que segueixen aquesta tradició,son els fills o parents dels de llavors .
Els estiuejants utilitzaven tot sovint les espardenyes* i anar a comprar a Cal Octavi dos o tres parells cada any era habitual . Tant per la platja com pel carrer es lluïen i mai et suaven els peus i tan fresquets ! La botiga al tancar ens va deixar un pel orfes ,mai mes ha tingut el encant de llavors al anar a comprar-ne ...
Guardades i no utilitzades fins fa relativament poc,son l´ últim vestigi d´un temps en que tothom a Cubelles anava a comprar a la botiga regentada per Octavi amb la seva mare ,on hi trobàvem de tot, ,aromes de colònies ,sabons ,cintes,agulles de cosir i de cap ,diaris revistes i postals de Cubelles ,mai han tornat a ser tan boniques ! i el producte estrella les espardenyes,blanques,negres ,també de les que per el costat permetien treure el dit a la fresca .Recordar que els pagesos les utilitzaven a diari ,diumenges i festius. Això si! ben netes i blanques ! es mostraven orgulloses als peus dels seus amos al tornar del camp com també al seure mentrestant es picaven amb força les fitxes de domino sobre les taules de marbre o a la partideta de cartes al Remigio que li deien ,tant al Cafè Armengol com a L´Aliança ,una entitat privada situada a la plaça de La Font on els socis anaven a fer el cafetonet a les tardes i a petar la xerrada. Encara avui trobareu a les primeres hores de la tarda alguns que segueixen aquesta tradició,son els fills o parents dels de llavors .
Els estiuejants utilitzaven tot sovint les espardenyes* i anar a comprar a Cal Octavi dos o tres parells cada any era habitual . Tant per la platja com pel carrer es lluïen i mai et suaven els peus i tan fresquets ! La botiga al tancar ens va deixar un pel orfes ,mai mes ha tingut el encant de llavors al anar a comprar-ne ...
Octavi ,tens el 39 ? i responia tot seguit .... Blanques o negres?
*Tradicionalment es feien dos tipus d’espardenyes, que es diferenciaven pel tamany de la pala. La de “cara” cobria tots els dits del peu, i la de “careta”, preferida pels llauradors, protegia sols el dit polze. No obstant, les varietats eren nombroses: de careta i vetes negres, de cotonet (amb gometes), de “bobo” (amb veta blanca), de “guitarró”, catalanes, de “pinxo” o carreter, “topolinos”, de “pixorro”, d’ullets...
20.8.10
foto/J Miralles/arxiu Diari de Cubelles
Arrenca el X Open Vila de Cubelles
Avui arrenca el X Open Vila de Cubelles de Festa Major que es disputarà a les pistes de tennis del Poliesportiu i que es tancarà el 22 d’agost. Es tracta d’un circuït juvenil d’estiu amb categories benjamins, alevins, infantils, cadets i júniors (masculí i femení). Vàlid per a la classificació nacional. Les finals es faran a partir del dissabte, 21 d’agost. Organitza el Club de Tennis i la Federació Catalana de Tennis.
D'altra banda, el Club Marítim Cubelles es prepara per acollir noves regates aquest cap de setmana. En aquesta ocasió amb el Trofeu Gallastegui de patí de vela, i després que diumenge tanqués la 39 ena edició del Trofeu Cubelles Optimist Pati de vela sènior i Júnior.
Font Radio Cubelles
Arrenca el X Open Vila de Cubelles
El Club Marítim Cubelles es prepara per acollir noves regates aquest cap de setmana
Avui arrenca el X Open Vila de Cubelles de Festa Major que es disputarà a les pistes de tennis del Poliesportiu i que es tancarà el 22 d’agost. Es tracta d’un circuït juvenil d’estiu amb categories benjamins, alevins, infantils, cadets i júniors (masculí i femení). Vàlid per a la classificació nacional. Les finals es faran a partir del dissabte, 21 d’agost. Organitza el Club de Tennis i la Federació Catalana de Tennis.
