Una campanya massa llarga i amb traca final

El debat suspès a 8tv crispa l'ambient entre CiU i PSC

DAVID MIRÓ

Barcelona | Actualitzada el 19/11/2011 01:25

El míting final de CiU CRISTINA CALDERER

La campanya espanyola acaba amb el resultat més cantat que mai. Per contra a Catalunya les expectatives en caiguda lliure del PSC han provocat una situació inèdita i una autèntica guerra de nervis. Hi ha tres partits, PSC, CiU i PP, que arriben molt ajustats al final i qualsevol podria emportar-se el premi. Aquesta situació extrema va viure el seu colofó ahir als estudis de 8TV, on Josep Cuní va anunciar la suspensió d'un debat previst per als cinc caps de llista de Barcelona. El motiu va ser l'absència de la candidata socialista, Carme Chacón, i la negativa de Duran i Lleida a debatre amb el número 2 de la llista del PSC, Daniel Fernández.

L'amenaça d'una autèntica marea blava del PP, el partit que va portar l'Estatut al Tribunal Constitucional, no ha servit perquè les formacions que van protagonitzar la manifestació unitària del 10 de juliol del 2010 fessin pinya o, almenys, esbossessin unes línies vermelles clares en defensa de l'autogovern, la llengua o el finançament. Al contrari, cadascú ha anat a la seva.

FONT: DIARI ARA
http://www.ara.cat/especials/eleccions20n/campanya-massa-llarga-traca-final_0_593940676.html

DISSABTE, 19N. JORNADA DE REFLEXIO
DIUMENGE, 20N. ELECCIONS GENERALS

http://www.rtve.es/noticias/elecciones/generales/

Opinió/
Xavier Grau
Periodista

L’EPISODI DEL VENEDOR, DILLUNS

Des de ben lluny les banderoles anuncien un espai obert, de fira, de diversió i d’oportunitats. És l’última moda en la decoració i anunci de grans espais per a la venda de vehicles. Cotxes i camions, especialment. Ben situats a peu de carretera, aquests espais reuneixen models per a totes les butxaques i aspiren a tenir el cotxe ideal per a cadascú.

Grans, petits, familiars, d’últim model i fins i tot elèctrics. Malgrat la dificultat, encara, de trobar espais on endollar el flamant vehicle respectuós amb l’entorn, aquesta grans macroserveis de l’automoció ofereixen més d’un ganga.

Ben arrenglerats, nets, impecables, els cotxes ocupen un espai ampli i còmode per a circular-hi entremig. Coberts de cartells immensos, sempre en blau i blanc, amb el reclam claríssim: oferta, oferta, oferta. Ara per ara la filera dels cotxes més antics, els de segona mà, sembla que atrauen més l’atenció del personal que visita l’espai.

El venedor, un home alt i ferm, curiosament amb la barba blanca i el cabell tenyit d’obscur, que sembla arrastrar una miqueta les esses al parlar, apareix auxiliat per una assistent de mirada viva i intel·ligent. Per la seva figura un diria que acaba de ser mare fa poc. Però la feina és la feina i aquí està ella, al peó del canó. Els delegats de vendes més veterans no atenen al públic. Ells fan feina al garatge.

Una parella de jubilats observa per la finestra un petit cotxet groc, un utilitari a l’ús. El senyor dubta entre si entrar o no. La senyora el convenç. Ell obre la porta del vehicle, mira instintivament l’espai interior, col·loca una mà sobre el seient i es col·loca al volant amb cara de nen curiós. La senyora se’l mira amb mig somriure als llavis com la mare que mira la canalla donar voltes als caballitus.

- Nena, -diu ell-. El cotxet està bé i ens fan un bon preu.

El matrimoni pregunta tot seguit per les condicions:

- El preu? “A partir de dilluns”, respon el venedor

- El consum? “A partir de dilluns”, contesta el venedor

- La garantia? “Li donaré per escrit”, replica el venedor. “Però no avui, dilluns”.

Al terra hi ha unes peces de formigó. Negres i grogues. Separen les seccions dels vehicles. A la zona dels monovolums n’hi ha tota una fila. Tots de color gris un pèl fosc. Amb els baixos pintats de negre. Tots iguals, tots ben brillants. Semblen gairebé nous. Un xicot, amb pinta de separat i acompanyat per un parell de nens rossíssims, mira sense massa interès.

- S’hi trobarà bé la canalla? –pregunta-

El venedor sembla no insistir-hi massa. De lluny, un diria que el comprador no li fa gaire gràcia. Però la conversa segueix:

- El preu? “A partir de dilluns”, respon el venedor

- El consum? “A partir de dilluns”, contesta el venedor

- La garantia? “Li donaré per escrit”, replica el venedor. “Però no avui, dilluns”.

Al centre del recinte hi ha un estol de vehicles grans i confortables, de marca estrangera i amb el capó obert. Dins, grans rètols a l’americana proclamen sale (llegir seil, que vol dir “en venda” en anglès). Sí, el venedor també parla anglès. I una mica d’alemany i una mica de francès.

Una parella de joves pregunta:

- Hi cabrem bé si augmentem la família?

- Té prou espai el maleter?

I el venedor, -ara tu ja ho saps també benvolgut lector-, impertèrrit-:

- El preu? “ A partir de dilluns”, respon

- El consum? “A partir de dimarts”, contesta.

- La garantia? “Li donaré per escrit”, replica. “Però no avui, dilluns”.

El venedor és un professional. Ofereix un bon catàleg a la clientela, als jubilats del petit cotxet groc, al separat del monovolum, a la parella del turisme verd. Un catàleg amb fotos, moltes fotos i poc text, que la gent llegeix poc. I sobretot, la seva empresa fa molts i molts anuncis a la ràdio i a la tele. La companyia té, diríem, una molt bona estratègia publicitària que en els temps que corren és molt important.

El petit cotxet groc dels jubilats no arrenca bé. S’ofega. Algun problema hi ha amb el filtre d’aire o les bugies. Al venedor li surt l’accent gallec quan es posa nerviós. Des del fons del garatge un mecànic amb veu de tiple escridassa amb un marcat accent castellà, de Castella Lleó:

- Trata de arrancarlo, Mariano, trata de arrancarlo

Al venedor, jo no li compraria un cotxe de segona mà. Porta quatre anys venent motos.

Rebuscat : arxius on es troben perletes



Les “perles” dels millors.
octubre 13, 2011 per sixtemoral

La informació que avui publica el digital Catalunya-Press és paradigmàtica:
“La metamorfosi de Boi Ruiz: en 2008 s’oposava a una retallada inferior a l’1%Es pot explicar com si fos un conte, però el relat que s’exposa en les següents línies no té res de fantasiós, ni d’humorístic. Fa només tres anys, l’actual conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, va fer una ferotge crítica dels pressupostos del Departament perquè atacaven les polítiques socials.Va ser el 27 d’octubre de 2008, quan la que llavors era Consellera de Salut, Marina Geli, va presentar els números al Consell de Direcció del CatSalut. Geli els va informar que, a causa de la incipient crisi econòmica, el pressupost del Departament es reduiria en 35 milions, i quedaria en 9.194. Ni un 1%.
Van intervenir els diferents agents socials fins que va ser el torn del president de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH). Boi Ruiz, segons un fragment de l’acta a la que ha tingut accés el Diari de Girona, es va mostrar duríssim, assegurant que no podia acceptar uns pressupostos que “no preserven les despeses en polítiques socials”.
Va acusar l’executiu d’Entesa de marginar els departaments amb més contingut social amb una “retallada lineal del pressupost”. Ruiz va dibuixar les seves línies vermelles, avui oblidades: que no s’incrementin les llistes d’espera, manteniment dels estàndards de qualitat de l’assistència i acompliment dels compromisos retributius.
Pel que fa a inversions, exigia un finançament concret per a cada actuació, i en matèria de personal reclamava mesures concretes per aprofundir en l’empresarització de la gestió dels recursos públics, de tal manera que no es vinculés l’increment de costos a una altra cosa que no sigui la millora de la productivitat, l’estabilitat de les plantilles i el reconeixement dels resultats professionals.

