28.9.07

Recomanem aquest article de Alfred Bosch ,com sempre la lectura de la columna De tu a tu escrita per aquest genial periodista dins el Diari Avui ,ofereix continguts interessants ,lúcids i sempre d´una actualitat que mantén a un lector fidel pendent d´ells dia a dia.


De tu a tu

Babel bàrbara

Peri 'colosa'

Alfred Bosch

A Catalunya Ràdio t'han dit que no pots tenir pinso si no enraones en català, i tu, Cristina Peri Rossi, has muntat en còlera. Has denunciat persecucions, feixismes excloents i atemptats a la llibertat, i els terços d'en Pedrojota t'han acollit com a víctima d'una neteja cultural de barretina. Dona, no fotem; tu et vas exiliar de l'Uruguai i saps molt bé què vol dir ser empaitada a punta de pistola. Fa 33 anys que vius aquí, has rebut el Ciutat de Barcelona i el Ciutat de Palma, has passejat per ateneus, biblioteques, universitats, etcètera, i mai no has renunciat al castellà, que estimes de tot cor (ho celebro, jo també adoro la plàstica del meu parlar indígena). Has defensat a cops de Ñ una Babel bàrbara de llengua, d'esperit i de cos. Genial. Però no pots ignorar que gran part dels catalans, abans de fer el ximple provant d'eradicar llengües majors, el que volem és evitar que ens eradiquin a nosaltres. Per això volem que els nostres mitjans públics siguin un santuari -no pas un escorxador, caram-. I estic convençut, amiga, que el dia que jo pugui sucar en català a RNE, TVE-1, la COPE, Antena 3, Tele 5, Cuatro, La Sexta, o qualsevol altra de les que ocupen un 80% del paisatge mediàtic català, aleshores tu i jo seurem a parlar de persecucions i de llibertats, i brindarem per la simetria. Mentrestant, continuaré dubtant si el teu autèntic propòsit parteix de la Peri, de la colosa poetessa que ets o de totes dues coses.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Divendres, 28 de setembre del 2007

27.9.07

Ahir ,26 de setembre va tenir lloc al Hotel d´Entitats i dins els actes de la 2ª setmana Garraf per la Pau, la presentació a Cubelles d´ un documental realitzat per Joana Galindo i Diana Kuellar que situa la realitat en que es troben a Colòmbia les dones que desplaçades, moltes violades i en constant amenaça son perseguides per grups armats i a pesar de totes les dificultats , tiren endavant un projecte de Pau i Resistència.
Trobareu més informació a http://www.rutapacifica.org.co/
La Ruta Pacífica es una propuesta política feminista, de carácter nacional que trabaja por la tramitación negociada del conflicto armado en Colombia, y por la visibilización de los efectos de la guerra en la vida de las mujeres. Nos declaramos pacifistas, antimilitaristas y constructoras de una ética de la No violencia en la que la justicia, la paz, la equidad, la autonomía, la libertad, y el reconocimiento de la otredad son principios fundamentales. Desde su conformación venimos haciendo parte del creciente movimiento ciudadano por la paz, que desde la sociedad civil ha dicho NO a la guerra. Forman parte de La Ruta Pacífica más de 315 organizaciones y grupos de mujeres coordinadas en 9 regionales (Santander, Bolívar, Valle del Cauca, Risaralda, Bogotá, Putumayo, Antioquia, Chocó y Cauca).
Surgimos públicamente en 1996 como respuesta a la grave situación de violencia en la que se encuentran las mujeres en las zonas de conflicto, tanto en las áreas rurales como urbanas; violencias que han sido invisibilizadas y subvaloradas por las violencias que se suponen son más fatales. Nosotras validamos todos los esfuerzos para lograr la negociación entre el Estado y los diferentes actores armados, que contemplen la urgencia de un acuerdo humanitario, el cese al fuego, el respeto de los derechos humanos y la aplicación del Derecho Internacional Humanitario. Creemos que el país no puede darse el lujo de abortar el actual proceso de diálogos de paz, como ocurrió en 1984 y en el 91. Ese es nuestro empeño y nuestra convicción y trabajamos para que las mujeres no sólo nos veamos y expresemos como víctimas de la guerra, sino como actoras sociales y políticas del proceso de Negociación y de construcción de la PAZ

contadores webcursos gratisfotosavisos gratisjuegos gratiscontador gratis

Avui ,dia 27 de setembre de 2007 el comptador de visites de Diari de Cubelles ha superat les 16000 visites.
Gràcies a tothom
Promoció Cultural i Festes i Tradicions

Cubelles s'adhereix a l'onzena edició del Correllengua
El Consistori aportarà 600 € per donar suport a les entitats municipals que organitzen els actes de Cubelles

L'Ajuntament de Cubelles va aprovar concedir un ajut de 600 € a les entitats i grups del municipi que s'encarreguen de la organització de l'onzena edició del Correllengua. Aquest moviment es va crear per a defensar l'ús de la llengua catalana davant de la progressiva disminució de l'ús que s'està evidenciant.

A Cubelles, el nucli local de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana ha organitzat un seguit d'actes per als propers dies 28 i 29 de setembre.

El divendres 28 de setembre, a les 7 de la tarda a la sala de conferències del Centre Social, el jove Èric Bertran presentarà els seus llibres L'institut de la vergonya i Èric i l'Exèrcit del Fènix.

Dissabte 29 de setembre, els actes centrals de l'arribada de la Flama del Correllengua'07 i la lectura del manifest, començaran a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça del Castell. Seguidament hi haurà l'actuació del cantautor cubellenc Joan Salvador i es clouran els actes amb l'actuació dels Diables i Timbalers de Cubelles.

El Correllengua
El Correllengua és una iniciativa a favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil catalana. És una proposta per la defensa i promoció de la llengua catalana, transversal, oberta, participativa i popular, que té com a objectius fomentar l'ús social de la llengua en tots els àmbits. També és una eina per donar a conèixer la nostra llengua i cultura a les persones que, nouvingudes o no, encara no la coneixen, i una manera festiva i oberta de celebrar la catalanitat, al carrer, de manera desacomplexada i en positiu.

