La veritat són les víctimes
El pas del temps ha enterrat els casos en l'oblit .

Maruja Torres va escriure a les seves memòries, Mujer en guerra, que "la veritat són les víctimes," no les converses, els acords i les gestions que tenen lloc en gairebé tots els conflictes. Tenia ben present la mort del seu company, el fotògraf Juantxu Rodríguez, el desembre de 1989 a Panamà, a mans d'uns soldats nord-americans en els dies del conflicte del president Noriega. Deu anys després va tenir lloc una exposició al Col·legi de Periodistes que duia per títol No se olviden de Cabezas, sobre l'obra del fotògraf José Luis Cabezas, que havia mort assassinat poc després d'haver pres unes fotografies d'un militar especialitzat en repressió. Tot això, lògicament, ja es memòria.

I ara, de nou, arriba un altre cas, la mort violenta de la periodista russa Anna Politkóvskaia, que serà recordada en un homenatge a Barcelona demà dimecres dia 15 de novembre, promogut pel PEN Club Català. La dona va ser assassinada el passat dissabte 7 d'octubre. Tornava de comprar en un supermercat i entrava en l'ascensor de casa seva quan uns sicaris -quin altre nom se'ls pot donar?- la van matar de quatre trets. No són els únics en aquests anys. La redacció de la revista Nóvaya Gazeta ja havia tingut una altra víctima mortal anteriorment. Han estat casos sobre els quals s'ha escrit, s'ha denunciat, s'ha intentat que es fes justícia. Teòricament, sempre s'ha investigat, però el pas del temps ha enterrat els casos en l'oblit, fent la sensació que els que van inspirar aquestes morts mai no van ser molestats.

Maruja Torres, la mateixa Maruja que va veure com mataven el seu company, ha escrit encertadament sobre la periodista russa assassinada que "hay una palabra más importante que la de asesinato en el caso de Anna Politkóvskaia. Esa palabra es tortura". Té raó. Podríem confondre'ns i oblidar sobre què estava treballant la reportera, que ja havia denunciat en algunes ocasions la situació a Txetxènia i que, com ja s'ha explicat a bastament, tenia llesta una investigació sobre les tortures practicades a joves d'aquell país. Part del que tenia preparat ja ha estat publicat i dóna una idea contundent de les intencions de l'autora. Caldria, doncs, aprofundir sobre aquest tema tan greu que, encara avui dia, afecta tanta gent en tants països. Llegim o escoltem, sovint des d'una incòmoda indiferència, algunes notícies tan greus com el reconeixement que es segresten persones amb la sospita de la seva militància en Al-Qaida o en alguna altra organització de caràcter terrorista. És fàcil deduir que els segrestats són en ocasions torturats i interrogats sense cap mena de drets. Això és el que criticava amb tota energia Anna Politkóvskaia, que per cert va rebre fa dos anys el primer premi internacional Vázquez Montalbán, concedit a Barcelona.

Té raó Maruja Torres. No podem deixar de banda allò pel qual lluitava la gran reportera russa que, a més, era una ciutadana compromesa. Per exemple, fa uns anys, en ple conflicte bèl·lic a Rússia, va salvar un grup de jubilats a Grozni, la capital de Txetxènia. El seu darrer i inacabat treball deixava clar que sovint els torturats havien estat qualificats de terroristes amb cometes perquè hi havia un dubte raonable i que amb aquestes pràctiques execrables s'esperava arrencar una confessió.

Ja sabem que no hi ha res de nou sota el sol. La memòria ens podria dur a repassar un llibre terrible, La confesión, d'Arthur London, on aquest comunista de soca-rel era torturat pels seus antics correligionaris per arrencar-li això, una confessió, en temps de l'estalinisme.
Pensàvem, potser, d'una manera ingènua que els temps canviarien i la lluita pels drets humans arraconaria definitivament la tortura i que tan sols subsistiria en alguns països on no es practica la democràcia. El que realment resulta desmoralitzador és que a dos grans països com els Estats Units i Rússia es trobi lògic que es torturi. En el primer cas, amb el consens del Congrés i del Senat, en alguns casos "justificats" davant algun perill hipotètic per als ciutadans nord-americans, i en el segon cas ni tan sols es reconeix aquesta vergonyant actitud.
Si la mort de Politkóvskaia servís per donar un impuls enèrgic a la lluita contra la tortura, seria el millor homenatge. Maruja Torres, però, en el seu article sobre la periodista russa, es mostra pessimista. L'acaba així: "Descansa en paz, querida Anna. Es lo único que vas a obtener. Ya nadie te persigue." I és que el passat recent no és per encendre bengales.

Josep M. Huertas
Periodista
www.avui.cat