La mateixa persona

La UCH va votar en contra en aquells pressupost i es va abstenir en el següent. Boi Ruiz és el mateix que ara es mostra ferm malgrat la creixent oposició social, les evidències que les retallades afecten a la qualitat assistencial i a la salut dels usuaris i les crítiques d’una oposició i uns sindicats als que menysprea.
També és la mateixa persona que amenaça de deixar al carrer a 1.500 interins de l’ICS i reduir la jornada a 6.000 si els sindicats no accepten una retallada salarial a la que, de moment, s’oposen.”
http://sixtemoral.wordpress.com/

imatge/Albert Soler

Les entitats de Dones a Cubelles,La Fita,La Mar,Por Derecho Propio i Dones amb Iniciativa convoquen a rebutjar la viòlencia de gènere al acta que tindrá lloc el 25 de novembre a les vuit de la tarda a la plaça Balmes (al costat de Lila Casal de les Arts ).

Us esperem a tots i totes.Llegirem el Manifest ENTRE NOSALTRES

Diari de Cubelles/M. Trives

La campanya electoral voreja el seu equador .Falten pocs dies i la frenètica pressió dels candidats ,candidates a les tertúlies comença a entrar en una espiral de nervis propis d’una campanya en la que son protagonistes i a la vegada no porten cap d´ells una vareta màgica a la ma ,per tranquil·litzar a ciutadans i ciutadanes d’aquest país molt preocupats per una crisis que dona ensurts a tort i dret tots els dies .Uns i altres diuen disposar d’alternatives i de com resoldre aquest desgavell .El perfil de la majoria dels que pretenen formar govern i a les llistes dels partits als primers llocs , mostrent una majoria de cares força conegudes.Les cadires a ocupar en el Congrés recorden aquell joc en que de petits ens feia donar-hi la volta a totes elles,ara tu i ara jo .... tot mateix un pel fatigós...
Recordem que no només es presenten dues forces politiques i que seria bo recordar-ne a d’altres , que disposen d´un bagatge important de votants i que també diuen la seva i alguns molt encertadament i d´altres fora de test, pro es cert que el joc es juga a dos bandes ,val! una tercera ,que també es disposada a plantar cara fins a dia d´avui ,encara que finalment coneixem a qui té adreçades les fletxes del amor i es veurà en el seu moment....
De moment ,rebuscat potser, he trobat dues lectures que vull recomanar...una de Manuel Vicent a El Pais publicat ,dedicada a Rajoy i l´altre de Joana Bonet a La Vanguardia dedicada a Rubalcaba.

MANUEL VICENT
La tajada
MANUEL VICENT 06/11/2011

En cualquier excursión a pie con viandas a la fuente de la teja siempre hay un grandullón, en general el más conformista de la pandilla, al que le toca llevar la sandía. Quien lo haya probado sabe lo difícil que es transportar una sandía en brazos a través de un sendero escarpado, con subidas y bajadas cada vez más abruptas. Durante ocho años, desde que Aznar lo eligió a dedo como sucesor, Rajoy ha llevado esa pesada sandía como jefe de la oposición, al hombro o abrazada contra la barriga. Él fue el primero en creer que no podría con esa carga tan resbaladiza y estuvo a punto de soltarla desde el balcón de Génova la noche de aquel 14-M en que perdió las elecciones, pero contra todo pronóstico resistió la tentación. Después, a lo largo de ocho años, además de su propio desánimo, ha debido soportar toda clase de zancadillas de la gente de su partido, los agravios de los medios de comunicación afines que alentaban la ambición de otros líderes correligionarios para desbancarlo, los insultos directos de la derecha radical que lo consideraba un perdedor nato y la escasa valoración personal que siempre le dieron las encuestas. Tampoco el partido socialista lo tenía en consideración como adversario. La opinión pública y los políticos de cualquier bando durante la larga excursión a la fuente de la teja han cruzado apuestas con dos variantes: si a Rajoy en este camino tan abrupto de la oposición se le caería la sandía al suelo y se le partiría en dos; o si, finalmente, cansado de cargar con ese peso muerto, un día lo soltaría en plena cuesta para echar a correr hasta perderse monte abajo. Ahora algunos políticos del Partido Popular, hartos de ponerle zancadillas, periodistas de la derecha radical, que lo despreciaban hasta el escarnio, y ese conjunto de logreros y trincones que se mueven en las tertulias en torno al poder, están dando un espectáculo de bajeza perruna al comprobar que ya se divisa el final del trayecto y Rajoy va a ser capaz de llevar la sandía hasta la fuente de la teja. Los enemigos que le acuchillaron por la espalda ahora extienden en su honor la manta en el suelo con las viandas, se sientan alrededor y esperan que Rajoy les haga partícipes de la piñata que la sandía lleva dentro. Todos esperan recibir la correspondiente tajada.

Font : http://www.elpais.com/articulo/ultima/tajada/elpepuopi/20111106elpepiult_1/Tes

Con un seis y un cuatro...

Rubalcaba, el seductor táctico
Existen dos Alfredo Pérez Rubalcaba, el profesor y político de consenso, y el halcón
Elecciones generales 2011

Joana Bonet

Rubalcaba replica a Rajoy: "Los males están en su programa"

Se acabaron los experimentos. La capacidad de emocionar con un discurso hilado por una idea romántica de la política. La inspiración, el arrojo, la soflama. Vuelve lo clásico. Pragmatismo y practicismo. Firmeza. Ese es el perfil en boga. Y tanto Rubalcaba como Rajoy responden al retrato del gestor antes que líder. Son números dos, bregados y resistentes. Hombres con prudencia y mesura, maduros y bastante reservados, que nunca se dejan arrastrar por el temperamento. Se antepone la capacidad al carisma. Joseph S. Nye, inventor del soft y el hard power, argumenta en Las cualidades del líder la importancia de la llamada "inteligencia contextual": saber cuándo es necesario un estilo visionario y emocional y cuándo convienen la habilidad y la táctica política. Se estila la piel cambiante del líder en un entorno de mudanzas permanentes. ¿La tiene Rubalcaba? Y si la tiene, ¿aguanta los focos? ¿Es el hombre indicado para encabezar el pelotón socialista en sus horas más bajas?

Siempre fue oro en el PSOE. Y ha sido larga su travesía como mano derecha de una interminable colección de matrioskas: Maravall, Solana, Serra, Felipe, Almunia, Bono y Zapatero. Más de 30 años en política y sin quemarse. Incluso sus enemigos lo reconocen: "Es un seven eleven, abierto las veinticuatro horas los 365 días del año, y más movido por la supervivencia que por la ambición". Nadie duda que Alfredo Pérez Rubalcaba representa al zoon politikon de Aristóteles. No es magnético ni explosivo pero es sólido y desafiante. Ni sombra del idealismo del esquinado Zapatero. Ni citas de Borges. Esta es una campaña pedagógica y no hay más que ver el eslogan con corchete y verbos didácticos: "Escuchar, explicar, convencer". Con vocación reformista y una gestión brillante en Interior, este cántabro hijo de un piloto de Iberia que hizo la guerra con los nacionales es un hombre tan cartesanio que, atendiendo a la ley de probabilidad, tiene miedo a volar. "Este año no se ha cogido ni un día de vacaciones. Y a las diez de la noche, cuando todos estamos hechos polvo, él sigue fresco pidiendo más papeles y tecleando rápidamente los esquemas de sus discursos con dos dedos", explica su vicecoordinador de campaña,

Antonio Hernando. Duerme poco, come poco, es adicto al chocolate negro y, según contó en Informe Semanal, desde aquellas revueltas juveniles del Cojo Manteca toma pastillas para dormir. La suya es una "mala salud de hierro".