Sorgeix l’any 1993 a l’illa de Mallorca, inspirada en la Korrika del País Basc. El 1995 es comença a fer al País Valencià i a partir del 1997 la Coordinadora d'Associacions per a la Defensa de la Llengua (CAL) agafa el compromís de portar-lo a la resta dels territoris de parla catalana.
El Correllengua es vertebra amb el pas de la flama, que és l’element simbòlic i cohesionador de tota aquesta iniciativa, per les diferents poblacions del país. Al seu pas es llegeix el Manifest del Correllengua, i es realitzen, en l’àmbit local, tota mena d’activitats de caire lúdic, festiu, pedagògic i reivindicatiu: xerrades, taules rodones, programes de ràdio i televisió, música i balls populars, actes gastronòmics, cercaviles, teatre al carrer, concerts,... amb l'objectiu de mostrar la vitalitat de la nostra llengua i cultura, així com d’'implicar tothom en la defensa de la llengua catalana

El Correllengua s’estructura en quatre columnes que reten homenatge a quatre persones destacades pel seu compromís amb la llengua i cultura catalana. El darrer any vàren dur el nom de: Jesús Moncada, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak i Avel·lí Artís Gener “Tísner”.

El Correllengua és la iniciativa per la llengua que anualment mou més persones arreu del país; prova d'això ho és l'èxit de participació de l'any passat, que va mobilitzar més de 300.000 persones, celebrant-se més de mig miler d'actes arreu del país.

Des de fa 7 anys la cloenda del Correllengua es fa a Perpinyà, coincidint amb la signatura del Tractat dels Pirineus, el 7 de novembe de 1659, pel qual s’imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial. Aquesta cita –ineludible en el calendari nacional– creix cada any en participació i mobilització i esdevé un clam per la recuperació dels lligams històrics entre el nord i el sud de la nostra nació. Dins dels actes d'aquest dia hi ha la manifestació i el Festival Rellamp.

www.cubelles.com


"EL MÓN HAURIA DE SABER-HO"

Noam Chomsky es fa ressò del cas de l'Èric Bertran

L'intel·lectual nordamericà Noam Chomsky

El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'Èric i l'Exèrcit del Fènix amb aquestes paraules: "És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho", segons el web de l'obra de teatre sobre el cas.
Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.
Sobre aquest cas, Víctor Alexandre va escriure la sàtira teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.
Per altra banda, Xavier Mir, promotor des del seu bloc de Vilaweb, ara fa un any, de la campanya "Jo també vull un Estat propi" -que va donar lloc a la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat-, ha fet una nova proposta: Mir convida tothom a visionar, del 3 al 9 de setembre, el documental de Xevi Mató, per tal que pugi posicions en el rànquing i entri en el circuit dels més vistos. Un dels objectius d'aquesta crida és aconseguir la projecció internacional del cas de l'Èric i difondre la presa de consciència que està experimentant el poble català amb relació als seus drets nacionals.

26.9.07

Altres Informacions

La Setmana Garraf per la Pau arriba a Cubelles amb la projecció del documental Tejedoras de Paz.
El documental es podrà veure a les 7 de la tarda al Centre Social

Segueixen el actes de la Setmana Garraf per la Pau. Aquest dimecres, 26 de setembre, al Centre Social de Cubelles, a les 7 de la tarda, es projectarà el documental Tejedoras de Paz. Aquest documental, realitzat per Joana Galindo i Diana Kuellar, recull testimonis d'algunes dones què, malgrat haver estat desplaçades, perseguides i amenaçades pels diferents grups armats a Colòmbia, ara són líders de projectes de pau i resistència.

La projecció de la pel·lícula anirà acompanyada per la presentació de la Ruta Catalunya en suport a les dones de Colòmbia, una campanya que s'està duent a terme amb diverses associacions de dones que volen contribuir a visibilitzar la violació dels drets humans de les dones, a Colòmbia.

La presentació de la Ruta Catalunya anirà a càrrec de Laura Badillo representant de la Ruta Pacífica de Mujeres de Colòmbia a Barcelona.

L'activitat compta amb la participació de Dones per la Cooperació de Vilanova i la Geltrú-Cooperacció.