D'altra banda, el Club Marítim Cubelles es prepara per acollir noves regates aquest cap de setmana. En aquesta ocasió amb el Trofeu Gallastegui de patí de vela, i després que diumenge tanqués la 39 ena edició del Trofeu Cubelles Optimist Pati de vela sènior i Júnior.
Font Radio Cubelles
18.8.10
foto/arxiu Diari de Cubelles 2008
M. Trives/Diari de Cubelles
M. Trives/Diari de Cubelles
Ja som a mitjans del mes d´ agost.
Dues setmanes mes i la proximitat de la tardor serà evident.. Les terrasses properes a la platja començaran a buidar-se a les nits. Els jardins i balcons amb finestres baixades formaran part de la normalitat i nomes la presencia a les nits de petits focus de llums a determinats habitatges en alguns indrets, mostraran una presencia evident de veïnatge a la proximitat de la platja tocant a la sorra ,on les llums de les faroles il·luminen les palmeres del passeig desert i les cafeteries obertes fora de temporada estiuenca son poques .Queden mol endarrerits els temps en que Cubelles un poble amb pocs habitants rebia tots els anys famílies d’estiuejants ,la majoria de Barcelona i que allargaven les vacances fins els últims dies de setembre.
Una berbena de Santa Rosa ,al Cafe Armengol tancava la temporada d estiu .Desprès del mes d´ agost quasi sempre plujós , setembre mostrava un sol punyent en uns dies en que la sorra de la platja era mes daurada i el mar mes blau .Llavors encara molts de nosaltres érem feliços i despreocupats ,el temps era tot nostre i ens sentíem protegits .L’olor dels coves de raïm a la entrada de cases del poble ,on els cups eren a punt per una collita esperada ,impregnava els carrers.
Una berbena de Santa Rosa ,al Cafe Armengol tancava la temporada d estiu .Desprès del mes d´ agost quasi sempre plujós , setembre mostrava un sol punyent en uns dies en que la sorra de la platja era mes daurada i el mar mes blau .Llavors encara molts de nosaltres érem feliços i despreocupats ,el temps era tot nostre i ens sentíem protegits .L’olor dels coves de raïm a la entrada de cases del poble ,on els cups eren a punt per una collita esperada ,impregnava els carrers.
La tardor com llavors,com ara, sempre arriba al seu temps. any darrera any ....
Tot sovint trobem a les pagines dels diaris les noticies de les desaparicions de excel·lents musics i cantants que han format part de la llegenda del mon del jazz. La majoria a pesar de la seva edat ja entrada en anys pro encara en actiu artísticament han ocupat les cartelleres de teatres,festivals .Aquesta vegada una gran dama del jazz ,Abbey Lincoln ,ha dit adéu. Escolteu aquest vídeo i apreciareu la qualitat de la seva veu .
17.8.10
Comunicat de La Fita
Volem públicament mostrar el nostre rebuig a una actitud fora de lloc comesa per Joan Rodriguez Serra ( regidor representant de ERC a Cubelles) que amb la seva actuació potser irreflexiva cap a la persona d´ una dona ,Rosa Fonoll (regidora representant de CIU ) que formava part com a comparsa del grup de Les Gitanes i que públicament en un sopar dins els actes de la Festa Major de Cubelles ,va bolcar el contingut d´ un got a la seva persona intencionadament. Nosaltres com a entitat que sempre hem defensat el respecte cap a les persones,homes i dones no podem passar per alt aquest fet i si recriminar aquesta actitud en aquest cas ,cap a una dona i la fragilitat de sexe evident.Independent dels motius pels que el senyor Rodriguez Serra al·legui per disculpar-se a posteriori , mai es justificable aquest atac i si recomanable una reflexió a temps inductora de mantenir la serenitat en tot moment sempre i el respecte com a prioritat.
Associació Dones La Fita
16.8.10
14.8.10
13.8.10
12.8.10
fotos/M. Trives/arxiu Diari de Cubelles 2010
Les vacances son bones per tothom . Permet passejades per la platja ,anar a conèixer indrets a les rodalies i deixar el rellotge al calaix de la tauleta de nit !
Tot fent una ruta pel Foix podeu gaudir d’un entorn apreciat a la desembocadura,on el mar i el riu ,si baixa fort coincideixen les dues aigües , formant crestes d´ onades i si no es eixís ,una llacuna tranqui-la ofereix un mar de plata al fer-se de nit o a les primeres hores del mati.
Tot fent una ruta pel Foix podeu gaudir d’un entorn apreciat a la desembocadura,on el mar i el riu ,si baixa fort coincideixen les dues aigües , formant crestes d´ onades i si no es eixís ,una llacuna tranqui-la ofereix un mar de plata al fer-se de nit o a les primeres hores del mati.
10.8.10
Manuel Millán Cascalló.Gracies .
II capítol de una sèrie de capítols anterior i posteriors ?. conèixerem d´ altres ?
fto/elpuntdefuga.blogspot.com
¡De nada le habían servido sus estudios especializados, sus títulos y sus “másters”!. En sus manos había sido un lastre insalvable, un juguete de la gran marea económica de los setenta y, como tantos otros, se había hundido sin solución. Ahora, allí, observaba melancólicamente las dimensiones de la catástrofe, como un náufrago después de la tempestad. Y sabía que tenía que volver a empezar de cero, con lo puesto: con absolutamente nada, ya que, el producto de la venta de las acciones de la empresa, la venta del material de trabajo, la maquinaria, las telas, las balas de hilo, la propia nave y el material de oficina, vendidos a precio de saldo, no eran más que lo imprescindible para pagar sus deudas: Indemnizar a los empleados, pagar las deudas del material renovado, de la materia prima, indemnizar a sus compradores por los pedidos incumplidos, pagar los gastos del juicio perdido, pagar los impuestos atrasados al Estado y un largo etcétera que había acabado con todo. ¡Y esto no era todo!... Su mujer le había abandonado al ver zozobrar el barco y comprobar que sería incapaz de financiar los caprichos y los cuantiosos gastos que comportaban la educación de los hijos y el mantenimiento del status social alcanzado, porque, claro… ¡Cómo iban a renunciar al noviazgo de Titina, la hija del banquero, con su hijo mimado y manirroto, el golf y el porsche y los caballos de su cuadra para poder codearse con sus amistades de toda la vida!, ¡cómo iban a renunciar a la casa señorial de una docena de habitaciones, o a la inmensa finca en Cadaqués, con dos piscinas climatizadas, ni a la cabaña de invierno en Das, junto a las pistas de esquí!... Antes de tal aberración, su mujer, que ya habitualmente tonteaba con todos los guaperas del club, había preferido inventarse una incompatibilidad de caracteres amparada en el silencio y la amargura de la depresión de Carlos, encerrado en sí mismo, mientras veía crecer el maremoto de su destrucción paulatina. Como a tantos otros, sus amigos de toda la vida le abandonaron en la estacada, se apartaron de él como si de un apestado se tratase, le hicieron el vacío, mientras le daban palmaditas de ánimo. Ella, consiguió el divorcio de manos del propio abogado de la empresa, consiguió la custodia de los hijos ante la lógica perspectiva de un marido insolvente, y, amén de conseguir que su exmarido le pasase la pensión de divorcio para la manutención de los hijos, con la inequívoca opción de ganarlos para siempre al ocurrir un predecible impago de la misma por ruina irreversible de Carlos, su marido, consiguió, de la generosidad del juez, los dos coches, la mansión señorial de doce habitaciones, la finca de Cadaqués y la cabaña de Das, además del pago del juicio (ya que habían encontrado el primo adecuado, no iba a quedar por eso), la casa en los barrios residenciales de Terrassa y el pago del club (¡Faltaría más!). De paso, Malena, su mujer, encontró otro pardillo, uno diez años menor, con buenas apariencias y mejor cuenta bancaria, que se casó con ella y, no por ello se privó de hacer pagar las cuantiosas matrículas de las universidades privadas de sus hijos a Carlos - ¡Qué para algo era el padre de las criaturas!.... Y es de ley que así sea.