En sus discursos, domina el tono medio que subraya con enérgicos y acompasados movimientos de cabeza. La mueve tanto como las manos, que suben y bajan en gestos de afirmación; el gusto por enumerar utilizando los dedos, o el rascarse la palma justo en el pliegue entre índice y pulgar. Se le tiene por hombre de aparato, aunque nunca haya pertenecido a la ejecutiva federal: "Pero todos los aparatos han descansado sobre él", asegura Teresa Cunillera, número uno del PSC por Lleida. De hecho, supo manejar al aparato para frenar las primarias, si bien no logró convencer a Zapatero para que convocara elecciones en julio, cuando su popularidad era más elevada. ¿Conspirador y retorcido? Cunillera replica: "Más bien diría hábil pactista y, sí, conspirador, porque la conspiración está en la esencia de la política. Otra cosa es que seas un patoso conspirando". Frontón cuando han venido mal dadas y con fama de maquiavélico, quienes le conocen afirman que es un gran seductor. Me lo asegura la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, y resalta su capacidad para escuchar. Existen dos construcciones del personaje. El profesor, político de consenso, excelente orador; y el halcón, el que mueve los hilos en la sombra. El que dijo "lo sé todo de todos" y llama a los periodistas cuando no le gusta lo que escriben.

Pese a su determinante masculinidad, posee dos rasgos decididamente femeninos: entusiasmo por la palabra y emotividad. "Después del comunicado de ETA, lo vi llorar como una magdalena", asegura Hernando. Tras la muerte de su madre, y posteriormente la de su cuñado, le invadió una tristeza oceánica. Y sus ojos se humedecieron también el 9 de julio, cuando en su presentación dijo: "No me voy a dejar ganar". Lleva un Nokia del siglo pasado, aunque ya contesta personalmente algunos tuits. "Si desvías un momento la atención de sus ojos brillantes, te toca la rodilla o el brazo para que no te despistes", escribe una periodista de Telva. Igual que en Vogue y Elle, le preguntan por su mujer, la científica Pilar Goya; "lo lleva bien", asegura incómodo porque le piden lo que nunca le habían pedido: fotografiarse con ella para la campaña, tal vez para acercar a un hombre que "siente el peso de España sobre sus hombros", como informaba el ex embajador norteamericano Eduardo Aguirre a su gobierno en un informe revelado por Wikileaks.

Hace un año y medio, Juan José Millás le preguntó en un reportaje para El País si aspiraba a ser vicepresidente: "Me hace mucha gracia cuando dicen eso. Dios mío, ¡volver a la Moncloa! Ya estuve allí y no quiero volver", respondió. La vida y el principio químico de la incertidumbre –que tan bien conoce– alteraron los planes. Y ahora está por ver si detrás de quien ha sido un histórico número dos se agazapa un número uno decidido a librar la batalla contra la indiferencia. Esta, y el temor a una mayoría absoluta del PP, son sus mayores aliados.

Font : http://www.lavanguardia.com/politica/20111110/54237987314/rubalcaba-el-seductor-tactico.html

Opinió/

O FEM CAMPANYA O FEM PORNOGRAFIA

Xavier Grau
Periodista

Vagi per endavant que sóc militant socialista i regidor del PSC al fantàstic poble de Cubelles. I que penso que no és el mateix fer campanya política que vendre donuts, coca-cola o gambes de Vilanova.

El principal encert del PSC en aquesta campanya ha estat retirar immediatament l’anunci ja famós dels maquinis que ha ofès, i amb raó, la ciutadania en general. No m’amagaré quan vegi un mestre, una metgessa, un infermer o una assistent social però sí cal que formalment demanem disculpes.

És un anunci tan simplista, tan inoportú, tan fàcil i tan mentider en la seva representació gràfica com ho és, en general, l’acolorida publicitat comercial més previsible. Perquè tots sabem que no existeix la millor cervesa del món, que evax no és un manual d’equitació, que quatre gotes de fairi no buiden la pica i que els nens no venen de Paris. Això és publicitat. Reclam emocional i irracional per motivar la compra, i quan més impulsiva millor.

Però en política no ens ho podem permetre. Des de la dreta berlusconiana i casposa sí, però des de l’esquerra lúcida, il·lusionada i respectuosa amb la ciutadania que jo reclamo, no. Un partit com el PSC que ha passat pel Govern d’infinitat d’Ajuntaments i pel Govern de Catalunya fent un treball significadíssim en molts àmbits no pot pifiar-la així. Clar que un mal dia en publicitat, com en periodisme o en el món del taxi, el té tothom. I en política també. Fins i tot en Rajoy en l’últim debat. O en Rubalcaba. O en Campo Vidal.

És tan sobrer i tan tontet l’anunci, tan estúpid i tan antic com el muntatge que fan córrer, ves a saber qui!! -i miro cap a la dreta-, de la ministra i candidata Carme Chacón amb un pit a l’aire envoltada de militars. La difusió d’aquesta imatge, que ha costat ja la dimissió d’una candidata al Senat del PP, és a més a més un acte masclista i misogin.

La imatge no té res a veure amb la pretensió de La llibertat guiant el poble de Delacroix. El fotomuntatge contra la ministra té mala baba i punt. I s’acosta a l’espot retirat des de la perspectiva de la “pornografia letal” que Romà Gubern va descriure ja al 1989 tot i que algú li ha donat un retoc a l’estil de la última d’Almodóvar per la cosa mèdica, per la cosa sàdica, per la cosa estètica. O no.

El que deia. Una formació política que ha passat per la responsabilitat de govern no pot comportar-se com una formació extraparlamentària igual com un partit extraparlamentari modula el seu to al trepitjar la catifa institucional. És així i està bé que sigui així. Igual com cap gendre posa els peus bruts de fang damunt el sofà de ca la sogra, també coneguda com “mare política”. I per alguna cosa serà, “mare” i “política”.

El pitjor de la concreció gràfica de l’espot improcedent és que ha anul·lat la contundència del missatge, tot i ser obvi: les retallades tenen conseqüències. Però en campanya no s’hi val equivocar-se tant ni apel·lar al més íntim reflex emocional dels votants. És insà per la democràcia apel·lar al vot genital. I que consti que qui encapçala la carrera de despropòsits és Duran i Lleida acusant de ganduls els andalusos i de malalts els homosexuals.

El tema està en que alguns assessors polítics i electorals dels grans partits –perquè la pífia podria subscriure-la qualsevol formació d’aquí al 20.N-, els grans estreteges electorals, deia, arriben sobreexcitats a les campanyes. Disfruten. Al·lucinen. És la passió el que els enterboleix la ment i s’acaben passant de frenada. Excepte Rajoy, clar, que porta la frenada d’origen. I tant pornogràfic acaba sent, - Mariano-, mostrar com ocultar, que tot va a gust del consumidor i de la consumidora.

Confio que aquesta polèmica quedarà en un no res i l’acabarem atribuint a la velocitat i la compressió de la campanya política en temps 2.0. Si hem de resumir el missatge en un centenar de lletres pel tuiter, mostrar la nostra millor imatge al feisbuc i explicar la dificultat del moment en espots de vint segons el més fàcil és que tots plegats acabem desbarrant. Mai he compartit la idea total que una imatge val més que mil paraules. Tot i que el meu amic Joan Manuel Baliellas, Bali, té fotos impressionants com Cinco fotógrafos en un ascensor, cuanto peligro en tan pocos metros!!! –mireu els ulls de la penya!-. Una imatge mostra el món, però no l’explica. I Joan Fuster pot explicar-ho gairebé tot:

“La vida, al capdavall, és una imprudència

que, malgrat tot, hem de preservar”

I això que la campanya a Catalunya de Carme Chacón proposa un lema senzill i comprensible, ben poc tenyit de propagandisme ingenu, proclamant que “el futur és esforç i justícia social”. M’agrada. No apel·la a l’instint més impulsiu. No manipula obscenament el sentiment de l’electorat. Però alguna cosa ha fallat i la frívola simplicitat dels temps de campanya han fet descarrilar la raó, han permès tractar l’electorat com un il·lús, i el que és pitjor: l’espot talla tant el rotllo com el rostre de Rajoy apareixent a l’última escena d’una peli de Nacho Vidal. I més si està rodada en català.

Xavier Grau

Periodista

Val la pena fer una revisió d´aquest article signat per Javier Marías....

JAVIER MARÍAS

LA ZONA FANTASMA
Noventa y nueve patadas y media
JAVIER MARÍAS 02/10/2011

Hace siete años y medio publiqué aquí una columna titulada "Noventa y ocho patadas". Estaba escrita dos semanas antes de su aparición, como todas, pero salió exactamente el 14 de marzo de 2004, es decir, el día de las elecciones y tres después del mayor atentado terrorista de la historia europea, que nadie había podido prever. En aquel artículo mostraba mi incomprensión hacia quienes se abstienen o votan en blanco, sobre todo hacia estos últimos, ya que, si se toman la molestia de llegarse hasta las urnas, eso indica que la política no les es indiferente. El problema del voto en blanco es que, por mucho que se intente presentar como un rechazo a cuantos partidos concurren o incluso al sistema mismo, se trata por fuerza de una protesta muda y que no computa. Computan sólo los votos "positivos", y serán éstos los que determinen quiénes van a gobernarnos, por escasa que sea la participación. Es así y no hay vuelta de hoja, no al menos mientras no se enmiende la delirante Ley Electoral que sufrimos y que ninguno de los grandes partidos ha tenido el menor interés en modificar y por tanto no lleva trazas de ir a cambiarse jamás. Es lo que hay.

Javier Marías Franco
A FONDO
"Si el principal argumento contra Rubalcaba es que es 'el pasado', Rajoy es 'el pasado remoto"
En aquella vieja columna -no era ni imaginable que Zapatero fuera a ganar, qué lejos queda aquello-, aludía al dicho de nuestra lengua "Me da cien patadas", con el que expresamos nuestra profunda aversión o antipatía hacia algo o alguien, y reconocía que no había ninguna formación política que no me diera noventa y ocho como mínimo, lo cual era muy grave para quien siempre se ha interesado por la cosa pública y además vivió el suficiente franquismo para anhelar la existencia de la democracia, del derecho a voto y de las elecciones. Supongo que es por esa razón por la que nunca me he abstenido ni he votado en blanco, pese a haber estado tentado de hacerlo ya varias veces. Siempre se me impuso, al final, un particular sentido del deber, así como el reconocimiento íntimo de que, por mucho que me reventaran todos los partidos y candidatos, había alguno que me daba ciento veinte patadas y algún otro que me daba "sólo" noventa y ocho. Muchas son, en todo caso. Admito, así pues, que llevo unas cuantas elecciones -qué remedio- votando más contra quienes me horripilan que a favor de quienes "solamente" me resultan desagradables, incompetentes e imbéciles. Me temo que estoy lejos de ser el único en semejante situación.
Pero estos políticos nos lo ponen cada vez más difícil, y ya tiene mérito. Los últimos años de gobierno del PSOE (deberían impedirse las segundas legislaturas en nuestro país, porque todos nuestros Presidentes enloquecen en ellas sin falta) han sido tan torpes y desastrosos, y tan antipáticos, y tan ridículos, que ese partido me alcanzó las cien patadas y aun me las sobrepasó. Los que se dicen a su izquierda sólo han crecido en simpleza y en ceguera. Los nacionalistas jamás crecen ni decrecen: son iguales a sí mismos, monolíticos, reiterativos, llevan toda una vida encerrados con un solo juguete. En cuanto a los de la derecha, en nada se distinguen de aquel gobernante llamado Aznar que a una gran parte de la población acabó dándole no cien, sino mil patadas. Así que preveía yo que en esta ocasión -estamos a mes y medio de las elecciones- podía ser de los que se quedaran en casa o depositaran una papeleta impoluta en la urna, en contra de mis convicciones. Nada bueno espero del PSOE ni del PP, menos aún tras su indecente acuerdo para reformar la Constitución, del que hablé hace dos domingos.
Ha aparecido, sin embargo, un candidato que me parece inteligente, oh milagro. Su partido lo considero completamente idiotizado desde hace tiempo, pero a él lo veo inteligente, a años luz de todos los demás. Y tampoco creo estar solo en esa apreciación, dado que es siempre el político mejor valorado en los sondeos -o el menos denostado, si se prefiere-. Sin duda es artero y ocasionalmente demagógico, pero nadie que se dedique a su profesión está a salvo de eso, y quizá no deba estarlo, más le vale. Lo cierto es que Rubalcaba argumenta y razona y explica, lo cual se diría lo mínimo que ha de exigírsele a un candidato y sin embargo es casi insólito en España. No chilla, no se desgañita, no suelta una tras otra frases hueras y altisonantes. No da la impresión de tener la cabeza vacía, como les sucede a Rajoy y a Cayo Lara, o llena sólo por una idea fija hipertrofiada, como les ocurre a Urkullu, Mas, Rosa Díez y otros cuantos. Da la sensación de ser un hombre flexible y hábil, con capacidad de maniobra y de diálogo y poco proclive a las ocurrencias "ornamentales" que han jalonado los dos mandatos de Zapatero (y es de agradecer que se abstenga de la cantinela pedestre del "todos y todas" a la que están abonados casi todos -y todas- los de su partido). Tampoco parece alguien falto de escrúpulos, y eso es fundamental. Su gran inconveniente es que ha formado parte de los últimos Gobiernos. Es mala cosa, no lo voy a negar. Pero, qué quieren, visto el panorama: Rajoy formó parte de todos los Gobiernos de Aznar, lo cual no es ya mala, sino pésima cosa. Si el principal argumento contra Rubalcaba es que es "el pasado", habría que decir que, por desgracia, Rajoy es "el pasado remoto", aquel que nos llevó a la Guerra de Irak con falacias y nos mintió -sin escrúpulos, precisamente- sobre la autoría de los atentados del 11-M, sucedidos tres días antes de que yo publicara aquí aquel artículo desesperado. Este de hoy lo es todavía más, no se crean, y de ahí su título.

Font : http://www.elpais.com/articulo/portada/Noventa/patadas/media/elpepusoceps/20111002elpepspor_18/Tes

Diari de Cubelles.

La pluja copiosa caiguda en aquets pocs dies ha ocasionat desgavell a molts punts del territori nostre i a la resta del país. Ha donat pas a les ,inundacions de rieres,carreteres algun que altre ensurt a les vies d’accés a les ciutats i com no les apagades a la xarxa elèctrica de molts indrets . Ah ! i un regal també per pantans últimament escassos d’aigua .

A Cubelles, mes de dues hores la llum va petar iva deixar de negre nit els carrers ,les botigues i les cases .De nou vaig rememorar aquells anys en que a Cubelles quatre gotes suposaven anar a buscar espelmes i escampar-les per la casa,anar a dormir aviat i esperar l’endemà . Ara ,evident que es poc sovint que succeís i les millores son evidents amb el pas dels anys. L’altre dia alguns comerços i botigues van esgotar les espelmes i demés aparells per obrir-se pas i a no quedar a les fosques dins de casa. Desconec si es va inundar la zona de la riera, si els pàrkings va resultar afectats,si veïns i veïnes del barri de mar van tenir que sortir en barca ..

Lo primer que fa molta gent es consultar determinats mitjans a veure que ha passat i no sortia res. En concret l´’endemà ,la web del Ajuntament no en feia cap menció d’aquest ensurt ni de les conseqüències ocasionades per la forta pluja ni de la tallada de llum habitual a provocar incidents .Celebrem que no fos necessaria aquesta informació.

Esperem que aquest tall de llum no promogui noves idees d’estalvi aquí enllà..i arreu..

Opinió/

EL QUE IMPORTA DE GRÈCIA ÉS LA IAIA DEL IOUGURT

Xavier Grau
Periodista

Després dels blavosos anuncis de iogurt, el millor que ha arribar des de Grècia en els darrers dies és la imprevista crida al referèndum anunciada per Papandreu. Si els gurus amagats de les agències de qualificació s’han literalment acollonit només de pensar que el poble grec prenia la paraula potser és que la idea és bona. Tan se val que ara l’anul·lin. Fixin-se com respon amb urgència el ministre grec d’Economia: “el país ha de tenir un govern estable, un sistema bancari fora de perill i Grècia s’ha de moure el més aviat possible amb resultats clars per percebre el sisè tram de crèdit del primer rescat quantificat en 8.000 milions d’euros”.

Fins aquí perfecte, excepció feta que això requereix que la ciutadania mutis i a la gàbia. Després de la feina de centenars d’agents, secretaris i subsecretaris, experts i consultors, economistes a sou, directors generals i ministres ara és difícil encaixar que dues lletres d’un referèndum, Si o No, ho engeguin tot a dida.

