Parlant de autopistes....
Avui el diari Avui ofereix al lector a la secció d’opinió a tenir en compte i força entenedores del perquè
comença a haver-hi gent que es nega a pagar a l’autopista. Llegiu ...
Els peatges com a símptoma
25/04/12 02:00 - Xevi Xirgo
Peatges i desobediència
25/04/12 02:00 - Hèctor López Bofill
L'autopista de peatge és una de les expressions
més feridores de la injustícia i de la discriminació que pateixen els ciutadans
de Catalunya. Arribarem al punt d'estar finançant doblement les vies ràpides
gratuïtes que han proliferat durant les darreres dècades al centre i al sud de
la península ibèrica: financem les infraestructures espanyoles amb els impostos
que paguem a l'Estat (i que no tornen en forma d'inversions a Catalunya) i
financem l'alliberament dels peatges que resten en aquests mateixos territoris
amb els beneficis que les empreses concessionàries obtenen de les autopistes
catalanes, les úniques rendibles.
Gairebé tan indigne com el sistema radial
d'infraestructures que l'Estat ha imposat a costa de la nostra espoliació és la
complicitat de la classe política catalana amb les empreses concessionàries. En
comptes d'alliberar la infraestructura un cop amortitzada la inversió, els
diversos governs catalans han preferit allargar la concessió i permetre que les
empreses engreixessin el seu compte de resultats amb beneficis nets i obtinguts
sense risc.
Aprofitar-se d'un mercat captiu tot
carregant uns costos de transport exorbitants als ciutadans i a les empreses
productives és més aviat el contrari d'allò que s'associa a la iniciativa
empresarial, a la creativitat, a la lliure competència i al creixement. Malgrat
això, Artur Mas va nomenar Salvador Alemany, president d'Abertis, empresa
titular de la major part de concessions de les autopistes catalanes, president
del consell assessor per a la reactivació econòmica. Aquest gest es pot relacionar
ben bé amb una manifestació una mica peculiar d'allò que Mas entén per
“mentalitat empresarial” o per declarar-se business friendly: el
capitalisme de diari oficial, del negoci segur i de com xuclant els diners dels
catalans es poden pagar les penyores a Espanya i rebentar els concursos
internacionals.
Però el comportament del govern de CiU en
aquest àmbit almenys ha estat coherent i no ha presentat cap oscil·lació
respecte a les accions dels darrers governs Pujol, època en la qual es van
allargar les concessions d'algunes de les autopistes ja amortitzades
(Terrassa-Manresa; Garraf o Túnel del Cadí). Més sorprenent és l'actitud d'ERC
que, després d'engegar justament a finals dels noranta una memorable campanya
per defensar la Catalunya lliure de peatges en formar el tripartit, a
partir del 2003, l'alliberament de les autopistes de pagament va caure de
l'agenda política del partit i no hi va haver cap temptativa per influir en els
governs de Maragall o de Montilla per modificar el règim de les concessions
prorrogades per CiU. Al contrari, el tripartit va ser prolífic a pactar peatges
a l'ombra i a impedir que es construïssin autovies alternatives als trams de
pagament, de manera que encara avui, en ple 2012, per exemple, no s'uneixen les
dues zones més urbanitzades i industrialitzades del Principat, el Camp de
Tarragona i l'àrea metropolitana de Barcelona, amb cap via ràpida lliure de
peatge.
Amb aquests antecedents dubto que la crida
a ERC perquè s'afegeixi a la campanya #novullpagar tingui alguna mena de
seguiment per part de la cúpula del partit malgrat l'entusiasme amb el qual
Joan Tardà ha rebut la iniciativa, com tampoc no la tindrà amb qualsevol dels
partits polítics que carreguen amb crèdits amb les entitats bancàries que
participen en el negoci de les autopistes.
És interessant fixar-se en l'exemple de
les empreses concessionàries dels peatges perquè en ell conflueixen bona part
de les misèries que ens confinen a la relació de dominació política amb
Espanya, al tractament colonial i al vassallatge fins i tot d'aquells que tot i
defensar un projecte d'emancipació nacional a l'hora de la veritat es veuen
tenallats per les imposicions dels poders fàctics. No hem d'oblidar que en les
esmentades empreses trobem els apòstols d'aquells cercles de poder que van
emergir durant el franquisme i fonamenten el seu negoci no sols en la unitat
d'Espanya sinó en la decisió espanyola de drenar els recursos de Catalunya.
Segurament la major part d'aquests poders no tenen cap incentiu per assolir una
Catalunya independent ja que, amb tota probabilitat, el govern de l'estat
català aboliria els seus negocis basats en la discriminació dels catalans i en
la seva espoliació, però ja hem vist quina relació tenen amb ells la
Convergència que diu haver posat el rumb cap a Ítaca o l'Esquerra Republicana
d'un Oriol Junqueras que poc després d'assumir la presidència del partit es va
a afanyar a impartir una conferència al Cercle d'Economia per quedar bé amb
alguns d'aquests enemics de la Catalunya lliure.
Com pot comprovar el lector moltes coses
es poden haver destapat amb la valenta acció de Josep Casadellà de negar-se a
pagar el peatge. La primera, una actitud de rebel·lia, de desobediència que,
com succeeix en àmbits tan diferents com el de la defensa del català a
l'escola, la lluita contra l'espoliació fiscal o, en general, la ruptura amb
Espanya, és l'únic gest vàlid i creïble per promoure un canvi en el sistema
que, com hem vist, la majoria de l'estament polític no està en condicions
d'impulsar.
I, en un altre sentit, potser negar-se a
pagar els peatges permetrà a d'altres sectors conscients del greuge que pateix
Catalunya però poc permeables a l'imaginari cultural i lingüístic català
afegir-se a les reivindicacions nacionals que són també les reivindicacions per
la justícia i pel seu benestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada