M.Trives/ Diari de Cubelles
El temps roda i aquests dies es compleixen anys d´ un temps tortuós que va patir la societat americana, per l´ anomenada ¨Caça de Bruixes ¨ ,a on intel·lectuals, escriptors ,directors de cinema i ciutadans van ser amenaçats, sentenciats a presó ,llançats a un atur forçós i alguns d´ ells reconeguts guionistes van marxar del país. Tot això va succeir a un Estat suposadament democràtic .
Podeu llegir i trobar informació relacionada en excel·lents articles publicats al Diari Avui
Hollywood i la Inquisició
Ara fa seixanta anys, el 20 d’octubre de 1947, Hollywood va seure davant dels tribunals de la Inquisició. En plena Guerra Freda, els sectors més conservadors de la societat nord-americana van convertir la Fàbrica dels Somnis en el boc expiatori d’una croada contra el comunisme. Víctimes i delators incloïen rostres populars i les pel·lícules sotmeses a judici eren el millor aparador per trobar-hi indicis de molt divers signe polític.
Un documentat llibre de recent aparició, Las películas de la Caza de Brujas (Notorious, 2007), analitza ara tots aquells films relacionats amb la persecució que Hollywood va patir des de poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial fins ben entrada la dècada dels seixanta. Javier Coma, el seu autor, és un especialista en la matèria i aquest treball arrodoneix un previ Diccionario de la caza de brujas (Inèdita, 2005) que glossava les desenes de productors, guionistes, directors i actors implicats en aquest vergonyós capítol de la història del cinema nord-americà. L’anomenat Comitè d’Activitats Antiamericanes va ser creat el 1938 però l’esclat de la Segona Guerra Mundial va posposar la persecució contra Hollywood fins al 1947. Richard Nixon, futur president dels Estats Units, en va ser un dels seus membres. Més tard s’hi incorporaria el senador Joseph McCarthy, un ferotge anticomunista que veia indicis prosoviètics als títols més insòlits. L’aliança estratègica que els Estats Units i la Unió Soviètica van mantenir enfront del nazisme va generar posteriors sospites en títols com Mission to Moscow i Song of Russia. El simple somriure d’uns nens soviètics encenia l’alarma fins que la novel·lista Ayn Rand va tranquil·litzar els membres del tribunal afirmant que els russos només reien en privat, mai per aprovar el seu sistema polític.
Guionistes i alguns directors van ser els principals represaliats per la Caça de Bruixes. Molts d’ells eren comunistes però l’anàlisi que Coma fa de les pel·lícules posa en evidència la dificultat, fins i tot l’absurd, d’inserir-hi propaganda. Tot i això, De hoy en adelante, Encrucijada de odios, Cuerpo y alma, La ciudad desnuda o El muchacho de los cabellos verdes no deixen de ser fidels exponents d’uns cineastes progressistes que van pagar cara la seva ideologia.
Molt més eloqüents són els missatges d’aquells films rodats per anticomunistes de tota la vida o d’altres obligats a ser-ho després de delatar els seus companys a fi, com va dir Orson Welles, de salvar les seves piscines. Em vaig casar amb un comunista, El teló d’acer o Fugitivos del terror rojo són títols que parlen per ells mateixos. La llei del silenci és, en canvi, la molt més subtil metàfora que Elia Kazan va rodar, amb Marlon Brando com a protagonista d’un drama sindical al port de Nova York, per justificar la seva claudicació davant el tribunal.
Tal com eren
Acabat el malson de la cacera de bruixes, Hollywood s'hi ha referit en comptades però contundents ocasions, oportunament referenciades a l'exhaustiu llibre de Javier Coma. Chaplin la va parodiar, en clau de revenja personal, a Un rei a Nova York. Ja a la dècada dels setanta, Tal com érem comptava amb Robert Redford i Barbra Streisand en el paper d'uns militants progressistes inspirats en el guionista Peter Viertel i l'actriu Virginia Ray. D'una forma encara més explícita, Woody Allen encarnava a La tapadora un d'aquells escriptors contractats per donar la cara dels guionistes represaliats pels estudis. Zero Mostel interpretava una d'aquestes víctimes de la intolerància amb coneixement de causa, ja que ell mateix havia patit l'atur derivat de les llistes negres.
Dirigida per Irwin Winkler, Acorralat per la justícia és la primera pel·lícula de ficció que mira de cara els processos de Hollywood amb Robert De Niro en el paper d'un director perseguit per la croada anticomunista. Martin Scorsese hi interpreta el paper d'un cineasta amb trets molt propers als de Joseph Losey. Molt més evidents son els paral·lelismes entre el protagonista de Punto de mira i Herbert J. Biberman, l'autor de La sal de la Terra, crònica d'una vaga a la frontera amb Mèxic rodada quan el cineasta ja havia passat uns mesos a la presó per la seva actitud hostil amb la Comissió d'Activitats Antiamericanes.
Dirigida per George Clooney,
Bona nit, bona sort també s'inspira en un personatge real. El periodista Edward R. Murrow va ser un popular periodista televisiu que aprofità el seu poder mediàtic per criticar el senador McCarthy i accelerar-ne la caiguda. Caldria esperar, tanmateix,
fins al 1960 perquè
Espàrtac, tota una metàfora sobre la llibertat, fos signada pel guionista Dalton Trumbo després de quinze anys a la llista negra.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 44. Dissabte, 27 d'octubre del 2007