Departament de Comunicació/Ràdio Cubelles Dimarts, 25-09-2007
www.cubelles.com

25.9.07

Sobre eixos a Catalunya

Article d'opinió de la diputada Mila Arcarons

Quan jo era jove el meu pare m´explicava que el president Pujol faria una carretera que ens facilitaria l´anada de Vic a Lleida i de Vic a Girona. Nosaltres, que vivíem a prop de Vic, a la Vall del Ges, anàvem sovint a aquestes dues zones del país per què casa meu traficaven amb bestiar. Aquest viatge era pesat perquè volia dir anar a buscar l´autopista a Granollers i llavors dirigir-se cap a les capitals de província . Malgrat que ho vivíem com una festa i com un viatge de coneixement del país, era evident que el trajecte que fèiem no era del tot racional. I si miràvem el mapa de Catalunya, quedava clar que la línia i el somni del President tenien molt de sentit .
Quan vaig fer-me gran vaig entendre que el que provava d´explicar-me el meu pare era el projecte de l´Eix Transversal. Una via de comunicació que es va concretar l´any 1997, però que havia estat reclamada i planificada feia anys i panys. Aquest dies ens han recordat que el “catalanisme polític” va inventar-se l´eix transversal abans que el president Pujol en parlés. Sembla que la llunyania en aquest projecte ens porta fins al 1819. El meu pare, que creia en la capacitat de treball i executiva del president Pujol, no va poder fer ús mai d´aquesta infraestructura que ha estat, penso, cabdal per al país i que ha generat tot tipus de relacions comercials, econòmiques, culturals ....
Ho deia dies enrere l´alcalde de Manresa, arran de l´informe sobre infraestructures a Catalunya que va presentar el Conseller Nadal, on es contempla que la Generalitat està realitzant més d´un centenar d´obres, entre elles el desdoblament de l´Eix Tranversal per a millorar-lo, i l´Estat 56 .
No hi ha dubte que l´Eix Tranversal, que va arribar tard i ara està en fase de millora a causa de les llacunes històriques de planteig , suposa la planificació de les infraestructures per a Catalunya mes enllà de la centralitat Barcelonina. Il•lustra una manera d´entendre el país que s´ha de potenciar.
En el mateix sentit, podem parlar de L´Eix Diagonal. Un somni més proper i reclamat també per alcaldes i sectors econòmics, des dels inicis de la democràcia. Tots els alcaldes que han estat al capdavant de les ciutats de l´Eix n´han parlat amb mes o menys intensitat. Però no és fins l´any 1999, durant la Fira de Novembre de Vilanova i la Geltrú, que quatre alcaldes signen la Declaració de L´Eix Diagonal. Jordi Valls de Manresa , Jordi Aymemi d´Igualada, Joan Aguado de Vilafranca del Penedès i Sixte Moral de Vilanova i la Geltrú s´unien per reclamar el reconeixement i les potencialitats econòmiques d´aquest eix. Manifestaven públicament la fortalesa de les ciutats del nostre país . Ciutats que estructuren el territori i que porten la innovació i el creixement a tots els punts del país. Reclamaven, també, la necessitat d´estimular la creació de noves radialitats, capaces d'unir i crear dinàmiques pròpies entre les ciutats i els territoris, relacions directes que siguin, alhora, complement i alternativa a la fortíssima centralitat que exerceixen Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Va ser, penso, la primera vegada que s´unien les veus d´aquestes ciutats i que es recollia la proposta de l´Eix Diagonal amb fermesa. Els alcaldes feien una demanda clara al govern Nacional. Volien que es planifiqués un corredor per a la comunicació directa i d'intercanvi entre Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Sixte Moral deia, a més, que ens havia d´enllaçar amb les Illes a traves del Port de Vilanova. Els alcaldes reclamaven una connexió per carretera adequada, directa, moderna i funcional entre aquestes quatre ciutats, convençuts que, amb la millora de les comunicacions, es reforcen i multipliquen les relacions econòmiques, d´intercanvi i coneixement, de treball, d´oci i de turisme.
Ara som al 2007. Aquesta via ràpida, autovia desdoblada que enllaçarà aquestes ciutats a partir del desdoblament de la C-15 i de la C-37 ( sense peatge ) és previst que s´iniciï el 2008 i s´acabi el 2011. Ara, hi ha aprovat tècnicament l´estudi de viabilitat i està en procés d´informació pública.
És a dir, que les ciutats han estat escoltades i els ciutadans/es podran beneficiar-se de les millores que ha de suposar, forçosament , aquesta obra . El calendari, en la mesura de les possibilitats cal que s´acompleixi puntualment. Com més aviat es comencin aquestes obres, millor. La necessitat ha anat en augment i si l´any 1999 s´intuïa el nivell de mobilitat i les possibilitats de creixement econòmic de l´Eix Diagonal, ara la intuïció ha deixat pas a la realitat. Ara l´Eix Diagonal és una necessitat clara per al desenvolupament del Garraf.
El Govern de la Generalitat, a més de les obres que estan enfilant-se, ha planificat amb la mirada posada en el futur. Té un pla de treball i un model. Ha formulat un Pla d´Infraestructures del Transport ambiciós i que inclou projectes a la xarxa de ferrocarrils i carreteres del nostre país. Per respondre a les necessitats i als reptes de Catalunya. I fer-ho a bon ritme.

Mila Arcarons i Oferil
Diputada al Parlament.

mes informació a http://socialistes.cat

24.9.07

La guerra d´Iraq ha suposat una tragèdia per l´ humanitat ,gent desplaçada, famílies destrossades i pèrdues irrecuperables en vides humanes i la conseqüent destrucció de ciutats i pobles mil·lenaris.
Podeu llegir aquests articles publicats a
L’ONG afirma que 2.000 persones són desplaçades diàriament de les seves llars a l’Iraq
Amnistia Internacional denuncia la indiferència del món davant els refugiats iraquians

laMalla.net (laMalla.net)

Font:
Agències

Amnistia Internacional (AI) ha denunciat aquest dilluns la "indiferència" del món davant els milers de desplaçats i refugiats com a conseqüència del conflicte iraquià i davant els esforços de Síria i Jordània per acollir-los. En un informe, AI elogia als dos veïns àrabs per haver mantingut fins ara, en bona mesura, obertes les seves fronteres, mentre acusa a altres governs de no ajudar a satisfer les necessitats dels quasi dos milions de refugiats que acullen en els seu territoris.

El món ha fet "cas omís" de la desesperada situació humanitària dels iraquians desplaçats, inclosos aquells que segueixen a l'Iraq, ha criticat Malcom Smart, director del programa per Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica d'AI. Com a mínim quatre milions d'iraquians han estat desplaçats de les seves llars i la xifra continua augmentant a un ritme que es calcula de 2.000 persones. Síria acull ja a 1,4 milions d'ells i Jordània, a mig milió o més, mentre que hi ha 2,2 milions de desplaçats que continuen dins del propi Iraq.
Síria i Jordània ha decidit reforçar últimament els controls fronterers amb noves exigències en matèria de visats, la qual cosa, segons AI, "impedirà que els iraquians rebin la protecció que necessiten.
En aquest sentit, AI ha instat als governs d'Aman i Damasc a "mantenir les fronteres obertes per aquells que intentin salvar les seves vides". A més, ha demanat a altres governs que augmentin l'assistència bilateral financera, tècnica i en espècies a Síria i Jordània, per permetre satisfer les necessitats dels refugiats en matèria de sanitat, escolarització i altres serveis.
Ajudes de la comunitat internacional

"Les mesures més aviat modestes adoptades per la comunitat internacional no han estat a l'alçada de la magnitud de la crisi", ha criticat Malcom Smart.
Segons el directiu d'AI, molts governs fins i tot emprenen accions negatives com la repatriació per la força a l'Iraq de sol·licitants d'asil refusat, el retall de les ajudes o la no renovació de l'estatus de refugiats d'alguns iraquians.
L'informe critica la lentitud del ressentiment en països tercers dels més vulnerables entre els refugiats iraquians que han fugit a Síria o Jordània, els quals han estat víctimes de la tortura o d'altres abusos greus.
Així, segons ACNUR, el 2003 un total de 1.425 refugiats iraquians van ser reassentats en tercers països mentre que en el 2006 van ser només 404.