Él, en cambio, tuvo que vender su cochazo y las otras herencias, los terrenos cultivables de Tiana (huertos y viñedos), y las parcelas de Cardedeu aún sin urbanizar, todos herencias familiares, para cerrar definitivamente las deudas y pagar primero el hotel en que tuvo que vivir. Luego alquiló un pisito en Gracia, para poder ir tirando mientras buscaba trabajo, un trabajo que seguía sin encontrar – Demasiado título para ser empleado, demasiada cuantía, demasiado mayor, demasiado sofisticado… - No encontraba nada a su medida y tuvo que dejar el pisito y pasar a un modesto cuartucho de alquiler. La suerte seguía sin sonreírle y del cuartucho pasó a la fonda miserable en donde dormía actualmente. Sin coche, sin dinero, sin nada… sin ganas de vivir, ahora y aquí, ante la destartalada nave, tomaba los últimos tragos amargos de su fracaso inapelable, observando como un soldado vencido y moribundo los jirones de su desaparecido ejército en el propio campo de batalla que preludia la tumba que simplemente deseaba sólo por descansar de sí mismo…¡Qué podía hacer!. ¡Tenía que partir de allí para labrarse otra vida!... Sin equipaje, sin dinero, su pasado era un lastre que le asfixiaba…. - ¡¡Partir o morir!!... – Se decía. Lo tenía decidido, sin equipaje, con lo puesto, astroso y descuidado, pero no sucio, se iría de la ciudad e intentaría comenzar otra vida desde sus cimientos.
Salió de la nave. La miró por última vez, con tristeza. Una lágrima amenazaba con surgir, pero ni siquiera lloró. Comenzó a caminar hacia el horizonte, mirando al suelo, como buscándose en las sombras sin encontrarse. Zigzagueba, pero no cambió su rumbo. El cielo azul comenzaba a mostrar algunos nimbos aborregados y densos, de un blanco sereno. Los montes, verdeados, aún se veían lejanos. Se escondió tras una loma. Apareció. Siguieron otras. Poco a poco empequeñeció, empequeñeció hasta confundirse con el paisaje y nunca más se le volvió a ver.
II capítol de una sèrie de capítols anterior i posteriors ?. conèixerem d´ altres ?
fto/elpuntdefuga.blogspot.com
II
HISTORIA COMÚN DE UN FRACASADO CUALQUIERA
HISTORIA COMÚN DE UN FRACASADO CUALQUIERA
Varias veces había sentido el pánico, el “horror vacui” que le producía la estancia en aquella inmensa nave vacía y plagada de telarañas y restos de un pasado poblado de recuerdos queridos. Ya no se oía el ensordecedor redoble rutinario de las máquinas, ni las bromas y charrascadas de los empleados, o sus piropos a las tejedoras cuando éstas desfilaban intencionalmente ante sus ojos hambrientos y encendidos. El huracán de la crisis se había llevado todo: los engomados directivos y sus sumisas secretarias, los sudorosos obreros, las parlanchinas y dicharacheras tejedoras, el abúlico cuerpo de limpieza, los furibundos encargados y capataces de cada sección de producción, las viejas y vetustas máquinas, los kilómetros y kilómetros de hilo y las balas de tela. También los transportistas, brutos , zafios y simplones, y los almaceneros con su picaresca y arte de escabullirse ante cualquier posibilidad de trabajo. ¡Se había ido todo al cuerno!. La empresa, heredada de su padre, que la convirtió en puntera de las fábricas de hilados, y de su abuelo, que la creó, la vio nacer y crecer hasta convertirse en un taller de tamaño apreciable y altamente estable, lista para el asalto a grandes empresas comerciales, era ahora un edificio destartalado, sucio y vacío encaminado a morir por sí mismo de inanición y a caer paulatinamente derruido y devorado por la voracidad del tiempo.
