De nou Xavier Soler...
LLUITAR CONTRA LA CRISI AMB EL CERVELLXavier Soler
Després del fracàs de totes les utopies totalitàries, el ciutadà dels nostres dies, s’ha allunyat tant de les simplificacions ideològiques com dels grans moviments col·lectius, i s’ha instal·lat en la butaca del individualisme i l’escepticisme. La darrera paradoxa del nostre món actual és que la nostra desconfiança en que els polítics arreglin les coses només és comparable a la creença que nosaltres no hi podem fer rés.
Però la ecologia ens hauria de fer canviar la nostra manera de pensar. Fa molt de temps que sabem que no hi ha cap acció inútil o gratuïta a la biosfera i que tot està interrelacionat. En un ecosistema, les interaccions entre les parts actuen sobre el total i aquest ho fa de nou sobre les parts. Tot incideix sobre tot, i per tant els resultats dels nostres actes poden anar molt més enllà de les intencions inicials. El que abans denominàvem el curs dels esdeveniments el guanyem entre tots, i cada acte individual està inscrit en una indeterminació de conseqüències. Això vol dir que nosaltres podem seguir considerant la economia al marge de les nostres accions o responsabilitats, o al marge del propi medi natural amb què interactua, però això no arreglarà les coses, simplement las empitjorarà. Nosaltres ens podem posar fora de l’escenari, però l’obra de teatre, en aquest cas una tragèdia grega, seguirà la seva representació de forma inexorable. Tant les nostres accions com les nostres inhibicions condicionaran el final de la obra. Podem ser o no ecologistes, però en qualsevol cas la ecologia determinarà el nostre futur.
Situar-nos dintre o fora de l’escenari, valorar si nosaltres som o no som responsables de la crisi, no és mai una acció voluntària. En general, ens veiem sempre fora de l’escenari dels culpables i dins de l’escenari de les víctimes. Els culpables han anat canviant de cara amb el temps: Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Mao, els petits i grans dictadors d’Àfrica i Amèrica Llatina, la sequera endèmica de la Península, els aiguats de la tardor, una llarga llista de terratrèmols i ciclons tropicals, un volcà de nom impronunciable, un tsunami esgarrifós, tots els darrers polítics, els banquers, el sistema financer, el fantasma dels mercats invisibles... Si vostè pregunta trobarà sempre respostes: “El problema és que els bancs van donar massa crèdit, o que ara en donen massa poc, o que els emigrants s’ho emporten tot, o que no hi ha feina, o que no plou, o que no queden peixos, o que no fa fred i no neva, o que no venen turistes, o que...”
La ciència va traient conclusions sobre el funcionament del nostre cervell que sovint confirmen allò que ja sabíem, o al menys sospitàvem. Resulta entendridora la nostra capacitat d’enganyar-nos o bé d’autojustificar-nos. Els éssers humans estan predisposats a escoltar allò que confirma les seves creences i a ignorar la informació que refuta allò que creuen. La tendència natural del cervell és la de no reconèixer mai que ens hem equivocat. En aquest sentit, l’òrgan responsable del nostre pensament, no treballa tant per descobrir la veritat com per defensar la nostra identitat; podríem dir que col·labora amb tot allò que ajuda a la nostra supervivència individual. Això és el que diuen els neurobiòlegs. Eduard Punset ha posat un bon exemple d’aquest mecanisme en l’accident aeri que va ocórrer a l’aeroport de Barajas el 20 d’agost de 2008. Davant el terrible dolor dels afectats i de la incredulitat general, els experts responsables d’aquell tràgic accident no van voler reconèixer els seus errors. No va ser ni de bon tros el primer cop que passava una cosa semblant. “Quan els presumptes experts s’equivoquen, se senten amenaçats en la seva pròpia identitat i el reconeixement per part dels altres de la vàlua d’aquesta identitat. Com més confiats i famosos son els experts, menys probabilitats hi ha que admetin errors en la seva conducta. Cal doncs recórrer a instàncies independents si volem esbrinar la realitat dels fets”. Jo he experimentat moltes vegades a la meva pell això que els científics en diuen dissonàncies. Lluny de casa i dels meus propers, he experimentat la vertadera llibertat, aquell bàlsam de poder-te equivocar sense costos afegits, sense decebre la comunitat, la família, sense tacar amb tinta xina el full blanc de la teva identitat, allò que s’espera de tu.
Europa és un bon exemple d’aquestes dissonàncies. ¿Quina és la causa de l’agreujament de la crisi: els abusos del sistema financer o el comportament individual? El total del capital especulatiu que actua en el sistema econòmic es deu vegades superior al producte interior brut de tots els països del planeta, i per tant si una cosa ha quedat clara és la absoluta dependència de la política en front de la economia. Això ja ho sabem i de moment seguirà així. Tanmateix, ens entestem a demanar als polítics allò que no poden fer, i tots som “antimerkelians” davant del sacrifici que se’ns exigeix. Un cop més el cervell oblida les nostres responsabilitats i només reclama als ajuts dels governs. Si no s’hagués pressionat Portugal, Itàlia, Espanya i no diguem Grècia, seguiríem gastant molt més que no podem finançar i acumulant deute, no els càpiga cap dubte. Som els perifèrics els que hem viscut masses anys per sobre de les nostres possibilitats, posant la moneda europea en risc, no pas els alemanys. El cas de Grècia és simplement escandalós: un sistema endogàmic de castes polítiques que se succeeixen en el temps sota una corrupció que envaeix tots els àmbits de la societat. Els bancs suissos estan farcits d’euros grecs amagats, finançats en el seu moment per Europa.
A dia d’avui, produim en una sola setmana pràcticament l’equivalent a tota la producció mundial de 1900. Fins ara, el combustible que ha fet rodar el motor de totes les nostres economies, ha estat el creixement. Créixer ja no és un consell bíblic, ni tan sols una opció personal, avui créixer sembla l’única sortida de la nostra civilització si vol sobreviure. I això simplement és fals. Només hem arribat a un final de capítol
que ens exigeix un replantejament del nostre concepte de progrés. Els nostres ecosistemes agonitzen, però de tot el medi natural nosaltres som la única part dotada de intel·ligència. Si posem el raonament per sobre de les emocions ajudarem a canviar el model. Es l’única alternativa.
http://xavier-soler.blogspot.com