La comunitat internacional ha d'acceptar compartir la responsabilitat de reassentar més ràpidament als iraquians que han fugit a Jordàia i Síria, particularment als "més vulnerables", ha dit Smart. Els països que integren la força multinacional i estan directament involucrats en el conflicte, ha afegit, han de fer més per ajudar als que s'han vist expulsats de les seves cases per la violència, inclusos els que no han sortit de l'Iraq.
La guerra i el caos esborren el passat arqueològic de l’Iraq, un dels bressols de la civilització humana

Un país sense història

Isidre Estévez (laMalla.net)

Un país sense història, només un present marcat per la guerra i la destrucció. El país és l'Iraq, convertit en una de les zones més violentes del planeta, el lloc on milers de persones moren cada any víctimes d'una guerra civil especialment sagnant. Les imatges de morts i ferits s'han convertit en rutina i ningú a l'oest sembla reaccionar ja davant d'aquesta tragèdia anunciada. Però a l'Iraq no només les persones moren: també ho fa el patrimoni artístic, víctima igualment innocent d'un conflicte que està esborrant el passat del país.

Quan les tropes estrangeres van enderrocar el règim de Sadam Hussein el caos es va apoderar de l'Iraq i un dels punts on aquest caos es va posar de manifest va ser als museus del país, escenaris del pillatge generalitzat d'unes ciutats on l'autoritat havia estat substituïda per l'anarquia. Les imatges de museus saquejats van desaparèixer de les televisions però l'espoliació de la riquesa arqueològica del país ha continuat sense cap mena de control.

Com en el cas de la guerra, l'origen de l'espoli artístic de l'Iraq també es troba a Occident. Un país on les autoritats no poden mantenir l'ordre i on la prioritat passa per intentar salvar la vida de la població és un terreny abonat pels col·leccionistes sense escrúpols, que encarreguen a màfies globals objectes arqueològics la compravenda i tràfic dels quals estan prohibits per la legislació internacional. A vegades l'encàrrec és genèric -un cofre d'or, una copa...- però a vegades és concret -un tipus de peça determinada d'un jaciment determinat. Així, si després de la invasió eren els propis iraquians els que van veure l'oportunitat de robar patrimoni per vendre'l més tard, ara l'espoliació s'ha tornat més sofisticada, més professional, i els iraquians treballen per organitzacions internacionals amb contactes amb antiquaris i col·leccionistes d'Occident.

L'espoliador, propietariNo només l'espoliació s'ha professionalitzat sinó que ha canviat d'escenari. En caure el règim de Hussein els actes de pillatge tenien lloc als museus. Ara els museus més petits ja no tenen res de valor i els grans, com els de la capital, resulten de més difícil accés pels lladres, de forma que aquests han trobat una nova fórmula que els permet aconseguir objectes de valor. Es tracta de comprar les terres on es troben els indrets històrics o els jaciments arqueològics. D'aquesta manera, tota vegada que en són els propietaris, poden excavar sense problemes. I en un país sense infraestructura policial i legal exportar els objectes resulta relativament fàcil.

El govern iraquià intenta en va contenir la marea espoliadora però s'enfronta a un enemic poderós i sense escrúpols. Fa dos anys una complexa operació es va saldar amb la detenció de nombrosos antiquaris i la recuperació de centenars de peces que van ser transportades al museu de Bagdad. Mai no hi van arribar. El comboi on viatjaven les peces recuperades i els arqueòlegs que van fer possible les detencions va ser assaltat i els seus integrants van ser brutalment assassinats. Els seus cossos van ser cremats i abandonats al desert. Altres arqueòlegs intentant aturar el procés no han patit aquest tràgic final però han estat acusats pels caps de les màfies, personatges molt ben connectats amb els líders religiosos i tribals de les zones històriques. En un país on no se sap quan arribarà la pròxima nòmina, molts han optat per sumar-se a l'espoliació.

Col·leccionistes estrangers
Els efectes d'aquesta espoliació són dobles. Per una banda, objectes pensats, fabricats i conservats a Iraq durant segles acaben als prestatges dels rics col.leccionistes de Manhattan. Per una altra, en el seu afany per trobar els objectes més lucratius, els excavadors trenquen o fan malbé peces que creuen que no resultaran tan fàcils de vendre o per les quals pensen que no obtindran tants diners. Això passa perquè, tot i que l'espoliació és dirigida per arqueòlegs iraquians, molts dels quals van perdre la feina en caure el règim de Hussein, la duen a terme homes sense coneixements arqueològics.

Ciutats sumèries, objectes quotidians, gerres... els tresors de l'antiga Mesopotàmia, creats fa sis mil anys, desapareixen dia a dia a un ritme impressionant. La pràctica totalitat dels jaciments arqueològics del país -uns 10.000- és en mans d'espoliadors. D'aquí a uns mesos no quedarà res, amb milers d'objectes destruïts o bé venuts a col·leccionistes privats que no els podran ensenyar mai. No només els espoliadors destrueixen, la pròpia guerra ho fa, amb tancs i míssils fent malbé restes d'enorme vàlua històrica i artística. L'exèrcit americà va decidir instal·lar una de les seves bases d'operacions a Ur, una ciutat fundada pels sumaris fa sis mil anys, citada en la Bíblia i en la qual es creu que va viure Abraham. Els soldats americans ja no hi són, però Ur ja no és la que era.

La destrucció de Babilònia
Els militars americans han respost a la indignació dels historiadors d'art antic dient que la seva presència a la mítica Babilònia volia justament evitar l'espoliació. Però els americans no van optar per vigilar la ciutat sinó que hi van instal·lar la base militar més gran de la regió, amb els seus vehicles i les seves tendes de campanya. Pels arqueòlegs, el dany que s'ha fet és irreparable. El de Babilònia no és l'únic cas: altres set ciutats històriques, entre les quals hi ha Samarra, han acollit bases militars, la qual cosa està prohibida pel Protocol de La Haia del 1954.