¡De nada le habían servido sus estudios especializados, sus títulos y sus “másters”!. En sus manos había sido un lastre insalvable, un juguete de la gran marea económica de los setenta y, como tantos otros, se había hundido sin solución. Ahora, allí, observaba melancólicamente las dimensiones de la catástrofe, como un náufrago después de la tempestad. Y sabía que tenía que volver a empezar de cero, con lo puesto: con absolutamente nada, ya que, el producto de la venta de las acciones de la empresa, la venta del material de trabajo, la maquinaria, las telas, las balas de hilo, la propia nave y el material de oficina, vendidos a precio de saldo, no eran más que lo imprescindible para pagar sus deudas: Indemnizar a los empleados, pagar las deudas del material renovado, de la materia prima, indemnizar a sus compradores por los pedidos incumplidos, pagar los gastos del juicio perdido, pagar los impuestos atrasados al Estado y un largo etcétera que había acabado con todo. ¡Y esto no era todo!... Su mujer le había abandonado al ver zozobrar el barco y comprobar que sería incapaz de financiar los caprichos y los cuantiosos gastos que comportaban la educación de los hijos y el mantenimiento del status social alcanzado, porque, claro… ¡Cómo iban a renunciar al noviazgo de Titina, la hija del banquero, con su hijo mimado y manirroto, el golf y el porsche y los caballos de su cuadra para poder codearse con sus amistades de toda la vida!, ¡cómo iban a renunciar a la casa señorial de una docena de habitaciones, o a la inmensa finca en Cadaqués, con dos piscinas climatizadas, ni a la cabaña de invierno en Das, junto a las pistas de esquí!... Antes de tal aberración, su mujer, que ya habitualmente tonteaba con todos los guaperas del club, había preferido inventarse una incompatibilidad de caracteres amparada en el silencio y la amargura de la depresión de Carlos, encerrado en sí mismo, mientras veía crecer el maremoto de su destrucción paulatina. Como a tantos otros, sus amigos de toda la vida le abandonaron en la estacada, se apartaron de él como si de un apestado se tratase, le hicieron el vacío, mientras le daban palmaditas de ánimo. Ella, consiguió el divorcio de manos del propio abogado de la empresa, consiguió la custodia de los hijos ante la lógica perspectiva de un marido insolvente, y, amén de conseguir que su exmarido le pasase la pensión de divorcio para la manutención de los hijos, con la inequívoca opción de ganarlos para siempre al ocurrir un predecible impago de la misma por ruina irreversible de Carlos, su marido, consiguió, de la generosidad del juez, los dos coches, la mansión señorial de doce habitaciones, la finca de Cadaqués y la cabaña de Das, además del pago del juicio (ya que habían encontrado el primo adecuado, no iba a quedar por eso), la casa en los barrios residenciales de Terrassa y el pago del club (¡Faltaría más!). De paso, Malena, su mujer, encontró otro pardillo, uno diez años menor, con buenas apariencias y mejor cuenta bancaria, que se casó con ella y, no por ello se privó de hacer pagar las cuantiosas matrículas de las universidades privadas de sus hijos a Carlos - ¡Qué para algo era el padre de las criaturas!.... Y es de ley que así sea.
Él, en cambio, tuvo que vender su cochazo y las otras herencias, los terrenos cultivables de Tiana (huertos y viñedos), y las parcelas de Cardedeu aún sin urbanizar, todos herencias familiares, para cerrar definitivamente las deudas y pagar primero el hotel en que tuvo que vivir. Luego alquiló un pisito en Gracia, para poder ir tirando mientras buscaba trabajo, un trabajo que seguía sin encontrar – Demasiado título para ser empleado, demasiada cuantía, demasiado mayor, demasiado sofisticado… - No encontraba nada a su medida y tuvo que dejar el pisito y pasar a un modesto cuartucho de alquiler. La suerte seguía sin sonreírle y del cuartucho pasó a la fonda miserable en donde dormía actualmente. Sin coche, sin dinero, sin nada… sin ganas de vivir, ahora y aquí, ante la destartalada nave, tomaba los últimos tragos amargos de su fracaso inapelable, observando como un soldado vencido y moribundo los jirones de su desaparecido ejército en el propio campo de batalla que preludia la tumba que simplemente deseaba sólo por descansar de sí mismo…¡Qué podía hacer!. ¡Tenía que partir de allí para labrarse otra vida!... Sin equipaje, sin dinero, su pasado era un lastre que le asfixiaba…. - ¡¡Partir o morir!!... – Se decía. Lo tenía decidido, sin equipaje, con lo puesto, astroso y descuidado, pero no sucio, se iría de la ciudad e intentaría comenzar otra vida desde sus cimientos.
Salió de la nave. La miró por última vez, con tristeza. Una lágrima amenazaba con surgir, pero ni siquiera lloró. Comenzó a caminar hacia el horizonte, mirando al suelo, como buscándose en las sombras sin encontrarse. Zigzagueba, pero no cambió su rumbo. El cielo azul comenzaba a mostrar algunos nimbos aborregados y densos, de un blanco sereno. Los montes, verdeados, aún se veían lejanos. Se escondió tras una loma. Apareció. Siguieron otras. Poco a poco empequeñeció, empequeñeció hasta confundirse con el paisaje y nunca más se le volvió a ver.
Manuel Millán Cascalló
* En Metrópolis y los metropolitanos
8.8.10
7.8.10
fotos/arxiu Diari de Cubelles
CAUEN JACARANDAS I ALTRES FLORS
Una excel·lent posta en escena en que la Joss, va omplir la solera de la sala amb pètals rosa fúcsies i blaus, senyalant la entrada a la petita i entranyable sala ,ben coneguda per quasi tothom que va apropar-se. Amics i coneguts a cap ens va resultar complicat retrobar l’esperit que desprèn la qualitat de les pintures d’aquesta artista de Cubelles que ja fa temps que passeja el nom de la nostra vila per tot el mon .Gracies Joss, per la teva fidelitat a la teva terra i per la projecció de les teves teles.
6.8.10
Un nou apunt .Gracies Manuel
LLANGARDAIX (EL SOMNI CATALÀ)
Arrossego el meu cos mil·lenari,
Arrossego el meu cos mil·lenari,
tot somiant el temps en que vaig haver nascut.
Aquella terra en lluita de espases,
de guerrers i soldats amb escut,
quan del Sud ens envaïren gents estranyes
i del nord vingueren els salvadors.
Ha plogut molt des de llavors,
des d'aquells homes d'altres races
on, de ferro i amb vestit estrafolari,
tothom lluitava per la meva terra.
Ara quasi no em reconec gaire
i espero, prenent el Sol,
que tornin altre vegada aquells temps
doncs aquests que vingueren fa uns cinc-cents anys,
m'han omplert de bogeria i de pors
i m'han fet perdre els meus encotillats paranys,
els quals el progrés atropella i enterra
Més m'agrada el silenci de la serra
que la pudor de les fàbriques i les masses de gent.
I em fa por por tot allò que s'enlaira,
i angunia fins i tot el llençol
blanc que no dugui les ratlles de sang,
les senyals dels dits de la guerra
d'aquells temps de penúria i de fam.
I es que soc com els mes avis dinosaures,
poc fet als canvis i als forasters
No m'acostumo a les llengües estranyes
i veig sempre la cua i les banyes
en els que, de fora, i creuant els passos fronterers
s'instal.len com si fos casa seva, centaures
d'un món aliè del que mai els farem propietaris.
La suor, el treball, ens agrada,
però no pas mai fer-los ciutadans
sinó esclaus per sempre de la seva arribada...:
Treballadors, mes mai estimables germans
¡Si no els hi agrada, que es tornin a casa seva,
per que aquesta, conquerida a sang i fetge,
es, per sempre, la meva casa, casa meva,
terra de francs furtada als visigots i als romans
que no vol pas altre llengua que la d'en Bernat Metge
ni altre gent que els que són catalans!
MANUEL MILLÁN CASCALLÓ
Las tres G
Genial el sopar ,Genials els musics que van fer gaudir i molt ! a tots els assistents ,a PIC & Jazz que, oferia ahir dins el 8é Festival de Jazz escoltar a Paulinho Lemos – Veu i guitarra
Genial el sopar ,Genials els musics que van fer gaudir i molt ! a tots els assistents ,a PIC & Jazz que, oferia ahir dins el 8é Festival de Jazz escoltar a Paulinho Lemos – Veu i guitarra
Martin Maluco Peralta – Percussió ,Dinga – baix i Luis de Ode - harmònica .
Genial el bon ambient creat al entorn d aquesta vetllada ,fins i tot ,Jordi Genesies ,anima del Celler va compartir micro amb una samba que va provocar bellugada de peus cames i braços a tothom.
5.8.10
MÉS INFORMACIÓ SOBRE L'ACCIÓ DEL L'AGRUPACIÓ DEL PSC A CUBELLES
al FACEBOOK
Busca PSC CUBELLES a www.facebook.com
Totes les activitats, totes les notícies i totes les imatges
al FACEBOOK
Busca PSC CUBELLES a www.facebook.com
Totes les activitats, totes les notícies i totes les imatges
Cubelles Rock City el 7 d'agost
El 7 d'agost és la data triada per la celebració del Cubelles Rock City 2010, que comptarà amb les actuacions en directe de formacions de rock com Bethobem i Tributo Acústico Whitesnake. Serà a les 11 de la nit, al campa de futbol del Poliesportiu.
Ràdio Cubelles col·labora amb el Cubelles Rock City sent la ràdio del Festival. En aquest sentit està preparant la producció de dos programes especials, que seran realitzats pels mateixos organitzadors de l'esdeveniment, i que contindrà diverses entrevistes als artistes que actuaran aquest dia.
Ràdio Cubelles col·labora amb el Cubelles Rock City sent la ràdio del Festival. En aquest sentit està preparant la producció de dos programes especials, que seran realitzats pels mateixos organitzadors de l'esdeveniment, i que contindrà diverses entrevistes als artistes que actuaran aquest dia.
4.8.10
Comença el repartiment del programa de la Festa Major 2010
El programa de la Festa Major de Cubelles 2010 ja està al carrer. Aquestes dies s’està iniciant la distribució dels llibrets (10.000) i dels programes de butxaca (15.000), que es reparteixen en tots els edificis i serveis municipals, a la façana marítima –a través dels informadors turístics- al Mercat municipal –els dies 6 i 13 d’agost- i a establiments diversos de la vila.
El programa es divideix en tres parts. La primera, conté les entrevistes al pregoner de la Festa Major 2010, el periodista esportiu Artur Peguera, i a l’autor del cartell del programa, José Manuel Aznar. En la segona part, el Grup d’Estudis Cubellencs Amics del Castell fan la seva habitual col·laboració, amb una separata històrica de 18 pàgines que, enguany, han dedicat als 10 anys del naixement d’aquesta entitat cultural. La recerca històrica es completa amb les 10 pàgines que es dediquen a repassar els fets més destacats dels 40 anys de la constitució del Club Marítim Cubelles i les 3 pàgines que repassen els 20 anys de l’exposició dedicada al més gran pallasso de la història universal: en Charlie Rivel. La tercera part recull els anuncis dels actes més destacats i el programa d’activitats, dia a dia, de la festa cubellenca.