Ho deixa escrit Nacho Corredor: “De nou s’ha fet evident que no hi ha marge de decisió per la ciutadania; el típic “tot per al poble però sense el poble”.

¿Què haurien votat els grecs? ¿I les gregues? ¿Haurien dit tots plegats sí? ¿S’haurien decantat pel no? ¿Algú sap quina era la pregunta?

Darrera l’anunci del primer ministre grec –llicenciat en sociologia, compte!- hi deu haver milers de càlculs polítics, personals, de partit i de govern. Però en democràcia, fer una crida tan contundent a la participació ciutadana no ens hauria d’espantar. Reclamem-ho. ¿Quin problema hi deu haver en que la iaia del iogurt s’alci guerrera a peu d’urna per dir què pensa d’Europa, de l’euro, dels mercats, del deute sobirà, de l’efeemei i del becee?

És igual què diguin demà els mercats, què es murmuri davant les màquines de cafè de Moody’s, Fitch Rating o Standard & Poor’s –que deuen ser els portaveus dels srs. Mercats: hola què tal, encantat!). Poc importa què pensa Angela Merkel segons abans d’agafar el son o què li murmura Sarkozy a la seva filleta entre cimera i cimera abans de la debacle mundial. Berlusconi sí sabem en què pensa.

El desafiament de Papandreu ha deixat en una brometa el Halloween de Wall Street: estem enmig d’un crisi econòmica i d’una guerra de valors com a comunitat global excitada amb el feisbuc i verborrèica amb tuiter.

Tant se val. El segle XXI és el segle de la ciutadania i de la participació, i per sort també més enllà del feis i del tuiter. S’equivoca qui pretengui governar des del cim de Berlín, des de l’àtic de Nova York o des del Wold Financial Center de Shanghai (que el nom sol ja acollona!).

Els grecs no votaran. I nosaltres tampoc, al marge, que consti, de l’elecció el 20-N del proper encarregat de planta –Toni Batllori dixit!- i que espero que sigui Rubalcaba. Té pinta de poder-nos mantenir més curiosa la paradeta i fins i tot la vitrina dels refrigerats per guardar-hi el iogurt grec o de La Fageda en el nostre cas.

El debat grec ha confirmat que la por del poder a escoltar la veu de la ciutadania és l’eina d’avançar cap al futur construint noves relacions de gestió de la informació, la participació i del poder. I a veure què fem amb brokers, traders, comissionistes i qualificadors de deute sobirà que estan encantats mirant les seves pantalletes i pensant quina més fer-ne per seguir jugant amb la vida i la hisenda de milions i milions de ciutadans al món.

Després del miratge del referèndum grec aquests ho tenen més fotut a la llarga. Tothom sap que la primera vegada és la que més costa, o la que succeeix de manera atzarosa. Casualitat o no, Papandreu revestit de la mítica Pandora ha estat de nou per uns dies el posseïdor del foc i de tots els mals que més temen de Wall Street en avall.

No cal patir més del necessari. Sent optimista de mena, convençut que la humanitat porta decennis avançant malgrat el fre de la foscor i que així li va anar a Prometeu, Grècia ha obert el camí pel proper referèndum que hem de reclamar: el compliment imperatiu dels Objectius del Mil.lenni pactats a l’ONU pel 2015. Aquesta és la mare dels ous: treballem per assegurar la transformació del món o seguim esperant que ens canvïi sol? Mentre, el que importa per ara és la veu de la iaia del iogurt, que ja va sentenciar:

XRONIA KAI XRONIA MAS PERNA TA ARXEIA MAS
Any rera any es van dur les nostres antiguitats

META MAS PIRA KAI ETSI I OLIMPIATAS MAS
després també van venir a endur-se les nostres olimpíades

TORA THELOUN NA PAROUN TO GIAURTI MAS !!!!
i ara es volen emportar el nostre iogurt

Resumint: cronia cai cronia. En traducció lliure: “té collons la cosa!”

Detenen l'arquitecte de Cubelles, que va espiar regidors

Els Mossos el van detenir després que el govern local denunciés la descoberta d'una gravadora en un despatx d'Urbanisme
El treballador diu que té problemes laborals i que “és un greu error”

Els Mossos d'Esquadra van detenir el 26 d'octubre l'arquitecte municipal de Cubelles, Xavier Pérez Díaz, i li van prendre declaració com a acusat d'un presumpte delicte de revelació de secrets. La detenció, que va confirmar ahir el cos policial, es va efectuar després que el 20 d'octubre es detectés la presència d'una gravadora digital en un despatx del departament d'Urbanisme, a l'edifici de serveis tècnics, on es reuneixen regidors, i es presentés denúncia al cos policial.
La notícia de la detenció de l'arquitecte es va convertir ahir en el principal tema de conversa entre els treballadors municipals, i també al carrer, i va començar a córrer el comentari que es podria haver fet una sèrie d'escoltes al departament d'Urbanisme, que té sobre la taula la revisió del POUM del poble. El fet que el govern local, tot i els intents ahir perquè expliqués l'incident, no volgués fer cap tipus de valoració del cas i la poca informació facilitada pels Mossos, perquè encara s'està investigant, van alimentar aquesta versió.
Tot i així, la versió popular no es correspon amb la realitat. A primera hora de la tarda, aquest diari es va poder posar en contacte amb l'entorn de l'arquitecte, que té 37 anys i que actualment està de baixa, i aquest, a través d'un portaveu que va preferir quedar en l'anonimat va fer públic que reconeixia que havia estat “un greu error” fer els enregistraments; a més, va explicar que, si ho havia fet, era perquè estava “obsedit pels problemes laborals” que té a l'Ajuntament “i perquè coneix el govern”. El portaveu de l'arquitecte va negar que l'escolta estigués relacionada amb la revisió del POUM, que va quedar sobre la taula en el mandat passat i que ara el govern local (ICV-EUiA, UC-Rcat i el PP) està treballant per aprovar-lo durant aquest mandat. El cas, el porta el jutjat de primera instància i instrucció 8 de Vilanova i la Geltrú.

Font:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/24-puntdivers/4-divers/471868-detenen-larquitecte-de-cubelles-que-va-espiar-regidors.html

Diari de Cubelles

La premsa recull aquestes informacions . El regidor del PP a Cubelles segueix mantenint el seu posicionament dur respecte a la situació actual del ajuntament de Cubelles segons insisteix de nou . Per un altre part el PSC segueix mantenint la discrepància amb el actual regidor d´Hisenda Luis Alemán amb les seves afirmacions acusatories.

Per part del PSC mantenen amb fermesa que Cubelles disposa d´un Ajuntament sanejat. La documentació avala aquest punt de vista a pesar del esvalotament per part del senyor Alemán com a responsable d´Hisenda.
Mentrestant portem quasi cinc mesos de govern i quin serà el moment de començar a treballar ? Sembla ser que el senyor Alemán vol encapçalar el nucli del govern i amb una certa prepotència evident ,respecte als seus companys de viatge,ja que ICV i Reagrupament- Unitat Cubellenca a on son ?

Estem a Cubelles en una campanya del PP en contra del PSC de cara a les eleccions del 20 de novembre

A partir d’aquesta data tot será diferent ?

La Mònica tornarà a sortir a la palestra ?

Unitat Cubellenca ressorgirà d´aquesta nebulosa ?

CIU,ENTESA,PSC alerta als propers mesos ,a treballar de valent !

