ANIVERSARI DE LA MORT D’UN POETA UNIVERSAL
Salvador Espriu, 25 anys
• L’autor de ‘La pell de brau’ va veure la poesia com una transgressió de l’ordre comú, una via del coneixement

JOAN-PERE Viladecans


Fa 25 anys, moria Salvador Espriu. El poeta quedava instal·lat al cim mes alt de la literatura catalana. Però a vegades els grans referents queden semioblidats, just a causa de la seva grandesa o de les circumstàncies sociopolítiques i culturals. Malgrat que la seva obra poètica, narrativa i teatral ha estat, amb intermitències, revisada i objecte de diversos i insignes estudis, en general es considera que Espriu pertany a un passat mític: allunyat de la modernitat, però encara massa pròxim per qualificar-lo de clàssic. La contemporaneïtat d’Espriu és inqüestionable, perquè parla a l’home del mateix home i del fet dolorós d’existir, de la conciliació entre llibertat i igualtat.Una altra cosa és el seu distanciament voluntari de les avantguardes. La seva obra es continua llegint, però la fins a cert punt veritable qualificació d’hermètica i difícil complica la familiaritat amb el nou lector. ¿Hi ha alguna obra de comprensió fàcil? I encara menys quan els temps actuals no són precisament benignes per a les arts contemplatives i el gaudi de la poesia és un goig privat i estàtic.

A ‘EL CANON Occidental (1995)

Harold Bloom dicta el nostre precepte, situa Espriu entre els grans de la poesia universal, lamentant que no se li hagués atorgat el premi Nobel. Als catalans, aquests reconeixements ens alegren l’ego, però no podem estar sempre pendents que des de fora vinguin a esmenar-nos el criteri. Espriu és massa nostre perquè el valorem objectivament. És aquella frase de Benjamin Péret: «Com pot ser un geni, si és el meu veí». Som així.Espriu, durant anys, va ser significat com a poeta nacional. ¿Honor o rèmora? I els seus versos van servir perquè els polítics els utilitzessin, gairebé sempre malament. Citar Espriu era i és per a ells ungir-se de cultura i carregar-se de raó, mentre els versos del poeta es banalitzaven per excés d’un mal ús. Que un home fràgil, poeta i solitari, plantés cara al poder amb la seva coherència i el seu servei impagable a la llengua resultava exemplaritzant.

La veritat és que el poeta sempre va abominar d’això i en privat comentava que quan ell es morís no se’n recordaria ningú de la seva obra. I durant algun temps així va ser; encara que Raimon no va deixar mai de cantar-lo, i Ricard Salvat, de representar-lo, quan l’hi van deixar fer. Espriu va patir una utilització política clara que ell no va desmentir mai. ¿Es va deixar utilitzar? I, en tot cas, ¿per què? Probablement per una honesta voluntat de servei al seu país o perquè el poeta sentia un alt deure cap a la seva obra, s’hi devia, així com a la seva divulgació. En el seu funeral, a l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar (¿quan serà Sinera?), la munió de polítics en estrepitosa presència va fer exclamar a Montserrat Roig: «Això no és una festa». Segurament eren els mateixos que no comprendran mai que per a un poeta i un narrador com Espriu només existeix una petita pàtria (en Espriu, Sinera); una única ideologia, que és el coneixement, i la pàtria real, o sigui, l’idioma. A Les hores, Espriu escriu: «Ningú no ha comprès/ el que jo volia/ que de mi se salvés». ¿Parla d’ell o del jo col·lectiu? Encara que un poeta pot passar a la història amb no més de sis versos, les obres relativament extenses s’han d’estudiar globalment i el registre espriuà és amplíssim, sempre supeditat a la desesperança/esperança, (Inici de càntic en el temple); a la covardia i humiliació col·lectiva (Indesinenter); al seu paisatge, els dies, el mar, el temps (He mirat aquesta terra); al desig que el seu poble sigui un país normal, en llibertat, convivència (La pell de brau). ¿Es va equivocar amb Sepharad (Espanya)? S’ha de ser un ingenu per creure-s’ho, el poeta va més enllà de la guerra entre germans i del desig del ben conviure; parla de tragèdia, de sang, del dolor dels que es van quedar. El mateix Espriu considerava que també ell havia mort el 39.Per a Espriu la poesia era una transgressió de l’ordre comú, l’entenia com una via de coneixement, com una unió entre allò poètic i la filosofia. Lector de la Bíblia, Maquiavel, El Quixot, Gracián… creia, com aquest, que, la filosofia no és res més que una reflexió sobre la mort, que és necessari meditar-la moltes vegades per poder fer-la bé una sola vegada; la definitiva. Exactament un aprenentatge vital Per a ben morir.

EN EL TRACTE

personal Salvador Espriu era una persona escrupolosament pulcra, culta, preocupada; un jerarca de les formes obsessionat per la precisió en el llenguatge. Amb l’antiga dignitat dels vençuts, es parapetava en una educació a vegades excessiva per a l’interlocutor. Els que el vam tractar sabem que a mesura que avançava la conversa anava transmutant-se en un home crític, irònic, sarcàstic, que estimava tant la llengua culta com la vulgar dels captaires de Sinera.Malgrat parapetar-se en la malaltia i en el desig de trobar-se sol amb ell mateix, no es va negar mai a cap petició cívica ni cultural. Una vegada em va dir el següent: «En cada paraula m’hi jugo la pell». En ell no podia ser d’una altra manera. «Però hem viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa…». Emociona rellegir Espriu.

Font:http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=689768&idseccio_PK=1498