LLUNA


I

Desmesurada i ingènua lluna
que com un infant te m’acostes,
per parlar d’amor amb veu baixa.
Fada i maragda de la nit, harmoniosa
com el transcórrer de l’aigua, veu,
bagatge i guspira al fons de l’univers.

Ella s’escolta el silenci
i amb els seus rínxols de llum
acarona la mar amb timidesa.
Tot és secret, calma,
paraules imaginades
records de ficció, quimeres, colors,
bressol de versos i de fruits saborosos

II

Sublim, i a cops clandestina,
al bell cor de la nit, pel damunt dels astres,
guaita esculls i xarxes,
el raïm de les carenes,
donzelles que es maquillen
en l’oblit de caletes centenàries,
i els dolços ametllers.

Més tard,
quan els ulls aflaqueixen
i els ocells s’amaguen,
un bes d’aire l’acull dins la nit inalterable.
Creix l’ombra, i les temences, i la por.
Caldran misteris i poemes,
secrets i melodies
jardins de cascavells d’aigua,
pins perfumats d’espígol, xàfecs,
religions noves, i un senderó
que la dugui arran de la platja.

III

Lluna transparent i vella
retalls de somnis impossibles,
capritx, horitzó d’ombres,
pinzellades d’algues i ocre.
Esvelta, prodigiosa,
guarnida amb tiara d’argent i velluts daurats,
llavors de pirates, coralls,
atzavares i flors de la badia,
collarets de perles
violes de roca i nacres de mitjanit.
I al seu pas, falgueres arrenglerades
carrosses d’estrelles,
cels insòlits, naufragis ignorats,
vermells encrespats, catifes de plata.

Després, a soles amb la foscor,
brollen solituds
miratges encegadors, nostàlgies,
abismes, presagis.
I amb el retorn de les marees
i la suau cadència de les ones,
torna a néixer, dominant, un sol nou.

Victoria Ramírez Roldán

Primera finalista Concurs de Poesia La Fita 2010