Cubelles té una economia sanejada, segons el PSC
25/10/11 02:00 - Cubelles -
L'Ajuntament de Cubelles té una situació econòmica sanejada, segons el PSC, que acusa l'actual govern local (ICV, UC i el PP) d'“alarmisme” en assegurar que el municipi passa un moment complicat. Segons els socialistes, el govern ha “ocultat malintencionadament” informació sobre els comptes de l'Ajuntament; en aquest sentit, el PSC lamenta els “antecedents catastrofistes” explicats pel regidor d'Hisenda, Luis Alamán, durant una assemblea informativa a principis d'octubre. “La situació econòmica de l'Ajuntament de Cubelles és sanejada atenent l'estalvi net positiu i el romanent positiu a 31 de desembre del 2010 segons el darrer informe oficial signat per la interventora municipal”, diu el PSC. El grup socialista –que va liderar l'anterior govern– destaca que l'Ajuntament disposa d'un “bon fons de maniobra positiu per un total de 5.994.364,35 euros”, i d'una “excel·lent ràtio d'autonomia financera del 81,2%”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/1-territori/10-administracions/467592-cubelles-te-una-economia-sanejada-segons-el-psc.html

El regidor d'Hisenda de Cubelles, Luís Alamán, ha acusat aquesta tarda el PSC d'haver endeutat l'Ajuntament de Cubelles en quatre anys i d'haver malbaratat els recursos del consitori. Alamán respon així a un article del PSC fet públic la setmana passada defensar la gestió municipal de l'anterior govern.
El govern de Mònica Miquel responsabilitza l'anterior executiu del 'mal estat' de les finances municipals, dels deutes amb els proveïdors i de la inexistència d'un pla de viabilitat per reconduir la situació.
http://www.vilanovadigital.com/espais/actualitat/article.asp?idarticulo=33617

El PSC deixa un ajuntament sanejat a Cubelles
'Des del PSC volem denunciar la maniobra d’ocultació malintencionada per part del sr. Luis Alaman (PP) i de la sra. Mònica Miquel (ICV) que com alcaldessa és responsable màxima d’aquesta estratègia embrutidora que en res beneficia Cubelles'
En l’acte de presentació de la situació econòmica de l’Ajuntament de Cubelles per part del nou govern ICV-PP-RCat es va qualificar el moment de molt delicat i citant, textualment, uns antedecents catastrofistes i alarmistes que res s’assemblen a la informació oficial: la situació econòmica de l’ajuntament de Cubelles és sanejada atenent l’estalvi net positiu i el romanent positiu a 31-12-2010 segons el darrer informe oficial signat per la Interventora Municipal sra. Rosa Maria Almirall i Domènech.
Font : http://www.socialistes.cat/psc_esl/Territoris/Alt-Penedes-Garraf-Federacio

Des del PSC volem denunciar la maniobra d’ocultació malintencionada per part del sr. Luis Alaman (PP) i de la sra. Mònica Miquel (ICV) que com alcaldessa és responsable màxima d’aquesta estratègia embrutidora que en res beneficia Cubelles.
L’actual regidor d’Hisenda, sr. Alaman, va ocultar en la seva intervenció i també en la documentació lliurada aspectes claus. Ni es va referir al balanç de situació ni al compte de resultats de l’exercici 2010 tot i ser aquests documents part integrant de l’expedient del Compte general del 2010. Al mateix temps, el silenci clamorós de l’alcaldessa va permetre amagar als ciutadans i ciutadanes de Cubelles un autèntic i objectiu anàlisi de la situació econòmica, patrimonial i financera de l’Ajuntament de Cubelles.
És per això, que des del PSC exposem que de l’anàlisi d’aquests documents oficials es desprèn que l’Ajuntament de Cubelles té els recursos necessaris per fer front a les inversions i projectes aprovats i a la millora dels serveis per la ciutadania:
Balanç equilibrat amb un bon fons de maniobra positiu per un total den 5.994.364,35 (gairebé sis milions d’euros) Excel.lent ràtio d’autonomian financera del 81’2% Baix índex d’endeutament a llarg termini: només unn 10,12% sobre el total dels actius Baix índex d’endeutament a llarg terminin en relació als ingressos pressupostats pel 2011: només un 46% Diferèncian positiva en els venciments mitjans de pagament en relació als venciments de cobrament que aporta una millora en la gestió de la tresoreria municipal (cobraments amb venciment mitjà a 35 dies contra pagaments a 62 dies) Bonan generació de cash flow durant el 2010 per un total de 941.641,79 euros: increment de la tresoreria de 1.041.915,13 euros (s’ha passat dels 7.055.134,03 euros el 31 de desembre de 2009 a 8.097.049,16 euros a 31 de desembre de 2010) La xifra corresponent a l’amortització de càrrega financera prevista peln 2012 puja a 973.542,62 euros, representant una quota sobre el total d’ingressos del 7,19% És per tot això que denunciem públicament la voluntat intoxicadora per part del nou govern municipal a qui demanem que, especialment en un moment global molt delicat, no contribueixi a denigrar i menystenir la necessària dignitat institucional que els governs han de defensar per l’Ajuntament a qui representen.
Des del PSC no entrarem en insults, desqualificacions, provocacions i agressions com les que estem patint en aquests primers mesos de legislatura. Però tampoc callarem en la defensa de la dignitat del nostre Ajuntament i per això afirmem que:
--El fons de maniobra de l’Ajuntament de Cubelles indica que entre els imports pendents de cobrament a cuert termini (31-12-10) i els imports pendents de pagament a curt termini a la mateixa data la diferència és positiva per les arques municipals en 5.994.364,35 euros. -- L’Autonomia financera que medeix el percentatge de fons propis en relació al tota d’actius és a l’Ajuntament de Cubelles del 81,2%. -- L’Ajuntament de Cubelles manté una excel.lent capacitat de retorn de l’endeutament a llarg termini xifrat en només un 7,19% dels ingressos.
Per tot això, el PSC reclama claredat i respecta a la veritat per part del sr. Alaman i la sra. Miquel i insistim en la necessitat que assumeixin els seus compromisos per acabar amb aquesta gravíssima maniobra d’intoxicació. Així, des del PSC reclamem que s’aclareixi la situació públicament i que el nou Govern presenti el que es va comprometre a fer:
L’Auditoria externa independent que va anunciar la sra. Mònica Miqueln n El Pla de Viabilitat elaborat per la Diputació de Barcelona que tots els partits membres del Consistori es van comprometre a treballar per planificar el futur econòmic de Cubelles. Pla de Mandat anunciat per abans de finalitzar eln 2011 Sense aquests documents oficials i rigorosos, la credibilitat del Govern de Cubelles en matèria econòmica segons expliquen el sra. Alaman i la sra. Miquel queda seriosament qüestionat perquè la veritat oficial i acreditada pels documents oficials és que el PSC –que ha compartit responsabilitat de govern amb CiU i ERC- ha deixat a Cubelles un Ajuntament sanejat.

Font :
http://www.vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?iddoc=33423

No calen paraules!

A la premsa ha aconseguit omplir de comentaris d´opinió les paraules .El senyor Peces Barba diu que va ser una brometa i ha demanat disculpes amb la boqueta petita en un primer moment i després un pel més oberta .Les veus i els crits el cel no es van fer esperar per part d´amics ,coneguts i de les primeres espases de partits .

De moment teniu un article de Manuel Cuyás al Punt ,us recomanem fer-ne lectura.

Opinió

Vuits i nous
·Peces-Barba
29/10/11 02:00 -

Manuel Cuyàs

Després de sentir el pare de la Constitució Peces-Barba dient que a Espanya li hauria sortit més a compte annexionar-se Portugal que Catalunya, els portuguesos salten d'alegria i canten fados optimistes pensant de quina una es van salvar l'any 1640 i amb quins personatges s'han estalviat la convivència fins a dia d'avui.
La Ciutadella, on ara hi ha el Parlament i el zoològic, i el castell de Montjuïc, on volen instal·lar un museu que recordarà guerres espanyoles, tindrien la seu ara a Lisboa; Lisboa seria una ciutat de províncies amb l'AVE amb vint-i-cinc anys de retard i el port i l'aeroport escatimats; el Tajo hauria estat objecte de plans hidrològics; Pessoa seria un autor vernacle que al seu temps hauria publicat clandestinament; un partit anomenat Cidadâos negaria el pa i la sal al portuguès amb la complicitat del PP, i un Peces-Barba del PSOE, pare de la Constitució, potser diria ara que hauria estat millor annexionar Catalunya que Portugal, i nosaltres contents com portuguesos que no hagués estat així.
El pare de la Constitució ha afegit que ara no caldrà bombardejar Barcelona com la realitat i Espartero recomanaven fer cada cinquanta anys. La veritat és que en aquest punt m'he perdut. Ja està bé que no calgui bombardejar, és clar, però per què no cal? Què sap Peces-Barba que nosaltres ignorem? Disposen d'una arma secreta incruenta però efectiva? Ens han vist més dòcils, més neulits que els segadors, Rafael Casanova o Companys? A veure si encara ens haurem d'ofendre de no ser objecte de bombardejos. Diu Peces-Barba que som massa susceptibles, que no tenim sentit de l'humor. En té, ell?
A Lisboa hi ha un dels aquàriums més grans, més moderns i més bonics d'Europa. Una vegada el vaig visitar, i a mi, que no m'agraden especialment els peixos vius, a l'hora de tancar em van haver d'empènyer perquè vaig quedar-hi hipnotitzat. Hi havia peixos martell, peixos espasa, peixos serra, peixos destral. Hi ha peixos molt inquietants. Un de gras i lleig es feia l'adormit per poder atrapar amb la llengua els incauts que li passaven a prop