Ciutats com Ur no són una simple col·lecció de pedres. És aquí on l'home va aprendre a cultivar la terra, a construir cases de manera sòlida, a produir objectes de metall, on va inventar la moneda, on va sofisticar la joieria, on va començar a escriure. Que siguin esborrades del mapa, víctimes de la brutalitat de la guerra, captives dels militars i de les màfies, és un drama que passa inadvertit tant entre els iraquians, que no saben si demà estaran vius, com en la resta del món, massa avergonyit com per admetre el que ha provocat en la regió.

L'Iraq està perdent el seu patrimoni. El món, la història comuna, les primeres pedres de la civilització humana, conservades durant mil·lenis i avui perdudes per sempre més, víctimes oblidades d'una guerra que està esborrant el passat, el present i el futur dels iraquians.

contadores webcursos gratisfotosavisos gratisjuegos gratiscontador gratis

Informació enviada per PSC

CANVI DE LOCAL SOCIAL

El PSC deixa el seu local del carrer Gallifa


El PSC ha deixat el seu local del carrer Gallifa, a prop de la plaça del Mercat, per obrir un de nou al carrer Major, 17.


La decisió de canviar de local, ha estat tan per causes administratives, com per la necessitat de millorar els serveis del local.


El trasllat s´ha fet aquet cap de setmana, i no esperem tindre el nou local enllestit fins el proper dimecres dia 26.


Ens podreu trobar al nou local, tots els dimecres, com de costum, a partir de les 20.00 h.


Estem convençuts que aquet canvi suposarà una millora evident per la nostra Agrupació.


Tenim previst fer una inauguració oficial, us tindrem informats.

Mes informació a http://socialistes.cat/

21.9.07

Turbulències

Article de Sixte Moral i Reixach(Conseller nacional del PSC)

Vàrem començar l´estiu amb les sotragades de les infraestructures, els trens pitjor que mai, les carreteres tan col•lapsades que es van aixecar ( una estona , no hi perdéssim gaire) les barreres dels peatges, l´aeroport ple de maletes. Ministres que van i venen, el mític AVE i el seu 21 de desembre ,llums que s´apaguen, i l´exèrcit entrant per la Diagonal amb uns quant generadors sorollosos perquè “es faci la llum”. Més, Endesa i REE representants pels seus màxims dirigents intentant, davant dels parlamentaris, passar-se el mort i a veure qui al diu més grossa i s´estalvia pagar la multa (?) corresponent. El problema de les infraestructures més enllà de les conegudes causes de la manca de previsió, planificació i inversió , és que poques coses s´han pogut millorar ( alguna sí) però el perill de nous col•lapse no està, ni molt menys, fora de les possibilitats reals ,. Hi ha hagut respostes, certament : cop de puny damunt la taula, veïnatge del Sr. Morlan, contactes amb concessionàries d´autopistes, reunions de Govern ( cèl•lula de crisi),però potser sense dir que, algunes de les mesures arriben tard, si què s´hauran de notar molt si el que es vol és que recuperem la confiança, força malmesa, en aquells i aquelles que tenen la responsabilitat de garantir que un país funcioni en aquelles aspectes bàsics que permeten mobilitat, la generació de riquesa i la seguretat.
Però no n´hi havia prou amb això. Estranys esquals ( pobre Miracle!!) i peixos manta potinejats per banyistes i científics ens ajudaven a portar la feixuga càrrega dels recurrents desgavells infraestructurals i quan aquesta fauna més o menys perillosa havia declinat o fugit, per por dels banyistes i de la televisió, de les nostres costes el món de les idees polítiques agafa el relleu i es generen turbulències d´aquelles que et fan cordar el cinturó de seguretat per anar suportant les batzegades.
Partit Demòcrata Europeu, Convenció pel Futur, plataformes d´intel•lectuals pel sobiranisme, plataformes històriques pel que calgui, 2014( in-de-pen-dèn-cia,) ,”casa gran del catalanisme”, tornar al monument de Casanova, reescriure la història, fragmentació i fòrums a dojo.. I en mig de tot això dues perles extraordinàries, impagables: sembla., dic només sembla, que l´expresident Pujol fa un crida al “tancament de caixes” (vaga fiscal) que no sé, ben bé, si provoca hilaritat o llàgrimes i la segona és que diuen que Noam Chomsky dona suport a l´Èric, el de L´Exèrcit del Fènix ,que em sembla que il•lustra la nostra gran projecció exterior, no cal que ens preocupem més de la Maison de la Catalogne de París.
I tot plegat en menys de 30 dies!!. Gairebé marejat ( altres en diuen català emprenyat. L´emprenyamenta si cas ve de més lluny)) I de cop i volta t´adones que venen temps electorals i la pregunta – innocent, fàcil si volen- és si tot plegat no son més moviments tàctics en clau interna dels dirigents de cada partit i si de veritat hi ha una voluntat de reflexionar a l´entorn del que realment importa; que és que el país funcioni – vaja, les infraestructures i el ventall de serveis- raonablement bé, que ens sentim mínimament esperançats en futures millores en tots els sentits , i que recuperem la credibilitat en la política, en aquella política que vol de veritat debatre sobre el present per garantir un futur molt millor. I benvingudes les idees i benvingudes les profecies i benvingudes les dates màgiques, properes o llunyanes, i benvingudes totes les propostes que de veritat vulguin avançar en la construcció permanent del país.
I les hipoteques què? ( poc original ,oi?) doncs d´això també se´n vol parlar perquè si no puc (puguin) pagar casa meva difícilment m´interessaré per una casa gran, encara que aquest tingui com a noble causa el catalanisme. Convenen també dosis de realisme per més cruels que sigui.
Venen eleccions i després hi haurà nou govern i novament caldrà plantejar traspassos, i el cert és que la història demostra que quan les forces polítiques d´aquí han aconseguit una certa unitat en front determinat temes han assolit el repte d´aconseguir-los. Ara és difícil amb tota remor electoral. Però un debat ben clar i sense embuts sobre quin és el nostre sostre – mai n´hi ha prou- com a país i quin recorregut poden fer juntes les forces democràtiques i catalanistes potser faria que hi hagués un mínim comú denominador que permetés plantejar les reclamacions històriques amb més fermesa i que fes que ,el qui està al davant, a l´altra banda de la taula, ho percebés clarament. Segurament aniríem millor.
No es descordem però, el cinturó, encara que, venen , segur, més turbulències.

