20.11.06

ELS DIES VENÇUTS// JOAN BARRIL

Els hereus
Joan Barril

Dissabte al matí, al preciós centre cívic de Vallvidrera que porta el seu nom, parlàvem de Manuel Vázquez Montalbán. Cada any, al voltant del 20-N, recordem junts el col.lega que ja no hi és. El company Pau Arenós, l'exdiputat Ignasi Riera i un servidor, va assistir a la lectura d'alguns articles periodístics de Manolo. Els poemes de Manolo, les novel.les, els extensos reportatges quedaran per a algunes generacions, que ja és quedar. Però ¿què passarà amb els seus milers i milers d'articles? El periodisme --o com deia González Ruano l'escriptura "en" diaris-- és una activitat enormement efímera. Cada article se sua, però la suor s'evapora ràpidament. I l'endemà, s'ha de tornar a suar. Com sua el pagès sobre l'aixada o el peó al tall. El periodista és un traductor de la realitat incomprensible a un llenguatge que el lector pugui comprendre.
Parlar de Manolo és una manera de parlar de nosaltres mateixos i, probablement, del que mai arribarem a ser. Més de tres anys sense Manolo no ens han deixat orfes, però sí que ens han deixat una mica més sols. Perquè el periodista, en el fons de la seva ànima, al que aspira és a aconseguir que l'estimin i que el respectin. L'afecte per Manolo és evident. I el respecte se'l va guanyar a pols. Perquè en cada un dels seus articles hi havia almenys una idea, un argument, una teoria. Hi ha escriptors que ens deixaríem matar per una frase bonica o per un gir enginyós. Però Manolo era capaç de treure una explicació sòlida d'una aroma, de l'aire de l'estiu o del vapor d'un potatge.
Desapareixen els escriptors en diaris i cedeixen pas als libel.listes. S'extingeixen lentament els lectors i aleshores floreixen els que consideren que les paraules només són una eina d'humiliació i no el mecanisme que ens porta a la veritat. L'escriptura periodística ja no té més pólvora que la que cap en un cartutx de pirotècnia. Una vegada a l'any no és suficient per recordar Manolo, perquè sempre el tenim present. Una vegada a l'any no ens ajuda a saber cap on anem en temps de boira. Però sí que és un emocionant moment per saber cap on no hauríem d'anar mai. Si hem passat per aquesta vida professional amb una certa dignitat, és perquè Manolo va asfaltar el camí.
www.elperiodico.cat