Font :

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/468297-peces-barba.html

Opinió/

Xavier Grau
Periodista

L’ÚLTIM OCTUBRE DE MIQUEL PAIROLÍ

A punt de situar-se entre els millors escriptors catalans de la segona meitat del XX, Miquel Pairolí va morir el 6 de juliol de 2011 i va marxar pendent d’explicar-me, encara, perquè la protagonista de El camp de l’Ombra condueix un Lancia Delta. I el que és pitjor, aquest estiu, Miquel, no vas poder rellegir de nou Lighea de Lampedusa.

Al Garraf, Miquel, els últims raig de sol porten encara calor i claror, molta claror, sobretot claror. És l’octubre més calorós de les últimes dècades al Penedès i el mes amb millor clima al teu Empordà des del 1954, l’any mateix que va ser construïda la vostra casa a Quart i l’any que Joan Vinyoli s’instal.là a can Pallí de Begur. Aquest triangle de costa preferit: Palafrugell, Palamós i Begur llueix esplèndid. Tot ben lluny del teu Octubre que “va començar amb una fredorada”. I això que l’estiu va arribar malament, de pena. Del juliol, ni te’n parlo. I nosaltres fent riure, això sí, cruspint-nos uns bocates de pernil a peu de rierol a les portes de Quart. Semblaríem uns irreverents, això sí, si no fos per la íntima sensació d’afecte i estimació que va dur-nos fins allà pel teu enterrament. A mi, -i cito en el teu discret nomenclàtor- a la M.C. i a l’E.S. Va venir fins i tot la C.S, al primer funeral conjunt que recordo a no ser que el traspassat fos de la família. A l’igual. I compte, hi assistí el conseller Mascarell, home sensible i de cultura fina, i l’alcalde de Girona, periodista també. En aquest sentit, tu, un funeral de primera a major glòria de la nissaga de la teva Cera. I a tots ens va quedar clar, com vas deixar dit i deixar dir, que “per raons òbvies” tu hi series només de cos present.

La solidesa de l’obra de Miquel Pairolí, la capacitat narrativa i la precisió en la descripció d’ambients i sensacions no pot passar desapercebuda en aquest país petit i sempre emprenyat. Per l’escàs artifici formal del seu relat i, malgrat això, la seva exuberància. Un estil contingut però florit, a la vegada ferm i sinuós, com l’escorça de l’alzina surera. La teva alzina, Miquel, la que persevera. Com tu, Miquel, segons va definir Pla els homes de la teva terra: “endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics raonats i prudents, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. Tenen enginy a la mà, els sentits desperts, senten créixer l’herba, dormen amb un ull obert. No hi ha una altra cultura que aquesta en aquest món, la resta és dolor, neguit i cendra”. Tens raó Miquel, carpe diem.

Pairolí: articulista a L’escaire del diari El Punt i a l’Avui, cap d’opinió al liquidat Diari de Barcelona desaparegut malgrat la seva “esperança irracional” en la supervivència, guionista del Literal de TVE, biògraf de Joan Oró, autor d’assaig, estudis literaris i teatre... premi Crítica Serra d’Or 2011 pel dietari Octubre. I el més important, en paraules de Lluís Muntada, “mantenia inexpugnable el seu cercle íntim i prodigava una amistat noble”. Gràcies Miquel: “Per a en Xavier, que s’ha llegit aquest llibre amb més afecte que no pas jo”.

La narrativa de Miquel Pairolí és sensual i crua, precisa, continguda i vital a l’hora. Un cant a la vida i un pols a la mort des de l’exacte punt de la serenor personal i creativa que Vinyoli situa en un punt exacte:

“Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

Però tu i jo vivim al botó de la roda,

On és imperceptible el moviment”

En Miquel deixa feta una gran literatura. Construïda amb elements senzills i propers però aprofundint en els grans temes de la creació. El sentit de la mort i de la vida: l’ implacable piconadora del pas del temps, la renúncia indefugible als grans plaers de les vida que la vida mateixa ens va prenent.

I ho ha fet amb les mateixes eines rebudes de l’herència intel.lectual i genètica que ell reivindica de la gent del camp, dels pagesos de l’entorn de l’Onyar. Amb precisió, paciència i coneixement d’allò que porta entre mans bé sigui el tràmec corcat del pare i de l’avi, bé sigui l’última entrada del proper dietari tot just encetat: No ha estat un somni, no.

Poc amant del gregarisme i dels saraus, algú hauria de reivindicar per a ell la Creu de Sant Jordi –“per raons òbvies”- a títol pòstum. O no. Millor que li dediquem un mirador des d’on es vegi el que en Miquel veia i puguem aprendre a pensar i a ser com ell pensava i era. I sobretot, que hi hagi el seu banc preferit i que s’hi albiri, no fotem!, una magnífica panoràmica del perfil de les Gavarres en caure el sol. O una bonica plaça a Girona, què collons!!

El SOLC organitza un curs d’informàtica per a aturats


Curs de monitors en el lleure

Visita dels assessors del Síndic de Greuges, el 2 de novembre

Programa d’hores del conte i activitats infantils 2011-2012


Font : http://www.cubelles.org/

Missa dels fidels difunts, el 2 de novembre

Campanya informativa del morrut de les palmeres


Visita dels assessors del Síndic de Greuges, el 2 de novembre

Ampliada la prohibició de fer foc en zones forestals

Font : http://www.radiocubelles.com/

Fa pocs dies un grup de dones d’una entitat, Dones Solidàries d'Alella van programar una exposició de fotografies en que es mostraven els pits de dones. a la sala de la Parròquia de Sant Fèlix a la bonica de Alella No, no era una exposició de llenceria i mides de pits ! Eren un reclam d’atenció cap al càncer de mama i com afecta a la població femenina. Sembla que les imatges van trasbalsar al mossèn Josep Fàbregas i que no va perdre temps en justificar i no permetre exposar-les, emparant-se en que un grup de mares estaven esgarrifades, per si els nens i nenes de la catequesis o d’altres activitats podien veure les fotografies. . Aquest fet ha donat que parlar a la població uns dies. Finalment l’exposició es va inaugurar a unes altres dependencies.

De moment tot llegint a Quim Monzó trobareu un pel més d´informació i una fina ironia afegida important.

Senyores esgarrifades , prenguin una tassa de til·la i les sales por favor ,a propet. !

Es mejor llamar a la puerta idónea

A mí me parece bien que el párroco no permita la exposición: al fin y al cabo el local es de la parroquia

Quim Monzó

La semana pasada, en Alella, mosén Josep Fàbregas, párroco de la iglesia de san Félix, hizo retirar la exposición de fotografías sobre cáncer de pecho que estaban a punto de inaugurar en un local de la parroquia. El motivo es que, al ser fotos sobre el cáncer de pecho, aparecen pechos. De la misma forma que, si la exposición hubiese sido de fotos sobre el cáncer de colon, habrían aparecido cólones bellamente fotografiados. Es lo que pasa con las exposiciones monográficas: al tratar de un tema determinado, las fotos que se cuelgan tratan de ese tema y no de otro. No tendría sentido, por ejemplo, una exposición fotográfica sobre el cáncer de pecho con fotos de las mansiones de la Toscana, de la cocina tecnoemocional o de la zarza borde.