Publicat a
http://www.altpenedesgarraf.socialistescat/

20.9.07


M.Trives/ Diari de Cubelles
Manuel Vicent es un excel·lent escriptor ,les seves novel-les Tranvia a la Malvarrosa i Son de Mar han sigut adaptades per el cinema ,es també articulista i sovint trobem dins les pagines del diari El PAIS setmana darrera setmana articles publicats a on té un lector fidel .Recomanem aquest article publicat darrerament .

MANUEL VICENT

Espejos

MANUEL VICENT 09/09/2007

El río en el que nadie se baña dos veces, según Heráclito, está formado por todos los espejos en los que uno se ha mirado a lo largo de la vida. La conciencia se inicia en el instante en que el niño se reconoce a sí mismo por primera vez en el espejo familiar del cuarto de baño. Llega un momento en que ante su propia imagen el niño piensa que ese que aparece allí dentro es él y no otro, esos son sus ojos, su nariz, su boca, su diente partido. Frente a ese espejo se establecen a continuación unos ritos inolvidables: su madre le lava la cara y le peina, unas veces a gritos, otras con lisonjas y allí se reflejan las primeras lágrimas, las primeras risas. En el azogue del espejo familiar la imagen del niño quedará guardada para siempre en brazos de Narciso. La edad consiste en ir dejando atrás aquel primer espejo. Un día el chico se afeitará la pelusilla del bigote y la niña se pintará por primera vez los labios con carmín, pero puede que sea ya en otro cuarto de baño. Si hubieran sido fieles al primer espejo no se habrían dado cuenta de que tenían ya quince años. El río de Heráclito discurre sobre nuestra piel, nos atraviesa por dentro y uno sólo comienza a envejecer cuando abandona aquel espejo que era un amante verdadero. Cada vez que vuelvas a mirarte en él después de una larga ausencia entenderás que el tiempo sólo es un cambio de apariencia. Se trata de una experiencia muy común. Al llegar el mes de agosto te vas de vacaciones a la casa de la playa, entras en el cuarto de baño, abres la ventana y te miras en el espejo donde había quedado congelado tu rostro desde el verano pasado. No estaban allí todavía algunas arrugas ni las ojeras que has cosechado a lo largo del año. Se hace evidente que has engordado. La expresión de los ojos tampoco es la misma. Pese a todo, durante el verano irás asimilando esta nueva imagen hasta aceptarla e incluso asimilarla con agrado, pero al volver a la ciudad, cuando apenas ha pasado un mes, en el cuarto de baño de casa te esperará la imagen que dejaste allí antes de salir de viaje. También algo habrá cambiado esta vez. El bronceado alegrará la palidez con que te recordabas, pero sin duda en la nueva imagen se reflejara una nueva erosión, el rastro de una aventura, la señal de una caída. Uno va envejeciendo en los sucesivos espejos como si se reflejara en río de azogue que nos atraviesa. Pese a todo existe un primer espejo que guarda tu imagen de niño ante el que tu madre te fregaba la cara con un estropajo. Ése es el que te amará siempre y te será fiel hasta la muerte.

18.9.07

Alcaldia

El Ple demana per unanimitat un Registre de la Propietat a Cubelles
S'ha creat la plaça de Notari de 3a a Cubelles

El Ple de l'Ajuntament de Cubelles va aprovar per unanimitat sol·licitar a la Direcció General del Registre i del Notariat la creació d'un Registre de la Propietat a Cubelles. Maria Lluïsa Romero, Alcaldessa de Cubelles, va explicar que "aquesta petició ja es va fer l'any 2001 i el 2005" i va informar que "ara s'ha creat la plaça de Notari de Cubelles per la qual cosa ho tornem a demanar".

El municipi de Cubelles depèn del Registre de la Propietat de Vilanova. Això obliga als cubellencs i cubellenques a haver desplaçar-se a la capital del Garraf per a qualsevol gestió de registre documental. Recentment, el 9 de febrer, es va aprovar el RD 172/2007, sobre demarcació notarial, per la qual cosa es creava la Notaria de 3a a Cubelles i que "posa en evidència la necessitat de la creació paral·lela d'un registre de la propietat".

El regidor Joan Albet (CiU) va queixar-se del fet que "poblacions com Cunit, Calafell o Sant Pere de Ribes tenen el seu propi Registre de la Propietat" i va sentenciar que "és una injustícia per la que hem de lluitar perquè tenim dret".

Per la seva banda, el regidor de PPC Luis F. Álamán va mostrar el seu suport a la proposta del govern, però va demanar que "no s'utilitzi com a focs d'artifici, perquè molt em temo que serà molt difícil que ens ho concedeixin".
Departament de Comunicació Dimarts, 18-09-2007

http://www.cubelles.com/
Alcaldia
L'Ajuntament acorda la delegació a la Diputació de Barcelona de la gestió i recaptació dels tributs municipals
El Ple va aprovar la dissolució de mutu acord del contracte de recaptació amb l'empresa del Sr. Molina perquè espera estalviar 300.000 € amb el canvi de gestió

El Ple de l'Ajuntament de Cubelles va aprovar en la sessió plenària ordinària del 17 de setembre la dissolució de mutu acord del contracte existent des de l'any 1982 amb el recaptador, Joaquim Molina. El punt, que només va comptar amb les abstencions del PPC, era un requisit previ per a poder delegar a la Diputació de Barcelona les funcions de gestió i recaptació dels tributs i altres ingressos de dret públic, que també es va aprovar en la mateixa sessió.

El regidor d'Hisenda, Xavier Grau, va qualificar l’acord com "un dels punts claus del pacte de govern", alhora que recordava que el consistori cubellenc "estalviarà a l'entorn de 300.000 € anuals per la recaptació dels impostos" . La Diputació de Barcelona ingressa un 1,75% dels impostos que recapta, mentre que l'actual empresa cobrava una mica més del 3%. A més, el regidor d’Hisenda va destacar que "entre tots, hem aconseguit estalviar el que s’anunciava com a una indemnització milionària", en referència a l’extinció de mutu acord del contracte amb l’actual recaptador.

Maria Lluïsa Romero, Alcaldessa de Cubelles, va resumir la vinculació entre el Sr. Molina i l’Ajuntament de Cubelles, que es remunta a l’any 1982. A l’octubre de 2006 es va aprovar una moció presentada pels grups del PSC, ERC i ICV en què es proposava traspassar la recaptació a la Diputació, mentre que sobre la mesa hi havia una proposta per ampliar el contracte, que acabava el 2009, fins l’any 2018. Finalment, el passat 10 d’agost es va arribar a un acord amb el recaptador que va acceptar la resolució del contracte que el lligava amb el consistori cubellenc. Aquest era un requisit indispensable per la Diputació de Barcelona abans d’acceptar la delegació de les funcions de gestió i recaptació. Romero va anunciar que a la Diputació se li traspassen "els tributs que ja tenia delegats el Sr. Molina", als que se suma la recaptació de les multes de trànsit, que garantirà "el cobrament fora del municipi". En el cas de les multes, la Diputació ingressarà un 8% en període voluntari i un 30% en executiva.

La delegació a la Diputació és per dos anys, prorrogables anualment. L’Alcaldessa va anunciar que "la Diputació té la intenció d’acceptar la delegació en el seu plenari d’octubre", alhora que informava que l’organisme provincial "ja ha llogat un local a la plaça de la Font per a instal·lar l’Oficina de Recaptació".

Tots els grups del govern van defensar tant la resolució del contracte com el traspàs a la Diputació. Joan A. Rodríguez (ERC) va qualificar la decisió com "un canvi que porta a fer justícia" i va mostrar-se a favor de la proposta d’ICV de crear una comissió tècnica i una política per seguir el traspàs a la Diputació. Per la seva banda, Joan Albet (CiU) va destacar que "el Sr. Molina ingressava el 96% dels rebuts que li passava l’Ajuntament" i que ara que ha acceptat la resolució "la millor opció és la Diputació, que a més ens permet estalviar prop de 300.000 € a l’any, la qual cosa és bo per al municipi".

Els grups de l’oposició es van mostrar majoritàriament a favor tant de la resolució del contracte com del traspàs de la gestió i la recaptació dels impostos i les multes a la Diputació. Anna Martínez (EC-FIC) va anunciar el seu vot favorable, tot i que va dir que "el resultat està per veure". Josep Lluís Comas (ICb) considera que "fer el traspàs a la Diputació ens dóna molts avantatges" i es va mostrar a favor de la resolució del contracte amb l’actual recaptador, "especialment si ho accepta de mutu acord".

Joana Navarrete (PPC) va anunciar l’abstenció del seu grup "per coherència amb la nostra postura la passada legislatura", i va aprofitar per criticar "el canvi de criteri d’alguns grups". La regidora popular, a més, va llençar la pregunta sobre si "l’any 2008 seguirem pagant a l’empresa del Sr. Molina?", a la qual cosa Xavier Grau li va respondre que "si cobra alguna cosa després de l’1 de gener serà sempre per feines fetes abans del 31 de desembre". Finalment, Mònica Miquel (ICV) també va mostrar el seu suport a la proposta del govern, tot i que va demanar "la creació d’una comissió tècnica i una política que coordini el traspàs a la Diputació". En aquest sentit, la regidora ecosocialista considera la participació de tots molt important perquè "ens juguem el futur de la recaptació de Cubelles i que tothom pagui!!". Miquel també va demanar que la "tresorera habilitada es mantingui al càrrec fins que es completi el traspàs a la Diputació".
Departament de Comunicació/Ràdio Cubelles
Dimarts, 18-09-2007
M.Trives/Diari de Cubelles
La problemàtica en que es troben milers de joves i d´ altres no tan joves en el moment de voler llogar un pis i que davant l´ evidencia de un sou que no li permet independitzar-se de la llar i opta per o seguir al domicili familiar o de lloguer amb pisos que sovint no pot accedir-hi per raons obvies de manca de pressupost ,sol acabar en el lloguer d´ habitacions a propietaris de pisos que demanen xifres en ocasions desorbitades per un habitacle ,ens permet fer una revisió de la situació general a Catalunya i a la resta del Estat . Es el tema que es reflexa en aquest article i que recomanem vivament la seva lectura.

12 septiembre, 2007 - 12:47 - ELPAIS.com

El remedio de compartir piso


Compartir piso ya no es un práctica habitual sólo reservada a los estudiantes. Los interesados -resignados- en buscar compañeros de piso en Barcelona tienen 28 años de media. Se trata, en muchos casos, de personas solteras que tienen su primer o segundo trabajo, pero que su precario sueldo no les permite hacer frente a alquilar una vivienda en solitario. El precio medio de una habitación en la capital catalana es de 360 euros al mes.
Carmina B. es una jovencísima mileurista -tiene 23 años- que tras licenciarse lleva un año trabajando en el sector de la comunicación. A mediados de julio decidió independizarse y optó por alquilar una habitación. Por la dificultad de encontrar algo decente a un precio razonable, "pero también porque en estos momentos me apetece convivir con nuevas ideas". Un mes y medio y una veintena de habitaciones vistas después, Carmina ha optado por aparcar el tema para más adelante: "La mayoría de habitaciones son interiores, algunas incluso sin ventana, y me piden 400 euros al mes", protesta.
La escalada de los precios de los pisos arrendados y la precariedad de los salarios, especialmente para los que acaban de incorporarse el mercado laboral, imposibilitan no sólo hacer frente a los costes de comprar una vivienda, sino incluso a plantearse vivir solo en un piso de alquiler. Durante el primer trimestre de 2007, el precio medio de los arrendamientos en Barcelona se disparó casi el 18%, hasta alcanzar los 966 euros mensuales.
Un estudio de Idealista.com, uno de los principales portales inmobiliarios de España, revela que hoy sólo el 30% de los usuarios que buscan compartir piso son menores de 26 años. En Barcelona, la media de edad es de 28 años, uno más que en Madrid, lo que indica que ya no se trata mayoritariamente de estudiantes.
http://www.elpais.com/

