ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Gallines o voltors
JOAN Barril
Alguna cosa passa en el món animal. Les abelles desapareixen. Els dofins vénen a morir a les nostres costes. Els senglars es passegen per la Bonanova. I, al Pirineu, bandades de voltors devoren el bestiar que pastura als prats. La diferència és que els voltors han deixat de ser carronyers i ara prefereixen acarnissar-se en entranyes fresques. O sigui, que el voltor s'ha convertit en una au de pic fi disposada a matar i a rematar el remugant més veterà del ramat.Alguna cosa passa també en el món polític quan es comencen a dir coses per la boca que afecten els mateixos que fa uns quants mesos eren l'encarnació del país. Un bon polític és aquell que sap administrar correctament les seves paraules i els seus silencis. Un bon polític no va a devorar els de la seva pròpia ventrada. Però també en la política s'està advertint un cert canvi climàtic. És un canvi de doble sentit. Per una part hi ha els cessants, que, per primera vegada, comencen a posar en dificultats els seus successors. Ho fa sovint Felipe González amb Rodríguez Zapatero, ho acaba de fer Aznar amb Rajoy brindant contra el consens del trànsit, ho ha fet Maragall amb Montilla parlant de l'Estatut. S'oblida que un president ho és fins i tot quan deixa la presidència i que se li exigeix una solidaritat gremial que últimament no es percep. Tenien raó els vaticanistes quan s'oposaven a la jubilació del Papa vell per nomenar un Papa més jove. El risc de la comparació acabaria amb l'autoritat. Això és el que pot passar si hi ha batalla de galls al galliner.Però per una altra part apareixen personatges que ultrapassen la línia del respecte degut. A Maragall això no li ve de nou: l'oposició al seu dia ja li va penjar l'estigma de la copa de més. I la llegenda va arribar fins al president murcià, que va parlar d'hectolitres de vi. Fins i tot es va dir públicament que Maragall patia delírium trèmens. Eren epí- tets que venien dels seus adversaris. I, de sobte, per haver-se portat malament, el que abans era genialitat maragalliana ara és psicopatologia. I l'espècie sorgeix dels seus propis companys. Potser amb el temps els galls no eren tals, sinó voltors devoradors de carn viva.Realment, ¿algú pot establir si les decisions o les paraules de tots els polítics, amb poder o sense, responen a una quimèrica normalitat psicològica? L'edat, el comandament, l'ofensa, la identificació entre cort i poble, la llagoteria permanent, la vanitat, l'excessiva autoestima, la soledat del governant, la por a la posteritat, la confiança traïda... tot plegat ¿no és potser un llast que porta la més equilibrada de les persones a crear-se una nova personalitat? Ningú que estigui en un escalafó basat en el poder pot llançar pedres contra els que l'han exercit.També la cort soviètica enviava els dissidents a hospitals psiquià- trics per reeducar-los. El que és greu d'aquesta escalada verbal és haver substituït el debat pel diagnòstic precoç. Així qualsevol. Els que algun dia van ser els valedors de la raó política avui desacrediten els díscols confinant-los al món de la desraó. Això sí que és una bogeria perillosa.

Entomologia
Hi ha gent que calla i calla fins que el seu interlocutor es perd en les seves pròpies paraules. És llavors quan l'aranya silenciosa pot sortir a devorar la papallona atrapada.

WWW.ELPERIODICO.CAT