Mosén Fàbregas ha vetado la exposición porque hay niños que hacen catequesis en el mismo local y considera que las imágenes de pechos son "inadecuadas" para ellos. Dice que, además, hay familiares de los niños que se han quejado. La exposición lleva por título El pecho al descubierto, y muestra la evolución del pecho de la mujer: desde la infancia a la vejez. Es una exhibición itinerante, que exhibieron por primera vez el año pasado durante el noveno Congreso Catalán de Mastología y Patología Mamaria.

A mí me parece bien que el párroco no permita la exposición. Al fin y al cabo el local es de la parroquia, y en su casa cada uno hace lo que le parece. Sin embargo, ¿por qué el Consejo Pastoral Parroquial de Alella y el párroco aceptaron en principio alquilarles el local? Ese es el razonamiento de la asociación Dones Solidàries d'Alella: ¿por qué no pusieron ningún impedimento y después, horas antes de la inauguración, la prohibieron? ¿No supieron intuir que, en una exposición de fotos titulada El pecho al descubierto, por fuerza habría fotos de pechos?

De los organizadores, lo que no entiendo es por qué pidieron hacerla en la iglesia y no en el centro cívico municipal, donde finalmente –una vez rechazada por el mosén– estará hasta el domingo. No lo entiendo, sobre todo si tenemos en cuenta que la parroquia de Alella está bajo la advocación de san Félix, un mártir que murió con el cuerpo desgarrado por garfios de hierro. Habría sido diferente si la parroquia hubiese estado bajo la advocación de santa Ágata, una joven siciliana, también mártir, que había consagrado a Dios su virginidad y a quien le cortaron los pechos cuando rechazó las propuestas lúbricas de un prefecto romano. Por eso, en todas las imágenes de santa Ágata –desde la de Piero della Francesca a la de Zurbarán– se la representa con una bandeja en la mano y los dos pechos encima. Seguro que, en una parroquia así, no habrían topado con ningún problema. Y otra cosa: si alguna vez nombran a mosén Fàbregas párroco de alguna parroquia de santa Ágata, que sepan que lo primero que hará será retirar todas las imágenes de la santa.

:

Font

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111026/54236122320/es-mejor-llamar-a-la-puerta-idonea.html

24 d'octubre del 1971, amb gairebé 95 anys, Pau Casals rebia a Nova York la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i pronunciava, en un discurs improvisat, les famoses paraules “I'm a Catalan”. Casals va parlar de la seva mare, de la seva enyorada Catalunya i de la pau i, emocionat, va tornar a agafar el violoncel després de molt de temps per interpretar El cant dels ocells.

Font : http://www.ara.cat/cultura/catalanista-Pau-Casals-Nacions-Unides_0_578342245.html

Opinió/
GADAFI, PEL FORAT DEL VÀTER

Creguin-me si els dic que pensava que una frase així jo difícilment pronunciaria. Però acabo d’aprendre que un no pot dir “aquest telenotícies no el miraré mai”: sento unes profundes ganes de vomitar des que he vist la indecent exposició de l’assassinat de Muamar Gadafi.
Només em reconforta contemplar el fons dels ulls serens del meu llaurador, en Max, que em mira i no sé que pensa. Potser que exigir a aquells que diuen matar en nom meu que no cal que ho facin. Ni que sigui Gadafi. És davant de la justícia on ens pertoca situar aquests obscurs personatges per evitar fer el que ells han fet. Només l’autoritat moral i la llei ens salva de la barbàrie.
I ara cal investigar a fons a quin il.lustre despatx de govern truca el descerebrat, si és que és així, que li casca un tret al pols al Germà Líder i Guia de la Revolució a Líbia i el deixa llest per llençar-lo al mar amb el risc que el cadàver acabi enredat a l’hèlix de qualsevol que navegui pel Golf de Sidra. O a la xarxa d’algun tonyinaire.
Vagi d’entrada que penso que aquest coronel colpista i sàtrapa, impresentable i estrafolari, acostumat a vestir com per sortir al Vidalot al Carnaval de Vilanova, deixa per a la història una dictadura de quaranta anys. Poca broma amb el col.lega.
Ara bé, a mi no m’interromp la vomitada el fet de veure les imatges brutals, sàdiques, ofensives i impròpies d’aquesta Europa que ens proclama líders morals, espirituals i també materials de tot el món mundial. Prendre-li la vida a una persona, ni que sigui Gadafi, com ho va ser fa quatre dies a Bin Landen, i cinc dies a Saddan Hussein, i sis dies a Ceaucescu, i set a Ernesto Guevara... i més de deu... a Jesucrist, sí és que va existir, a mi no em mola gens. Podem, també, repassar Suetoni i rellegir com explica la mort de Juli Cèsar i fa fi de la república romana. En fi, una mica la mateixa història de sempre que ben entrat el segle XXI nosaltres seguim repetint.
Els que manen, els poderosos, els amos ocults dels destins del món, enlairen un líder, un dirigent, un guia de la revolució, un pare estimat de la pàtria, un peó dels seus interessos compartits: negocien i treuen profit. Es remenen les cireres mútues fins a dir prou i després; zambombassu i nota de premsa.
La exhibició indecent i immoral de la relíquia humana destrossada per una massa incontrolada és imprescindible en l’era ijobs per validar l’origen popular de qualsevol revolta que curiosament acaba minuts després del convenient repartiment de béns, contractes i concessions diverses entre els mateixos de sempre. Avui un retratu amb el dictador, que ja sabem que és un excèntric què hi farem!!, i demà una foto amb els sacrificats dirigents de la lluita contra la tirania de l’anterior: ai làs!! ¿I Wall Street com reacciona?
I sobretot que sigui compatible amb tots els dispositius mòbils, que per menjar no tindrem però per immortalitzar el cap esclafat del capturat de torn i ser portada del New York Times sempre hi som a temps. Un goig pels dissenyadors de portades d’arreu, que la crisi té mala expressió gràfica i la sang sempre ha venut bé.
El ritual indecendent d’exposició i d’aniquil.lació de la vida humana a mans de la fúria i la ràbia col.lectiva, de l’exèrcit popular, de la milícia oficial o dels al.liats units sense respecte per la raó ni per la decència és un patró de conducta que excita el personal. Doncs que volen que els digui, la seqüència em sona repetida. M’espanta i em repugna. I això no pot ser.
Tota aquesta tira de sanguinaris executats en horari prime time, Hitler s’escapa perque –diuen- es va suïcidar, haurien d’haver respost davant la justícia, amb el dret i la ètica a la mà. Algú ho ha evitat. I no crec que sigui, com en el més recent cas de Gadafi, un jove exaltat de divuit anyets impulsat per la dèria de quedar-se amb la pistola d’or del dictador.
Només fa quatre dies, tu, que aquest Gadafi recorria el planeta vestit de coronel de fireta abraçat als principals líders mundials –els de veritat, els legals, els que vetllen per la pau al món!- i tots semblaven passar-ho pipa. Potser alguna cosa hi devia de fer la guàrdia amazònica de dues-centes joves verges que li feien de guardaespatlles. Devien posar diplomàtic més d’un cos a les cancelleries. Aquest gran invent d’internet en deixa constància: i aquí tot l’occident occidental i l’orient oriental ha estat rient les gràcies a aquest fulanu que ara una panda de locus s’ha carregat a peu d’una canonada, bombes de l’OTAN a banda.
I quina gràcia que ens feia aquest estrambòtic a qui deixàvem plantar la jaima on li rotava i admiràvem com boniques joves li acostaven llet fresca de camella. ¿Com arrencaran ara de l’àlbum familiar les fotos amb Gadafi que fins ara exhibien ambaixadors, ministres i presidents del món civilitzat?
El llaurador alça la vista, es rellepa , s’aixeca i surt al jardí. Abans em mira amb cara de pensar: més d’un humà té a vegades la temptació de reclamar la vida d’un gos però en dies com aquests cap gos enveja canviar-se per un humà. Ni a Cubelles ni a la nova Líbia alliberada pels líders nostres que han de llançar les fotos familiars pel forat del vàter.


Xavier Grau
Periodista