17.9.07

Alcaldia

Comença el nou curs polític municipal amb la celebració del ple de setembre La sessió ha de debatre la resolució de mutu acord del contracte amb el Recaptador i el trasllat de la gestió dels tributs i les multes de trànsit a la Diputació

El curs polític 2007-2008 arrenca aquesta tarda a la sala de plens de l'Ajuntament de Cubelles. Després que el mes d'agost només se celebressin les sessions extraordinàries, aquesta tarda el ple torna amb la seva sessió ordinària a partir de les 8 del vespre, en directe per Ràdio Cubelles.
Entre els punts de l'ordre del dia destaquen sobretot els temes relacionats amb la recaptació municipal. En primer lloc es sotmetrà a votació l'acord de rescissió de mutu acord amb l'empresa de recaptació del Sr. Joaquín Molina. A la vegada, es proposarà la delegació de la gestió i recaptació dels tributs municipals i de les facultats recaptatòries de les multes de trànsit a la Diputació de Barcelona.
La sessió es podrà seguir en directe a través de Ràdio Cubelles, tant en la seva emissió a través del 107.5 de la freqüència modulada o a través de

15.9.07


contadores webcursos gratisfotosavisos gratisjuegos gratiscontador gratis

foto/arxiu Diari de Cubelles



CUBELLES ,LA TARDOR

Maria Trives

Ja som en portes de dir adéu a l´ estiu. Fa anys els que formaven el col·lectiu de estiuejants organitzàvem per Sta. Rosa ,el trenta de setembre una festa al Cafè Armengol. Llavors realment es donàvem per acabades les vacances encara que molts de nosaltres allargàvem pocs dies més i el retorn era imminent. Ja ens acompanyava algun que altre ruixat i la rebeca també. Nostàlgia d´ una anys en que hi érem tots, pares, germans amics i també records de Cubelles , l´ aroma de la verema i dels cups de vi que moltes de les cases del poble desprenien, i que mai més hem oblidat ningú .
L´ arribada de treballadors de la collita de raïm asseguts al banc de la església esperant al pagès sota un sol clar, brillant i un cel blau contrastant damunt la torre del campanar ,imatges i sensacions que tenim per sempre més en el record.

14.9.07

Recomanem la lectura d´ articles de grans periodistes, un d´ ells es Joan Barril.
ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Fràgils i durs

JOAN BARRIL
Un dirigent polític ha decidit anar-se'n a casa. La política requereix molt d'esforç. Molt més dins dels partits que al Govern, perquè una cosa és solucionar problemes i una altra mantenir les lleialtats. Segons sembla, és més fàcil enfrontar-se a una inundació o a un repunt de l'atur que aconseguir sortir indemne de les conjures intrapartidàries.
Llegeixo en aquest diari que Josu Jon Imaz se'n va a casa i a l'empresa privada perquè no ha pogut convèncer els durs del seu partit. ¿I qui són els durs? No cal buscar raonaments ni ideologies. Analitzem en qualsevol col.lectiu suposadament democràtic i allà on s'ha instal.lat el no, allà on val més la bronca que la raó i on predomina la vagància inerta dels principis per sobre de l'arriscada drecera dels fins, allà hi ha sens dubte un niu de durs.
Se suposa que els durs existeixen per donar més brillantor a aquells que imaginen. El dur es mostra en societat com un referent antic. Al dur se'l sol identificar també amb el pot de les essències, malgrat que les essències s'hagin evaporat i ells ja només siguin uns pots buits. El dur sempre pensa que qualsevol temps passat, per conflictiu que fos, era sempre millor que l'exercici del dubte. El dur es dirigeix als esperits simples perquè fa temps que ha vist esclerotitzades les glàndules mentals. El dur és un ésser de poques lectures, lectures que van ser escrites al seu dia per personatges morts, que es van deixar llegir amb la convicció dels catecismes, les sures i els mantres. La violència no repugna al dur, en el ben entès que des del seu pedestal no pensa aixecar el cul de la cadira per jugar-se la seva sang, sinó que es limitarà a fer arengues de saló. Al cap i a la fi, el dur se sol multiplicar quan la situació política és amable i garantista, perquè arribat el cas de les armes el dur acostuma a ser el primer de desertar i exercir l'ambigu art de dissimular. Mentre el flexible sap inventar camins de convivència, el dur es dedica a repetir totes les formes del verb trair. El dur celebra abans la dimissió del seu parent que la derrota del seu enemic. Sap que, sense enemic, el seu castell seria de sorra, però que només amb la dimissió del parent seguirà sent el rei de tots els galliners.
El silenci del poder
Llencen la pedra i amaguen la mà. Això és el que passa amb certs personatges que, quan els convé, convoquen la premsa i els demanen que escriguin la simfonia coral dels seus interessos. Però, quan no els convé, callen i adopten actituds de princesa ofesa. Això és el que fa Ángel María Villar, el president de la cosa espanyola del futbol. L'home ha prohibit una trobada amistosa, i així ha aconseguit crear més independentistes juvenils que els que pot generar Carod, i quan se li pregunta pel problema que ell mateix ha provocat es nega a respondre a la premsa. També Luis Aragonés, quan les coses no li surten del tot bé, enfila cap a l'autobús a amagar el cap entre les mans. Un dirigent esportiu és, abans que res, un dirigent. I als dirigents se'ls paga perquè responguin. Bestieses, si volen, però que no callin quan els ànims estan encesos.

http://www.elperiodico.cat/