Font: http://www.cubelles.cat/
3.8.10
Olores
Oler como George Clooney, Oler como Washington Irving .Oler como Judas Priest. Oler como Winona Ryder. Oler como una garrapata cuando le promete a otra , que puede ser maravilloso adentrarse en la piel del perro.
Oler a como ser George Clooney .Oler a como se aleja Susan Sarandon. Si te digo que Tarantino, debe oler como un caramelo que se rompe en un grito del tiempo.Oler como George Clooney cuando Rutger Hauer le habla mientras Harrison Ford come pipas y bebe de la lata. Un gato debería olerle el sobaco a Matt Damon, y también a Rutger Hauer. Oler a George Clooney entrevistando a Javier Bardem. Oler como George Clooney se queja a Kyra Sedgwick de lo jamona que estará la Cruz cuando no le dice en alto, luego te lo digo... y oler como a George Clooney cuando sabía que Bacon se escondía en el jarrón del deseo.
Oler podría haber olido todo eso tan bello, cuando tú me miras la oreja, tocas mi pata, y pones pomada en mi espalda:
Son olores y todo es cierto que ya no huelo como antes...,
BORIS
2.8.10
NOTA DE PREMSA
ÈXIT DEL CAMPIONAT DE CATALUNYA PER EQUIPS DE CLUB DE PATI DE VELA I PATI DE VELA JÚNIOR
Finalitza amb èxit el Campionat de Catalunya per Equips de Club de Patí de Vela i Patí de Vela Júnior, organitzat pel Club Marítim Cubelles aquest passat cap de setmana 31 de juliol i 1 d'agost que aquest any celebra el seu quarantè aniversari, les condicions de vent han permès que es realitzessin tots els enfrontaments entre Clubs previst, ja que, es disputava en la modalitat Round Robin (tots contra tots), tant en Patí de Vela com en Patí de Vela Júnior, compatint simultaneament en dos camps de regates totalment diferenciats.
La participació estava restringida a 8 equips en el cas del Patí de Vela amb 5 navegants en cada equip i en el Patí de Vela Júnior també 8 equips però amb 3 navegants en cada equip.
Els Clubs participants han estat: el Club organitzador el Club Marítim Cubelles, Club Naútic Sitges, Club de Mar de Sitges, Club Natació Badalona, Club Vela Platja Llarga (Tarragona), Club Náutic Masnou, Club Marítim Torredembarra i el Club Marítim Altafulla.
Els guanyadors han estat en Patí de Vela: primer el Club Náutic Badalona, segon el Club Náutic Sitges i tercer l'amfitrió el Club Marítim Cubelles.
En Patí de Vela Júnior: primer el Club Náutic Masnou, segon el Club Náutic Sitges i tercer novament l'amfitrió el Club Marítim Cubelles
Font: Club Marítim Cubelles
PIC & JAZZ El Celler8é Festival de Jazz al Celler - Cubelles
Dìa 05 d’Agost – Dijous JAZZ SAMBA
Paulinho Lemos – Veu i Guitarra
Martin Maluco Peralta – Percusió
Dinga – baix
Sopar Concert...................Preu: 40 € Hora: 21.00h
c/ Jacint Verdaguer, 20
e.mail: pic-jazz@amplificador.net
Tel.: 93.895.29.14
1.8.10
Dins aquets petits apunts que Diari de Cubelles promou , tenim fins avui una excel·lent participació amb molta qualitat i que permet obrir una petita finestra a escriure en aquest petit espai d internet .. Us convidem a seguir participant i seguir fent lectura dels mateixos.Animeu-vos !
Nomes cal enviar a dcubelles_diari@yahoo.es publicarem el contingut !
Nomes cal enviar a dcubelles_diari@yahoo.es publicarem el contingut !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)